Tie a yellow ribbon…

 

No he pogut esbrinar qui, en concret,  va tenir la idea de fer servir els llaços grocs per reivindicar la llibertat dels presos, però com que molts dels que ens dediquem a posar i tornar a posar aquest símbol no en saben el perquè, intentaré ordenar la llarga història de la reivindicació groga.

L’origen el trobaríem a la guerra civil anglesa –sí, aquella de Cromwell- en la qual un dels bàndols, no he aconseguit saber quin, els va utilitzar; anys després, els anglesos que van anar a Amèrica com a colons van recordar la tradició: les dones es lligaven els cabells amb llaços grocs per desitjar que els homes que eren a la guerra civil americana tornessin a casa sans i estalvis.

No n’he trobat cap referència, però atès que Anglaterra defensava la causa austriacista en la nostra guerra contra els Borbons (fins que es va passar al camp contrari amb la frase “els estats no tenen aliats, només interessos”) ves a saber si també va transmetre la tradició a Catalunya. El cert és que l’any 1704, el virrei de Catalunya, Fernández de Velasco, va prohibir l’ús d’escarapel·les de color groc  porque esparcían sus máximas en corrillos y contínuas tertulias desbaratando la pasión, que les hacía vivir ya no bien hallados, al parecer, en la quieta libertad que poseían, porque ya sólo atendían a su aduladora idea de que podían vivir con más anchuras. En esta situación publicaban su parcialidad adornándose con el color amarillo …/… y creando discordias entre las familias alineándose unos a un Príncipe y otros a otro. No hi ha res de nou sota el sol del Reino de España, evidentment.

Si ens traslladem al segle XX, a començament dels 70 el New York Post va publicar la història d’un ex-delinqüent que viatjava en un autobús, de retorn al seu poble. Va explicar a uns joves que també feien el trajecte que, en saber que el deixaven en llibertat, havia escrit una carta a la seva dona dient-la que comprendria perfectament que, després de tots aquells anys, ella hagués refet la seva vida, però que, si encara l’estimava, pengés un llaç groc al vell roure que hi havia a l’entrada del poble, i llavors ell tornaria a casa. Quan l’autobús va arribar a lloc, tothom es va posar a cridar amb entusiasme: ni un, ni dos, ni tres, desenes de llaços grocs eren penjats del vell roure. Irwin Levine  i Russell Brown van escriure un tema sobre aquesta història per al grup Dawn: en tres setmanes es van vendre milions de còpies d’una de les cançons més enganxoses de la dècada. Des de llavors, d’Itàlia a Singapur, el llaç groc simbolitza el record de presos i presoners.

Whooo, tie a yellow ribbon round the old oak tree, do you still want me?

I tant que sí, us volem a casa, milions de llaços grocs.

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *