Tot esperant l’Aquarius, lamento espatllar-vos la sensació de bona consciència que podem sentir aquests dies amb una notícia nauseabunda: els rics s’han inventat un fons que fa negoci amb l’Ebola i altres epidèmies.
Es va posar en marxa fa uns mesos, i ja ha recaptat uns 400 milions de dòlars. L’ha posat en marxa el mateix Banc Mundial, a partir de la catàstrofe de l’Ebola del 2014. Es diu Pandemic Emergency Financing Facility, i s’inspira, més o menys, en els catastrophe bonds, (obligacions per les catàstrofes) que utilitzen, des de fa desenes d’anys, les companyies reasseguradores (és a dir, les asseguradores de les asseguradores) para cobrir-se, sobre tot, dels riscos dels huracans i ciclons dels Estats Units. Fa un temps, el Banc Mundial ja fa ver una cosa similar per prevenir les destrosses de les sequeres als estats africans.
El funcionament és senzill: el Banc Mundial emet obligacions, aconsegueix fons dels inversors, privats, i els paga un interès, en nom de l’ajuda al desenvolupament (que s’obté de diners públics). Ara ha fet el mateix amb les pandèmies. L’interès oscil·la entre el 6 i l’º11% anual, segons els països coberts i els virus “assegurats” (no només de l’Ebola, fins i tot de la grip). Quan s’acaba el contracte, els inversors recuperen el seu capital, excepte en cas de pandèmia: llavors perden bous i esquelles. És a dir, que aquí ja entra en joc el mercat, que fixa els interessos segons la probabilitat de que passi alguna cossa i segons el gust dels inversors pel risc. Una cosa semblant al que passa amb el denominat “mercat de futurs”, un mercat que aposta, literalment, per quin serà el valor de productes bàsics al cap d’un temps. Fa uns tres o quatre anys, les “apostes” sobre el blat de moro van provocar un immens episodi de fam a Llatinoamèrica, amb milers de morts, que no podien comprar el seu aliment més bàsic per l’encariment del producte.
L’avantatge de tot plegat és que, en cas de pandèmia, com pot ser ara mateix amb la reaparició de l’Ebola en àrees urbanes de la República del Congo, hi ha centenars de milions de dòlars disponibles que permeten obtenir els recursos necessaris per a una intervenció ràpida i, per tant, efectiva.
Però, més enllà del fet que uns quants rics, privats, es beneficien dels interessos de l’ajuda pública al desenvolupament (es privatitza encara més la riquesa), quan les grans pandèmies s’estan produint en els països que van haver de seguir les consignes neoliberals del Banc Mundial durant els anys 90, i que van donar lloc a la desaparició d’una sanitat pública incipient… mès enllà d’això, quins són els paràmetres per definir quan hi ha una pandèmia? Un huracà es pot definir per la velocitat del vent. Però els epidemiòlegs saben molt bé que alguns paràmetres es poden interpretar de manera diferent: el “nombre de casos” d’una malaltia no tracta simplement de comptar els morts: hi ha tests biològics, protocols de vigilància o de seguiment i molts altres detalls que poden donar unes dades o unes altres, depenent de la interpretació. I llavors, qui vigila el vigilant? No cal ser conspiranoic per pensar malament. Als rics els agrada obtenir interessos del seu capital, i no els agrada gens perdre el capital invertit.
Però encara hi ha més. Una empresa, que va fallar totes les seves prediccions sobre l’evolució de l’Ebola fa quatre anys, ha inventat un “Sentiment Index” i ho ha venut a la gran companyia de reassegurances Munich Re. El professor Lachenal, historiador de la medicina a Sciences-Po de Paris, ho definia fa uns dies al diari francès Libération com “un indicador cassolà que és, a la gravetat de les epidèmies, com la “temperatura de sensació” és a la temperatura real”. A mitjans d’abril, curiosament, poques setmanes abans que es produís l’alarma sobre el nou brot d’Ebola al Congo, van llançar un producte d’inversió anomenat “PathogenRX”. Es tracta de quantificar l’impacte econòmic de l’ansietat de la gent i, de resultes, eixamplar el mercat d’allò que és assegurable. Perquè, evidentment, si hi ha una pandèmia, es ressent tota l’economia del país afectat: turisme, explotació de matèries primeres, exportacions i importacions, fronteres tancades… La pèrdua de vides humanes només importen perquè afecten totes les empreses que fan negoci en aquell país concret. Per a les grans empreses, no es tracta ja d’assegurar-se contra les epidèmies, sinó contra les reaccions emotives dels consumidors i els governs. Ja no és l’epidèmia ni la mort. Ja no és la por de l’epidèmia. És la por de la por.
No patiu, bona gent! Els voltors de la por us vendran una assegurança contra la vostra por.
D’això se’n diu altruisme, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!