Commonmisery

Els balls de l’Iceta són massa sofisticats pel seu públic habitual. Cançons de fa anys, i en anglès! On s’és vist. El milió de vots de l’Arrimadas és la resposta esperada en el que abans s’havia qualificat com a cinturó roig de les àrees metropolitanes de les ciutats amb potencial industrial.  I, per cert, què fan els sindicats? Connais pas. S’han quedat en el discurs dels anys setanta.

El vot d’Arrimadas ha estat el vot de molts antics obrers, avis i pares de les chonis d’avui. El vot de la raja de tu falda, el que tothom cantava sense parar-se a pensar en el masclisme pur i dur del que significava. Arrimadas ha sabut captar que això era el que venia. I es tractava de comprar vots. Arrimadas és una dona sobradament preparada, molt intel·ligent i, en conseqüència, perillosa. Sap molt bé com interpretar els signes dels temps. Sap perfectament que hi ha una part de l’electorat que tradicionalment no es mobilitzava en unes eleccions “autonòmiques”, i que a les generals, vencido y desarmado el ejército rojo que en el seu dia va ser el PSUC, que es va autodesarmar en convertir-se per voluntat pròpia en aquella cosa indefinible i indefinida de ICV, votaven Felipe, encara que Felipe estigués formant part de tres o quatre consells d’administració de  gran empreses privades que, en bona lògica socialista, haurien de ser públiques.

Arrimadas ha mobilitzat aquest vot perdut amb la raja de su falda. S’ha dirigit a un electorat que havia perdut els referents de sempre, la gent gran que no sap qui son els de Queen, posem per cas, i la gent jove que tampoc ho saben, que ells estan en altre rollo. Una campanya exclusivament en castellà, dient que seria la presidenta de tots (això de ser presidents de tots és un altre invent de l’espanyolisme contra el catalanisme. Rajoy no és president de tots, Merkel no és presidenta de tots. Governen un país, però amb el seu programa electoral, no amb el programa de tots, a veure si, com a mínim, deixem d’acceptar aquesta mentida convertida en axioma). I li han comprat. Perquè es dirigia a un públic, que existeix en el nostre país, com en tots, que compra eslògans perquè ningú li ha donat mai l’oportunitat d’aprendre a comprar idees. Un públic on la dona –que ella diu defensar- ha de ser guapa per poder ser piropeada. Amb minifaldilla que la fan descarada, jove i moderna i fa salivar els de sempre. Minifaldilla i sobre-maquillatge, a tothora, model per les chonis, somni humit pels joves que vigilen el mòbil de les seves novies. Un públic per a totes les edats, i se m’ha quedat gravada una mini entrevista a una dona, emesa per TV3, que deia “Eso se lo pregunta a mi marido que yo no entiendo de política y ya me dirà él el que he de hacer”. Aquesta Catalunya existeix, i aporta un milió de votants.  Arrimadas ho ha captat. Que tremoli Rivera perquè el destrossarà en quatre dies.

P.S. Tenim majoria absoluta.  Ara cal administrar-la. Els resultats han d’invitar a la reflexió dels polítics independentistes. Hi ha hagut una voluntat molt clara –que les enquestes no captaven- de votar el president legítim, per sobre de les ideologies. I també un capteniment molt clar de tirar endavant. Tot i la baixada de votants de la CUP –que interpreto com una voluntat del seu electorat de reivindicar aquest president legítim i la proclamació de la República del 27 d’octubre- penso que, afortunadament, els seus quatre diputats són indispensables per tirar endavant el país.  Perquè ells van ser els únics que van dir clarament que s’havia d’implementar aquesta proclamació, posant en marxa  les lleis aprovades el setembre i els decrets que les farien efectives. Ells son els vigilants de la platja republicana.

Ni un pas enrere, polítics republicans. Ni un pas enrere.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!