Vosaltres que podeu, manifesteu-vos

 

Perquè, aquesta vegada, jo no puc ser-hi. El 18 de juliol, el meu cor va perpetrar un cop d’estat: em trobava fatal i vaig anar al meu CAP.  Dues hores després, ja m’havien col·locat un stent al Trueta: una artèria bloquejada al 95%. Vaig fer un infart. Homenatge particular a la nostra sanitat pública, em van salvar la vida.

Per primer cop des del 1976 a Sant Boi, no vaig poder anar a la Diada (sí, jo hi anava cada any al monument a Casanova, quan no hi anava gairebé ningú).

Tampoc no m’atreveixo a baixar a Barcelona (la meva filla petita em diu per WhatsApp: “tu, mami, queda’t trankila a casa. No fotem, ja hi ha moltíssima gent fent el q tu has fet tota la vida”. No m’atreveixo perquè em canso i tinc vertigen (podria ser síndrome de Meniere), vaig plena de pastilles, i demà a les 9 he d’anar a l’hospital de Figueres a la revisió del cardiòleg. “Tú, fes la revolució des del sofà” em diu la meva amiga Dolors. Però no és fàcil, i a sobre, amb el mono de no fumar, em passo el dia amb xupaxups, Cruyff style.

Vaig ser presidenta de mesa el 9N. Ara només puc ser espectadora, ni vaig anar ahir a la nit a l’enganxada de cartells de l’ANC del poble,  al vespre ja no puc amb mi mateixa; només puc actuar des del mòbil, des del pc.

I per això us demano, gent, aneu per mi, també. Crideu per mi, canteu per mi, resistiu, resistiu, resistiu.

Votarem. Guanyarem la Llibertat. I després, haurem de treballar per conquerir la Igualtat i la Fraternitat. Deu dies més. Guanya qui aguanta un minut més que l’altre. Ho farem, ho podrem fer.

P.S. Espero sincerament que no s’aprofitin aquests dies, a la resta d’Espanya, per cometre atemptats terroristes. Deixar la resta de l’Estat sense protecció policial, en un nivell d’alerta de 4 sobre 5, és la màxima irresponsabilitat d’un govern enfollit.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *