Commonmisery

Compartim taula en un restaurant de la nova Pompeia, davant per davant de les ruïnes. Passo uns dies a Roma i he optat per una excursió organitzada, són gairebé 600 kilòmetres entre anar i tornar.

Aquests dies he comprovat que ja no cal afegir que sóc “de Barcelona” com a referència. Tothom sap on és Catalunya.

M’ha fet la pregunta un metge que s’ha presentat com australià, i ha afegit “d’origen egipci, copte”. Viatja amb la seva dona i la seva filla, a la que han anat a veure a Londres, on estudia dret. A la meva esquerra, un economista que s’acaba de presentar com a britànic. Les seves característiques físiques indiquen un origen asiàtic, segurament pakistanès o potser iranià; demana un menú sense carn, i pressuposo que és de religió islàmica (per la meva experiència, normalment els mahometans de viatge es converteixen en pseudo-vegetarians, si no poden garantir que es menjar halal). Completen el grup dos austríacs. De sobte, l’atenció de la taula es centra en mi. El britànic em pregunta si el nostre idioma és com el basc, i si els bascos també –ha dit “també”- s’independitzaran d’Espanya. Fetes les explicacions idiomàtiques pertinents, un dels austríacs em pregunta: “per què us voleu independitzar? És una qüestió econòmica, oi?”

Somric, el miro als ulls, i li dic: Escolti,  a vostè li agradaria ser alemany o hongarès? “Oh, no, evidentment” gairebé criden els austríacs, alhora. Doncs es tracta exactament d’això. L’australià exclama, “Ok, ara ho he entès. Jo tampoc voldria ser britànic”.  Tots mirem al britànic. Somriu i diu, “doncs, mirin, a mi m’agradaria continuar sent europeu!”. Tothom riu, i quan demano més aigua al cambrer s’exclamen que ho faci en italià, però vostè quants idiomes parla? Els hi dic que només quatre i que no parlo italià, però que el català és una llengua llatina, i a escola vaig estudiar cinc anys de llatí i tres de grec clàssic. Miro a l’estudiant de dret, suposo que ja saps que el llatí és indispensable en dret, i el seu pare afegeix: i el grec per ser metge!. Brindem, amb aigua perquè fa molta calor, pel Mediterrani, per totes les seves ribes, que ens uneix en la cultura –Shakespeare inclòs, evidentment-. I per les identitats compartides sense fronteres.

D’aquests dies romans em queda clara una cosa: el món sencer sap situar Catalunya al mapa. El món sencer situa el nostre país com a actor polític. No només la gent que fa turisme cultural. Cambrers, taxistes o senyores que m’indiquen on és la parada de l’autobús 19, per arribar al museu etrusc de la Villa Giulia, quan la connexió del Google Maps falla estrepitosament (em pregunto si serà una venjança de les companyies telefòniques per la desaparició del roaming) i, davant la constatació evident que no sóc italiana, em pregunten d’on sóc.

Una petita anècdota, que faria feliç al president Puigdemont. Baixant des de l’església de Sant Pere ad Vincula –la visita al Moisés de Michelangelo és obligada!- m’aturo en un mirador meravellós on es pot admirar l’esplendor de la Roma imperial, des del fòrum  fins al coliseu. Una parella jove es posa el meu costat. Són argentins, segur. El noi li diu a la noia: “Doncs, mira, Roma és fantàstica, però que vols que et digui, m’agrada més Girona”. Pronuncia Girona amb la “g” espanyola. Al·lucinada, no puc evitar preguntar-los si es refereixen a Girona, Catalunya. M’expliquen que fa una setmana eren a Barcelona i van decidir anar a passar un dia a Girona, en tren. I que va ser una descoberta, la ciutat más bella que hemos visto nunca. Quan els dic que visc a 30 kilòmetres de tanta bellesa expressen la seva enveja.

I, evidentment, no em pregunten si farem el referendum. Em pregunten si guanyarem el referèndum.

De moment, hem guanyat el relat, que diria el vell Lakoff. Som nosaltres els que hem canviat el frame, el marc mental de la situació. Els nostres oponents només poden donar resposta, a la defensiva, tot simulant l’atac. Però nosaltres som els que manem, els que hem canviat l’statu quo.

Sí, evidentment, guanyarem el referendum. Llavors, només ens quedarà fer efectiva, justa, democràtica, la nostra republicana llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!