Al març del 2007, la Comissió de Venècia va adoptar el Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums. Un document de 24 pàgines que caldria que fos estudiat atentament pels assistents a la cimera del 23-D. I per tots nosaltres, que els haurem d’exigir que no afluixin.
La Comissió Europea per a la Democràcia pel Dret – coneguda com a Comissió de Venècia, ja que es reuneix en aquesta ciutat – és l’òrgan assessor del Consell d’Europa sobre qüestions constitucionals. Va ser creada el 1990, després de la caiguda del mur de Berlín, en un moment de necessitat urgent d’assistència constitucional a l’Europa central i oriental. El seu paper és proporcionar assessorament jurídic als seus Estats membres i, en particular, ajudar els estats que vulguin portar les seves estructures legals i institucionals d’acord amb les normes europees i amb l’experiència internacional en els àmbits de la democràcia, els drets humans i l’estat de la llei.
En la seva pàgina web de presentació, la Comissió de Venècia afegeix que “també ajuda a assegurar la difusió i consolidació d’un patrimoni constitucional comú, jugant un paper únic en la gestió de conflictes, i proporciona “ajuda d’emergència constitucional” als estats en transició”.
La Comissió compta amb 61 estats membres: els 47 del Consell d’Europa a més d’altres 14 països (Algèria, Brasil, Costa Rica, els Estats Units, Israel, Kazakhstan, la República de Corea, Kosovo, Kirguizistan, Marroc, Mèxic, Perú, Tunísia i Xile). Aquests estats representen, doncs, una població de 3.000 milions de persones. La Comissió Europea i l’OSCE participen en les sessions plenàries de la Comissió. Des de la seva creació, ha emès més de 500 “opinions” sobre una cinquantena de països, i el Tribunal Europeu de Drets Humans s’ha referit als dictàmens de la Comissió de Venècia en més de 60 casos. No estem parlant, doncs, d’un ens qualsevol i, tot i que no té caràcter legislatiu, està clar que quan els estats aproven un dels seus codis és que, en certa manera, estan acceptant actuar en conseqüència.
El Codi de Bones Pràctiques sobre Referèndums examina, pel dret i pel revés, totes les maneres possibles de fer un referèndum i, com tots els textos legals, no és precisament de lectura fàcil pels que no són professionals del dret. Al llarg de les seves pàgines, examina amb lupa com ha de ser el cens, la igualtat de vot, el sufragi lliure, la llibertat dels votants per formar-se una opinió, el sufragi secret, les condicions per a l’aplicació d’aquests principis, el respecte dels drets fonamentals, els nivells de regulació de la llei del referèndum, les garanties processals, la organització de la consulta per un òrgan imparcial, els observadors… I després passa a determinar les “regles específiques”: la validesa del procediment de textos sotmesos a referèndum, les disposicions específiques aplicables a les consultes realitzades a petició d’una secció de l’electorat i a les iniciatives populars (quan aquestes estan previstes en la Constitució) ….i també el quòrum i els efectes del referèndum.
Aquí volia arribar una servidora. Ho poso primer en anglès, que és la llengua considerada original:
“Based on its experience in the area of referendums, the Venice Commission has decided to recommend that no provision be made for rules on quorums.
A turn-out quorum (minimum percentage) means that it is in the interests of a proposal’s opponents to abstain rather than to vote against it. For example, if 48% of electors are in favour of a proposal, 5% are against it and 47% intend to abstain, the 5% of opponents need only desert the ballot box in order to impose their viewpoint, even though they are very much in the minority. In addition, their absence from the campaign is liable to increase the number of abstentions and thus the likelihood that the quorum will not be reached. Encouraging either abstention or the imposition of a minority viewpoint is not healthy for democracy. Moreover, there is a great temptation to falsify the turn-out rate in the face of weak opposition.
An approval quorum (acceptance by a minimum percentage of registered voters) may also be inconclusive. It may be so high as to make change excessively difficult. If a text is approved – even by a substantial margin – by a majority of voters without the quorum being reached, the political situation becomes extremely awkward, as the majoritywill feel that they have been deprived of victory without an adequate reason.”
I ara, la traducció casolana:
“Sobre la base de la seva experiència en l’àrea de referèndums, la Comissió de Venècia ha decidit recomanar que no es formulin normes sobre el quòrum necessari.
Un quòrum necessari mínim (mínim percentatge) pot generar que els opositors a la proposta s’abstinguin, en comptes de votar en contra. Per exemple, si el 48% dels electors estan a favor de la proposta, 5% en contra, i el 47% s’abstenen, el percentatge opositor podria deixar de participar per imposar el seu punt de vista, tot i que realment constitueix una minoria . A més, la seva absència en la campanya tendirà a augmentar el nombre d’abstencions i, per tant, la probabilitat que el quòrum no es completi. Fomentar tant l’abstenció com la imposició del punt de vista d’una minoria no és saludable en una democràcia. A més a més, es produeix la gran temptació de falsejar el percentatge de participació mínim necessari, davant d’una oposició feble.
Un quòrum d’aprovació (acceptació per, com a mínim, un percentatge dels votants) pot arribar també a ser no conclusiu. Pot ser tan alt que dificulti en excés la possibilitat d’un canvi. Si un text s’aprova -fins i tot per un marge substancial- per una majoria d’electors sense que sigui assolit el percentatge requerit, la situació política s’enrareix extremadament, ja que la majoria sentirà que ha estat privada de la victòria sense una raó justa.”
Precisament, aquest és un dels punts clau, on ens poden fer passar bou per bèstia grossa. Ha de quedar ben clar que el referèndum serà vàlid, encara que només hi participi menys del 50% de la població (ningú no ha posat mai en qüestió la legitimitat dels europarlamentaris, per exemple, quan la participació a les eleccions europees està, més o menys, sobre el 30-40% del cens). I serà vàlid, també, si el Sí a la independència supera el No, encara que sigui en una proporció del 51 al 49. O és que el 51% hauria de sotmetre’s al 49%? Que no parlem de democràcia?
No ens tirem un tret al peu, sisplau. No acceptem els paranys que alguns (de totes les bandes de l’espectre polític, per cert, no cal que a aquestes alçades continuem sent ingenus) ens voldran colar. Ni un pas enrere.
Us desitjo unes bones festes, i que el 2017 ens porti sentit d’estat, responsabilitat, audàcia i llibertat. Haurem d’assumir la responsabilitat de deixar de ser súbdits per ser ciutadans. No serà fàcil passar del somriure a la revolta. Però ho haurem de fer. Totes i tots
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!