Enfilats a la parra

Després de l’atac israelià del 13 de juny, el primer ministre Benjamin Netanyahu va demanar els iranians que s’aixequessin contra el “règim malvat i opressor”. Aquesta posició no és gens nova. El suport a l’oposició, en particular a l’oposició reialista, és un tema recurrent en la retòrica israeliana, ja que Israel sovint s’ha presentat com un “aliat” del poble iranià.

Tant per a Israel com per als Estats Units, l’eliminació selectiva d’alts funcionaris del règim iranià, combinada amb la desaparició de la por a la repressió, podria conduir a un aixecament massiu. Aquest és l’escenari que Tel Aviv sembla estar perseguint a través dels seus bombardejos, amb el suport actiu de Washington i els seus aliats. Tanmateix, és un escenari poc realista.

Sens dubte, la República Islàmica ha perdut la seva base popular. Però el que molts analistes subestimen és la profunditat del nacionalisme iranià compartit fins i tot per aquells hostils al règim actual. Aquest sentiment històricament arrelat, juntament amb una certa animositat cap a Occident, continua sent poderós. Per tant, hom podria preguntar-se si les declaracions de Netanyahu no tindran l’efecte contrari: aplegar la població al voltant del règim. Aquesta reacció, però, no s’assemblarà a una mobilització massiva a favor del règim actual, com va ser el cas durant la guerra Iran-Iraq (1980-1988).

Ni Netanyahu ni el règim…

La repressió de les protestes per part del règim iranià en els darrers anys ha afectat profundament la societat. A més del moviment “Dones, Vida, Llibertat” que va sacsejar el país el 2022, cal tenir en compte les protestes desfermades per la forta pujada dels preus de la benzina el 2019, que van afectar en gran mesura els barris obrers i els barris marginals, i cadascuna va provocar diversos centenars de morts. És per això que el règim està reforçant el seu control i imposant restriccions a Internet, particularment als serveis de missatgeria. Després de l’atac israelià, el cap de policia Sardar Radan també va demanar a la població que denunciés a les autoritats qualsevol comportament o acció sospitosa, i diverses desenes de persones van ser arrestades per difondre falses informacions orientades a generar alarma entre la població.¹

Tret de certes sorpreses, una gran part de la població romandrà indiferent, negant-se a jugar el joc de Netanyahu o el del poder actual. Els estralls de les polítiques neoliberals implementades des del segon mandat del president Hashemi Rafsanjani (1994-1997) són profunds: han engendrat una burgesia compradora², particularment financera, tan arrogant com aquella de l’era del Xa. Els que van prendre el poder després de la revolució de 1979 provenien dels barris obrers del sud de Teheran. Ara, viuen als barris benestants del nord de la capital i han perdut el contacte amb la gent que diuen representar.

Occident i “la resta del món”

Abans de l’atac israelià, la vida quotidiana dels iranians estava marcada per les dificultats. L’alt cost de la vida ofegava una gran part de la població, i les tensions socials van continuar augmentant, molt després del final del moviment “Dona, Vida, Llibertat”, com ho demostra la vaga de camioners a finals de maig de 2025, que anunciava una nova fase de protesta.

Malgrat aquest clima tens, es veien signes de canvi social. Cada cop més noies joves passejaven sense mocador, fins i tot als barris obrers del sud de Teheran i als suburbis pobres de Karaj, a uns quaranta quilòmetres de la capital. Mentrestant, els centres comercials més exclusius, plens de productes occidentals, s’expandien a un ritme ràpid. Un segment de la classe mitjana —no necessàriament els més rics— els freqüenta regularment, menys per comprar que per passejar o entretenir-se. Els divendres, aquests espais atrauen, ara mateix, més gent que les oracions oficials organitzades pel règim.

Dins del règim, l’atac israelià ha revifat el debat sobre l’estratègia a adoptar. A Teheran comencen a alçar-se veus properes als cercles conservadors, que afirmen que les negociacions amb els Estats Units no van ser més que un parany parat per Donald Trump, que suposadament sempre ha tingut en ment un atac contra l’Iran. Alguns fins i tot demanen que el país es retiri del Tractat de No Proliferació (TNP) i adquireixi armes nuclears, l’únic element dissuasiu real. No obstant això, encara no s’han fet canvis oficials en la seva doctrina nuclear.

Suport de l’Aràbia Saudita

Tot i que l’agressió israeliana ha estat justificada pels països occidentals, va ser condemnada per gairebé tots els països del “Sud Global”, inclosos tots els del Golf, amb els quals Teheran s’ha apropat en els darrers anys. En una conversa el 14 de juny amb el president Massoud Pezeshkian, el príncep hereu saudita Mohammed bin Salman (MBS) va “condemnar i denunciar” l’ atac que constitueix “una violació del dret internacional”.³

Els dos principals aliats de l’Iran, Rússia i la Xina, també han condemnat aquests atacs, tot mantenint una postura passiva. Si el conflicte s’intensifiqués i s’estengués a la regió, sobretot amb la intervenció dels EUA, com reaccionarien?

De moment, la vida continua a Teheran. El tipus de canvi del dòlar, un baròmetre de l’economia, es manté estable. La gran pregunta és com s’adaptarà la població a aquesta nova realitat, amb Israel atacant instal·lacions petrolieres i tots els vols nacionals suspesos. Des del final de la guerra contra l’Iraq el 1988, els iranians no havien experimentat atacs amb míssils al seu territori, excepte durant els breus enfrontaments del 2024. Una gran part de l’actual població iraniana van néixer després d’aquella guerra. Com afrontarien un canvi tan profund en la seva vida quotidiana si aquests atacs continuessin?

Article de Shervin Ahmadi    Cap de l’edició persa de Le Monde diplomatique.

Publicat a l’edició del 16 de juny 2025,  a ORIENT XXI 

Traduït per SODEPAU de l’original en francès https://orientxxi.info/magazine/l-esperance-israelienne-d-une-revolte-populaire-en-iran,8301