Enfilats a la parra

Autor: Paul Audinet, periodista; maig 2026 ORIENT XXI, traduït per SODEPAU.

Tot i que el tancament de l’estret d’Ormuz interromp els fluxos energètics globals, Algèria sembla ser un dels pocs beneficiaris indirectes de la crisi. Gràcies a la seva ubicació mediterrània, la seva infraestructura orientada cap a Europa i l’augment dels preus, Alger està rebent una inesperada recaptació que arriba just en el moment adequat per a les seves finances públiques afeblides. Caldrà veure si d’aquesta inesperada recaptació, per una vegada, se’n farà un bon ús.

Des del 2 de març de 2026, el tancament de l’estret d’Ormuz ha interromput un dels principals corredors energètics del món, a través del qual transita gairebé el 20% dels fluxos internacionals de petroli i gas natural liquat. Els productors del Golf veuen obstaculitzades les seves exportacions. Algèria, però, envia els seus volums des del Mediterrani occidental, lluny de la zona de crisi.

Aquest avantatge geogràfic es tradueix immediatament en beneficis comercials. Al sud d’una Europa preocupada per assegurar el seu subministrament, Algèria té accés directe als seus mercats. La Unió Europea continua sent, amb diferència, la seva principal sortida de gas i absorbeix una gran part del seu petroli cru. Sobretot, dos gasoductes connecten directament el país amb el continent: Transmed a Itàlia via Tunísia, i Medgaz a Espanya, la capacitat del qual s’ha augmentat en els darrers anys. El gas algerià arriba així als seus clients sense dependre de les rutes marítimes congestionades. El gasoducte Magrib-Europa, que passava pel Marroc, roman suspès des del 2021 després de la ruptura diplomàtica entre Alger i Rabat.

Les finances públiques necessiten alleujament

Tot i que l’estabilitat financera del país s’havia deteriorat significativament a finals del 2025, aquesta nova situació arriba en el moment oportú. Algèria és una de les economies més dependents del món de les exportacions d’hidrocarburs: aquestes representen de mitjana més del 90% dels seus ingressos en divises i el 60% dels seus ingressos pressupostaris totals. Quan els preus baixen, tot l’aparell estatal es contrau.

El 2025, els ingressos per exportacions del sector van disminuir, mentre que el dèficit pressupostari va superar el 10% del PIB, segons el Fons Monetari Internacional (FMI). El Fons de Regulació d’Ingressos, l’estalvi petrolier acumulat durant els cicles de bonança anteriors, ara està esgotat. Les reserves de divises també han disminuït bruscament, fins a uns 55.000 milions de dòlars (46.000 milions d’euros) a l’estiu del 2025, menys d’un terç del seu nivell del 2013. Al mateix temps, els bancs públics, la principal font de finançament intern, ja estan sota una pressió considerable per satisfer les necessitats del Tresor. El pressupost del 2026 s’havia elaborat en base a una hipòtesi conservadora de 60 dòlars (51 euros) per barril de petroli.

Aquesta hipòtesi es va abandonar ràpidament. Si Sahara Blend, el cru de referència algerià apreciat per les refineries europees pel seu baix contingut en sofre, tenia un preu de menys de 70 dòlars (60 euros) al gener, va superar els 100 dòlars (85 euros) de mitjana al març, segons l’Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP), és a dir, el seu nivell més alt des del xoc energètic del 2022. A principis de maig, malgrat l’ alt el foc que segueix sent fràgil sobre el terreny, els preus oscil·len en una forquilla entre els 95 a 110 dòlars (de 81 a 94 euros).

Per a Alger, l’efecte és immediat: augment dels ingressos d’exportació, millora del compte corrent, respir pressupostari. La pujada del preu del petroli també està donant suport als ingressos del gas, en un mercat europeu que ha tornat a ser hipersensible al risc de subministrament.

Un proveïdor essencial

Diverses capitals europees van reaccionar ràpidament. El 25 de març, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, va visitar Alger. L’endemà, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, va fer el mateix.

Itàlia i Espanya reben cadascuna gairebé el 30% de les seves importacions de gas d’Algèria i cerquen augmentar les seves compres. Roma està aprofundint la cooperació entre Ente Nazionale Idrocarburi (ENI) i Sonatrach, especialment en hidrocarburs marins i no convencionals. Madrid compta amb un nou augment dels lliuraments a través de Medgaz. En una Europa encara marcada per la crisi del gas del 2022ⁱ

Algèria torna a convertir-se en un proveïdor estratègic. El Fons Monetari Internacional (FMI) també ha augmentat les seves previsions de creixement per al 2026, citant el país entre els guanyadors econòmics del conflicte.

La crisi també podria millorar l’atractiu del país per als inversors. El 19 d’abril, Alger va llançar la seva segona licitació internacional en dos anys, la “Ronda de licitacions d’Algèria 2026”, que abasta set zones d’exploració saharianes. El moment no té res a veure amb el conflicte; respon a una necessitat de llarga data. Els principals jaciments històrics, Hassi Messaoud per al petroli i Hassi R’Mel per al gas, que van començar la producció a principis dels anys seixanta, estan arribant a la maduresa i requereixen nous desenvolupaments.

Però l’alça dels preus està canviant el panorama. Els preus alts milloren la rendibilitat potencial dels projectes i fan que el risc algerià sigui més acceptable per a les grans empreses. Però primer, hauran de convertir aquest intent en un èxit. Les campanyes anteriors sovint han generat menys interès del que s’esperava, obstaculitzades per les traves burocràtics, la inestabilitat reguladora percebuda i la ferotge competència internacional pel capital energètic.

Repòs pressupostari, equació sense canvis

Però aquesta renovada prosperitat pot ser només temporal. La història recent suggereix cautela. Els dos últims grans cicles econòmics —2002-2008 i després 2022-2023— van permetre a Algèria reconstruir els seus marges pressupostaris, sense dur a terme cap transformació econòmica duradora.

El país continua atrapat en un sistema rendista: els ingressos dels hidrocarburs financen subvencions, transferències socials i despesa pública, cosa que esmorteeix les tensions econòmiques i socials a curt termini però redueix l’incentiu per diversificar la producció, ampliar la base imposable i millorar l’entorn empresarial. Quan els preus són alts, la urgència del canvi disminueix; quan baixen, els mitjans per actuar es restringeixen.

Persisteixen altres vulnerabilitats. El consum intern de gas creix ràpidament i redueix els volums d’exportació. Les exportacions més enllà dels hidrocarburs continuen sent marginals. L’economia informal continua sent dominant, representant al voltant del 45% del PIB. Finalment, la temptació de finançar els dèficits per mitjans monetaris no ha desaparegut, amb els riscos clàssics: una inflació més alta i pressió sobre el dinar.

Si l’estret d’Ormuz es reobrís permanentment, els preus acabarien normalitzant-se. Algèria s’enfrontaria aleshores als mateixos reptes que abans de la crisi: dependència del petroli i el gas, marges pressupostaris limitats i diversificació incompleta. La crisi a l’Orient Mitjà ofereix a Alger un respir pressupostari i una visibilitat inesperada. No canvia l’equació fonamental.