Enfilats a la parra

En una entrevista amb Orient XXI, Olivier Roy, politòleg i professor de l’Institut Universitari Europeu de Florència, parla de les controvèrsies que van seguir a la publicació, el novembre de 2025, d’una enquesta de l’Ifop sobre la religiositat dels musulmans a França. Refuta diverses simplificacions excessives i posa en relleu les raons de l’auge de la retòrica islamòfoba.

Orient XXI — La proliferació d’atacs mediàtics contra les pràctiques religioses dels musulmans ha marcat la vida política francesa durant almenys dues dècades. Cada campanya està vinculada a un informe, una llei, una comissió parlamentària o segueix un atac terrorista. Cada cop, s’utilitza un terme específic: “infiltració”, “separatisme”, “Germanor”, “islamisme”, “salafisme”, “comunitarisme”, etc.

El novembre de 2025, quan la commemoració dels atemptats del 2015 arribava a la seva fi i s’acostaven les eleccions municipals del març de 2026, una enquesta realitzada per l’Institut Francès d’Opinió Pública (Ifop) sobre la religiositat dels musulmans va concloure que hi havia una “reislamització”, obrint la porta a nombrosos comentaris sobre els perills de l’islamisme a França. Què en penseu d’aquesta enquesta?

Olivier Roy — La reislamització — que vaig analitzar a L’Islam globalitzat (Seuil, 2009) — és la reconstrucció de la pràctica religiosa musulmana en una societat on la religió ha perdut les seves arrels culturals o n’està completament desproveïda. Es tracta principalment de la pràctica, l’ortopraxia, de cada individu. No prové realment d’una reformulació teològica duta a terme per pensadors o filòsofs religiosos, i encara menys d’una estratègia política d’un moviment polític. Aquest últim pot intentar cooptar-lo, però no el controla.

A França, l’islam va sorgir com a resultat de la immigració massiva dels anys seixanta, just en el moment en què la societat francesa experimentava una descristianització massiva i, per tant, una desculturació religiosa. D’aquí una doble sensació d’alienació: una religió “nova” apareix quan desapareix la visibilitat de la religió tradicional, el cristianisme. A això s’hi afegia l’efecte “islamisme”, és a dir, en sentit estricte, la construcció de l’islam com a ideologia política, un fenomen específic de les societats de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica. Això va comportar una altra forma de visibilitat: l’amenaça política i, en menor mesura, la terrorista.

La visibilitat de l’islam a França, el declivi del cristianisme i la politització de l’islam a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica constitueixen tres nivells interconnectats. Qualsevol “retorn” de la religió —que no és una regressió, sinó una reconstrucció de la religió— apareix com a fanatisme, fins i tot si és celebrat per la premsa propietat de Bolloré quan parla de catolicisme. Una monja amb hàbit o un lubavitch (organització jueva hassídica, amb seu central al barri de Crown Heights, a Brooklyn) … amb rínxols no atrauen mirades més benèvoles que un salafista amb kamis. Els reportatges sobre reunions evangèliques només parlen de fonamentalisme religiós, i les grans reunions de romanís protestants només es veuen des de la perspectiva de «robatoris de pollastres»

«Per a la nostra societat descristianitzada, un creient moderat només pot ser algú que creu moderadament. El problema és que de vegades els creients creuen de veritat.»

1. XXI.—Aleshores, no existeix una identitat específicament musulmana?

1. R.— Per a la nostra societat descristianitzada, un creient moderat només pot ser algú que creu moderadament. El problema és que de vegades els creients creuen de veritat. Totes les religions revelades creuen que professen una veritat que està per sobre de la llei humana. El Papa rebutja la distinció entre creient i ciutadà i demana als creients que actuïn d’acord amb la seva fe en la societat. Com va dir el Papa Lleó XIV:

«Sóc molt conscient de les pressions, les directives dels partits i la “colonització ideològica” —per utilitzar una expressió feliç del Papa Francesc— a què estan sotmesos els polítics. Necessiten coratge: el coratge de dir de vegades: “No, no puc!” quan la veritat està en joc. Aquí, de nou, només la unió amb Jesús —Jesús crucificat!— us donarà el coratge de patir pel seu nom. Va dir als seus deixebles: “En aquest món tindreu problemes. Però tingueu coratge! Jo he vençut el món” (Joan 16:33).» *Extracte del discurs pronunciat el 28 d’agost de 2025 davant d’una delegació d’electes locals francesos de la Val-de-Marne, durant una audiència privada encapçalada pel bisbe de Créteil, Mons. Dominique Blanchet.

Que us commogui que un creient posi la llei divina per sobre de les lleis de la República revela quant la nostra societat malinterpreta el significat de la fe.

«L’hostilitat envers l’Islam uneix la dreta antiimmigració i l’esquerra anticlerical. Per tant, ambdues parts emfatitzaran el “laïcisme”, que s’ha convertit en una ideologia en lloc d’un principi legal.»

Pel que fa a l’Islam, la tensió és encara més gran perquè s’associa amb la immigració i la violència política originades a l’Orient Mitjà. L’hostilitat envers l’Islam uneix la dreta antiimmigració i l’esquerra anticlerical. Per tant, ambdues parts emfatitzaran el “laïcisme”, que s’ha convertit en una ideologia en lloc del principi legal definit per la llei de 1905. Tanmateix, el laïcisme legal no relega la religió a l’esfera privada: regula la seva pràctica pública. És per això que la llei es refereix a les “pràctiques religioses” i no a les “religions”.

Avui, però, qualsevol expressió visible de la pràctica religiosa islàmica es veu com una manifestació de l’islamisme, un terme genèric que ja no té gaire a veure amb la seva definició original en ciències polítiques. Qualsevol intent d’inscriure un marcador religiós a l’esfera pública es percep ara com una estratègia oculta per prendre el poder. Per tant, tot el relacionat amb la pràctica religiosa islàmica es presenta com una amenaça per a la societat. És aquesta incapacitat de pensar en l’islam simplement com una religió el que explica el pànic moral actual. (*NDLR. El pànic moral fa referència a un concepte formulat pel sociòleg Stanley Cohen a la dècada del 1970 per explicar les reaccions col·lectives desproporcionades a l’aparició de pràctiques individuals minoritàries percebudes, malgrat la seva naturalesa minoritària, com a desviades o perilloses per a la societat.)

No dic que l’islam sigui “una religió simple” —tota religió és més que això—, sinó que l’analfabetisme religiós combinat amb el laïcisme ja no és capaç d’entendre la religió en general.

1. XXI.— L’enquesta Ifop ha estat àmpliament presentada als principals mitjans de comunicació com a aclaridora, innovadora, seriosa i útil. Poc s’ha dit o escrit sobre el fet que va ser encarregada per la revista Écran de veille, publicada per Global Watch Analysis, una organització que sembla estar directament alineada amb les posicions dels Emirats Àrabs Units. Quin és l’impacte d’això?

1. R.— Els patrocinadors de l’enquesta efectivament estan vinculats als Emirats Àrabs Units, que utilitzen aquesta plataforma per continuar la seva guerra indirecta contra Qatar aixecant l’espectre dels Germans Musulmans i finançant la premsa i els grups de reflexió a Europa.

«Tot creient, musulmà o no, creu que la seva pròpia salvació és el més important. Però això no impedeix respectar les lleis de la República».

Això es reflecteix en certes preguntes esbiaixades que es fan a la mostra: utilitzar el terme “islamista” sense definir-lo, agrupar salafistes, wahhabites, membres dels Germans Musulmans i… takfiris (*NDLR: Els “excomunicadors” són extremistes musulmans que consideren apòstates tots aquells que no subscriuen la seva visió de l’Islam) Fem veure que els enquestats saben de què va això, però jo conec més d’una persona que pensa que un germà musulmà és només un germà en la fe!

Però dubtar de les intencions d’una enquesta no és suficient per desqualificar-la. Pot ser greu des d’un punt de vista professional. Tanmateix, hi ha hagut moltes enquestes serioses durant anys, i aquesta no aporta res de nou. Més aviat, augmenta la confusió. Olivier Galland, sociòleg que treballa en temes de joventut, i Frank Fregosi, politòleg especialitzat en l’Islam a França, van reaccionar a aquesta enquesta esmentant altres estudis igualment seriosos que matisen significativament les conclusions d’Ifop i Global Watch Analysis.

1. XXI.— Quines són les limitacions que assenyaleu?

1. R.— El problema no són tant les xifres en sí mateixes com la interpretació que en fa l’enquestador. Es pot arribar a una conclusió diametralment oposada a la que dóna el comentarista de l’enquesta utilitzant les mateixes xifres. Segons l’enquesta, el 15% dels joves musulmans creuen que la llei xaria s’hauria d’imposar a tot arreu, el 47% creu que no es pot aplicar en països no musulmans i el 31% creu que s’hauria i es pot adaptar. Així doncs, en lloc del 46% que no estan integrats o estan mal integrats, el 78% dels musulmans creuen que és possible viure segons els principis de la seva fe a la societat francesa (NT: i per extensió a les societats europees)

Tot creient, musulmà o no, creu que la seva pròpia salvació és primordial. Però això no impedeix respectar les lleis de la República. La professió de fe, l’oració, l’almoina, el dejuni durant el Ramadà i el pelegrinatge, designats com els cinc pilars, no són “contràries” a la llei francesa. Cal recordar que la gihad no és un pilar de l’islam. La referència a la xaria no té les mateixes connotacions per als creients i els no musulmans. Els primers pensen principalment en termes dels cinc pilars i l’oposició entre allò que està prohibit, haram, o permès, halal, mentre que els segons creuen que ho veuen com un codi rígid centrat en els càstigs, en particular el tall de mans als lladres o la lapidació.

«El que ha canviat avui dia és la visibilitat del creient i la seva exigència de reconeixement d’aquesta visibilitat. I si el creient és més visible, és perquè està més integrat: d’aquí l’escàndol.»

Les preguntes es construeixen, doncs, a partir de prejudicis sobre l’Islam i no de com els musulmans podrien plantejar el tema. Generalment es preguntaran: “Puc practicar la meva fe en un context francès?” en lloc de: “La xaria és compatible amb les lleis de la República?”.

L’enquesta diu que el 38% dels enquestats aproven alguns principis islamistes. Però quins? Donar caritat, no beure alcohol, mostrar solidaritat amb altres musulmans, fer la gihad, promoure una república islàmica? Mai ho sabrem. Hi ha una barreja que fa que la pregunta no tingui sentit, però permet inflar el percentatge de persones la lleialtat de les quals es considera qüestionable.

1. XXI.— Quins resultats de l’enquesta, malgrat tot, semblen interessants per a un sociòleg de la religió? Quines coses sorprenents o contraintuïtives revelen?

1. R.— Paradoxalment, si ignorem la perspectiva esbiaixada del comentarista, l’enquesta mostra en realitat la integració dels musulmans practicants, però una integració “com a creients”. Això és el que sembla incomprensible per a molts comentaristes i demostra un malentès.

L’enquesta reflecteix una evolució en la relació amb la religió, perquè aquesta relació està sent constantment remodelada pels individus segons la seva posició a la societat francesa. La primera generació d’immigrants no era menys devota que la generació actual, però la seva marginació social va conduir a la invisibilitat de les seves pràctiques. El que ha canviat avui és la visibilitat del creient i la seva exigència de reconeixement d’aquesta visibilitat. I si el creient és més visible, és perquè està més integrat: d’aquí l’escàndol.

En les conclusions precipitades que de vegades es treuen, es passen per alt les trajectòries vitals; aquest és el problema d’aquestes enquestes realitzades en un moment concret, i que per tant no reconeixen que els enquestats en enquestes anteriors no corresponen a les mateixes categories socials i generacionals. Se’ns diu que les dones grans porten el vel menys sovint que les dones més joves. Potser. Però, les dones joves que el porten avui continuaran portant-lo a mesura que es fan grans? Cal considerar la religiositat en el marc d’una dinàmica.

«Està sorgint una nova classe mitjana musulmana que anima els seus fills a cursar estudis superiors. És aquesta classe mitjana la que actualment està suportant la major part de la islamofòbia.»

1. XXI.— Com pot aquesta enquesta aclarir els reptes generacionals?

1. R.— Els joves d’avui, independentment del seu origen, són generalment, si no més religiosos, almenys més tolerants amb la religió. La pràctica religiosa és cada cop més habitual. A les escoles secundàries i batxillerat, aquesta pràctica també pot prendre la forma de protesta contra un laïcisme autoritari i punitiu, caracteritzat per controls de vestimenta, prohibicions de parlar de religió a classe i de presentar-se davant dels administradors escolars (o fins i tot a la policia). Els joves, força desil·lusionats i cercant la seva identitat, recorren a la provocació, sovint seguint certes tendències: les abaies han succeït els crop tops, «preferides» de l’exministre d’Educació Nacional, Jean-Michel Blanquer, que les va denunciar com a antirepublicanes. Aquestes modes de vegades tenen poc a veure amb la fe.

Durant cinquanta anys, he estat seguint, entre d’altres, estudiants musulmans. Hi ha un patró recurrent: el vel que es porta entre els 18 i els 25 anys, que s’abandona fàcilment en entrar al món laboral, juntament amb pràctiques religioses tan fluctuants com les explicacions que se’n donen.

1. XXI.— Com podem contextualitzar aquestes transformacions en la relació amb la religió?

1. R.— En primer lloc, hem de destacar la varietat de formes de «retorn a la religió». Des dels anys noranta, hi ha hagut una onada de polítiques identitàries i enfocaments normatius en totes les religions. Però avui, amb la Generació Z, és més fluid, menys sobre la identitat, més lligat a cerques individuals, sovint dins de petits grups que cerquen sentit en lloc d’estructura institucional. És important entendre que la Generació Z és més «mixta» que les generacions anteriors per una simple raó: l’auge de les classes mitjanes d’origen musulmà.

«Ja no és el «separatisme» el que alimenta la narrativa antiislam als mitjans de comunicació i entre molts líders polítics, sinó més aviat la «infiltració».»

Massa sovint ens quedem atrapats en el clixé de les “zones islamitzades” en barris desafavorits on suposadament es concentren els joves musulmans. Tanmateix, mentre aquestes zones d’exclusió persisteixen, tota una generació experimenta una mobilitat social ascendent. Està sorgint una nova classe mitjana musulmana que anima els seus fills a cursar estudis superiors. És aquesta classe mitjana la que actualment està suportant la major part de la islamofòbia.

Ja no és el “separatisme” el que alimenta la narrativa antiislam als mitjans de comunicació i entre moltes figures polítiques, sinó la “infiltració”. Els que estan entrant són precisament aquells que han trencat el sostre de vidre. Són executius, emprenedors, financers, advocats, periodistes o professors. Quan són musulmans practicants, volen adaptar els seus marcadors religiosos al seu nou estatus social en un entorn molt més divers socialment, però també religiosament.

Veiem entre els joves un esforç per construir-se individualment com a musulmans. És una recerca d’un mateix, una barreja d’identitat i preocupació per la salvació. Si l’Islam fos comunitari, tindríem l’equivalent d’un CRIF (Consell Representatiu d’Institucions Jueves de França) i un Gran Rabinat de Musulmans. Fins i tot podríem tenir un partit islàmic (amb un altre nom). Finalment, tindríem un electorat musulmà que votaria com a tal. Tanmateix, els musulmans tendeixen a votar per La France Insoumise, però de manera fragmentada. Paradoxalment, és l’Estat qui intenta comunalitzar els musulmans imposant-los des dels anys noranta un organisme religiós que ho abasta tot i que ningú vol, ni tan sols els seus titulars.

«Hi ha una creixent ruptura generacional, que és tractada com una patologia i una amenaça per a l’ordre social. La joventut és la nova classe perillosa»

1. XXI.— La incomprensió de les creences religioses per part de la societat francesa s’agreuja, doncs, per una desconfiança envers tots els joves?

1. R.— La nova relació dels joves amb la religió preocupa. Recentment hi va haver un número especial de la revista d’extrema dreta Causeur titulat “El nou perill juvenil” (setembre de 2025). Anteriorment, el terme “jove” era un eufemisme per als joves dels suburbis, i per tant, joves musulmans. Però ara és evident que tota la Generació Z s’està convertint en sospitosa: inculta, ignorant i… ingènua o fanàtica. La criminalització massiva de les mobilitzacions en suport de Palestina n’és una il.lustració fefaent. A més, només cal mirar les activitats del Comitè Interministerial per a la Prevenció de la Delinqüència i la Radicalització (CIDPR), encarregat de contrarestar els atacs contra el laïcisme, especialment a les escoles. Multipliquen els cursos de formació (i la formació de formadors), nomenen assessors de laïcisme per tot arreu, i… no passa res. El missatge no arriba, cosa que porta a una mena de desconfiança generacional com a reacció a aquesta insistència de les autoritats públiques a recitar una mena de lliçó. Els joves, a més, ja no llegeixen els mitjans de comunicació ni miren la televisió. Hi ha una creixent ruptura generacional, que es tractada com una patologia i una amenaça per a l’ordre social. La joventut és la nova classe perillosa. I com que el percentatge de musulmans entre els joves augmenta mecànicament per raons demogràfiques, això exacerba l’efecte del pànic moral. (NT: veure més amunt la definició d’aquest concepte)

1. XXI.— Com situar aquests joves musulmans en relació amb les dinàmiques entre els cristians?

1. R.— A França, estem presenciant un fenomen de «cristians renascuts». (*NDLR: En aquest context, el terme es refereix a persones recentment batejades o a adults que redescobreixen una fe que havien deixat de banda prèviament.)

Respecte dels protestants, això es remunta a dues dècades enrere, però afectava principalment a grups socials desafavorits, molt sovint d’origen immigrant o romaní. Eren percebuts en certa manera com a cristians salafistes, compromesos amb ideologies demostratives i conservadores. Tanmateix, a la Generació Z, ara tenim un fenomen de «catòlics renascuts» que afecta molt més la classe mitjana blanca. Sovint es confonen amb els joves catòlics del pelegrinatge de Chartres (NT: pelegrinatge tradicionalista entre Notre Dame de París i Notre Dame de Chartres) que, per la seva banda, tendeixen a seguir una tradició familiar. Però el fenomen que afecta la Generació Z és molt més ampli i difús i no manté una relació sistemàtica amb l’extrema dreta i els anomenats “catòlics tradicionals”.

Ara, hi ha una major diversitat dins de la classe mitjana, i per tant més contacte entre diferents cristians renascuts. Aquestes interaccions són visibles, per exemple, en l’assistència de nens musulmans a escoles catòliques, animats pels seus pares en el seu recorregut educatiu.

La novetat rau més en l’emulació que en la rivalitat amb l’islam: els paral·lelismes s’estenen, per exemple, al dejuni. Observar la Quaresma és sens dubte l’obligació religiosa que va desaparèixer més ràpidament després del Vaticà II, mentre que la missa, la confessió i l’eucaristia van romandre al centre de la pràctica catòlica. Però ara veiem joves “neocatòlics” que reprenen la Quaresma en paral·lel amb el Ramadà, i amb més facilitat quan els calendaris coincideixen. Els joves musulmans de les escoles catòliques estan en contacte amb un cristianisme practicat i es pot observar una tolerància mútua. El 5 de novembre de 2025, els estudiants amb vel en les tribunes de l’Assemblea Nacional, que van escandalitzar alguns membres del parlament, van venir amb la seva escola cristiana. Van rebre el suport de les autoritats educatives catòliques.

«Aquest és el punt que els laïcistes no aconsegueixen comprendre: es pot ser alhora un creient devot i un ciutadà plenament compromès perquè es tracta de dos mons juxtaposats, no competidors»

1. XXI.— Veieu alguna diferència real?

1. R.— La diferència amb l’islam és que aquesta renovació espiritual catòlica es produeix en un context de descristianització contínua: el nombre de baptismes d’adults està augmentant, però el nombre total de batejats està disminuint, igual que les vocacions sacerdotals, cosa que significa que els recentment batejats no es converteixen en sacerdots.

Es podria pensar que per als musulmans passa el contrari: un ressorgiment de la pràctica religiosa aniria de la mà d’un augment de les “vocacions”. Tanmateix, sembla que no és així: hi ha molt poques “vocacions” per ser imams. Continuen sent reclutats o bé als seus països d’origen o entre individus autodidactes, sense gaire prestigi i mal pagats. Per descomptat, hi ha el debat sobre la formació d’imams i l’obstrucció sistemàtica a la creació d’escoles musulmanes. Però si hi hagués un retorn genuí a la fe “institucional” entre els joves musulmans, és a dir, un desig de treballar per construir una veritable comunitat religiosa, aleshores tindríem més imams educats, procedents d’entorns estudiantils. No és així. A més, veiem més una transmissió familiar: el nou imam és fill de l’anterior, un signe de patrimonialització de les institucions religioses més que no pas de mobilització comunitària.

Així doncs, veiem que l’aparent augment de la pràctica religiosa entre els joves musulmans no contribueix a la institucionalització de l’islam. Ens mantenim en gran mesura dins la lògica de les “dues ciutats” tal com les defineix Sant Agustí, on el creient i el ciutadà són dues versions de la mateixa persona en dos mons, dues ciutats, que mantenen una intersecció però que no se superposen. Aquest és el punt que els laïcistes no arriben a comprendre: es pot ser plenament devot i plenament ciutadà perquè es tracta de dos mons juxtaposats, no de mons en competència. Pel que fa a l’argument que a l’islam no hi ha separació entre religió i política, sempre s’ha utilitzat per instrumentalitzar la religió amb finalitats polítiques més que no pas a l’inrevés.

Article traduït per SODEPAU. 3 Desembre de 2025. Article original publicat a ORIENT XXI. Enllaç amb l’original en francès: https://orientxxi.info/Toute-visibilite-de-la-pratique-religieuse-de-l-islam-est-vue-comme-une