Enfilats a la parra

Es comenta que la ronda final del suposadament inevitable “xoc de civilitzacions” entre la “civilització judeocristiana” i el món islàmic s’està «jugant» amb els Estats Units aplegant-se a la lluita per donar suport a l’atac israelià contra l’Iran. Per descomptat, no ens diuen que Tel Aviv també posseeix la bomba atòmica i un programa nuclear que mai ha estat supervisat per l’Agència Internacional d’Energia Atòmica (IAEA). Però, ves per on, a diferència de la República Islàmica, Israel és una democràcia, i occidental a més a més —disculpeu el pleonasme. I aquesta premissa —que ni tan sols té en compte el fet que és un estat d’apartheid on la desigualtat entre els ciutadans està consagrada en les seves lleis fonamentals— és suficient per exonerar Israel de qualsevol violació del dret internacional. De fet, actua en nom de la democràcia i la bondat, no en nom d’una ideologia islamista, que és la de l’Iran. Com va recordar Bertrand Badie al plató de France 24 la nit que va començar l’agressió israeliana, “l’únic país de la història que ha utilitzat armes nuclears ha estat una democràcia”. Prova, si calgués, que aquesta forma de govern, per molt virtuosa que sigui, no immunitza contra la barbàrie. Només cal observar el caos en què Israel —i per extensió els Estats Units i Europa— han submergit la regió per preguntar-se: quins països representen realment una amenaça per a l’Orient Mitjà, o fins i tot per a la resta del món, avui? I qui pot creure que Benjamin Netanyahu, acusat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat, no utilitzarà la bomba atòmica per “defensar-se”?

Durant 20 mesos, l’Iran ha mostrat moderació en la seva resposta a les operacions israelianes, amb l’objectiu d’evitar una guerra regional, fins i tot si això comportava deixar de banda una de les seves principals branques armades, Hezbollah. La mateixa història l’abril del 2024, quan la seva missió diplomàtica i consular va ser bombardejada per Israel a Damasc: Teheran va respondre, gairebé per salvar la cara, amb l’enviament, anunciat prèviament, de 200 drons i un centenar de míssils que van causar principalment danys materials, tot indicant clarament que volia evitar una guerra total amb Israel, i per tant amb els Estats Units. Amb Washington, i malgrat el precedent del 2018 quan el mateix Donald Trump es va retirar de l’acord nuclear del 2015 i va endurir les sancions econòmiques, la República Islàmica va acceptar tornar a la taula de negociacions i va mostrar bona voluntat per portar les discussions a una conclusió reeixida. Va ser mentre mantenia converses amb Washington i els europeus que va ser bombardejat, cosa que no va impedir que Occident li demanés que tornés a la taula de negociacions que mai havia abandonat. Cal prendre acta del fet en qüestió. Irònicament, va ser l’Iran qui va destacar la violació del dret internacional i de la Carta de les Nacions Unides per part de Washington.

En un moment en què, després de les divagacions mediàtiques de Donald Trump, els Estats Units participen oficialment en aquesta guerra al costat d’Israel, una cosa està clara: tots els règims autoritaris de la regió, des de Teheran fins a Riad, anhelen estabilitat i condemnen les massacres i els atacs israelians des de Gaza fins a l’Iran, passant pel Líban i Síria. I la seva preocupació creix davant d’un Orient Mitjà dominat per un Israel segur de sí mateix i dominant, que ha perdut tot el sentit de la proporció. Pel que fa a les democràcies occidentals i la Unió Europea, donen suport al genocidi en curs a Gaza, malgrat les declaracions tranquil·litzadores d’alguns, i es neguen a imposar sancions contra el seu autor. L’abisme en què Israel està submergint la regió fa que la dissonància entre els valors que proclamen i les seves polítiques sigui cada cop més aguda.

La veritable barbàrie

Justificar l’obertura d’un nou front per part d’Israel invocant el principi de la guerra preventiva, donant-li suport militarment (els Estats Units) i políticament (França i, més àmpliament, la Unió Europea), alhora que contribueix a la invisibilitat del genocidi en curs a Gaza i rebutjar qualsevol sanció contra un Estat, això sí és veritable barbàrie. És obra de les democràcies occidentals, no del “règim dels mul·làs”.

Occident té la memòria molt curta. La vigília de la guerra contra l’Iraq del 2003, funcionaris nord-americans van anunciar que els seus soldats serien rebuts amb flors, i els mateixos intel·lectuals francesos que avui donen suport a Donald Trump i Israel van prometre un futur brillant a l’Iraq. El resultat: una guerra interminable, la destrucció de l’Estat iraquià i centenars de milers de víctimes.

Com va escriure l’historiador de les idees Tzvetan Todorov, qui va denunciar les guerres per canviar de règim a l’Orient Mitjà en nom del “messianisme del Bé” fa 20 anys:

És hora de canviar la nostra visió: la «comunitat internacional» ja no es limita al bloc occidental; l’era de l’hegemonia universal d’un sol grup de països s’ha acabat. Fer de policia mundial no és possible ni desitjable; un equilibri multipolar, sense ser una panacea, obre millors perspectives. La intervenció militar sempre causa víctimes i innombrables danys. […] Erradicar el mal del planeta terra és un objectiu inassolible; conformem-nos amb estar preparats per repel·lir qualsevol agressió. El genocidi als nostres països veïns pot justificar una excepció a aquesta regla; malauradament, no vam intervenir durant els genocidis recents, a Cambodja i Ruanda, mentre que vam invocar falsos genocidis per justificar les nostres intervencions en altres llocs.

publicat a ORIENT XXI, 23 de juny 2025

Autors: Alain Gresh (especialista del Pròxim Orient) i Sarra Grira (redactora en cap d’Orient XXI)

Traduït al català per SODEPAU