Enfilats a la parra

Fa uns dies, escoltava al Sr. Ramon Tremosa als Matins de TV3. Parlava de Gaza, de l’anomenada «flotilla» i d’Israel. En Tremosa, que es declarava simpatitzant històric d’Israel, com segons ell, el catalanisme polític en general, no entenia com era possible que l’Estat d’Israel estigués cometent aquestes atrocitats que el converteixen en un Estat genocida. En la seva dissertació televisiva en Tremosa esmentava com a gran referent i llibre de capçalera el treball d’en Joan B Culla, Israel, el somni i la tragèdia (edició actualitzada Culla, Joan B. / Fortet, Adrià). Un llibre que, diguem de pas, és insuficient en la seva documentació consultada, i força tendenciós per explicar la història de la construcció de l’Estat d’Israel i el seu projecte de neteja ètnica. En Culla obvia o oblida documentació clau per aclarir el sentit de la tragèdia del poble palestí (no la de l’Estat d’Israel). Llibres com el d’Ilan Pappé, La limpieza étnica de Palestina, o bé The War forPalestine, editat per Eugene L. Rogan i Avi Shlaim, sí que s’han pres aquesta molèstia, la de ser rigorosos.

No vaig poder estar-me de pensar que en Tremosa no «controlava» els profunds canvis que s’havien donat en el catalanisme polític en relació al sionisme i el projecte catalanista i dels Països Catalans els darrers 40 anys. Podríem assenyalar el concert d’en Lluís Llach, l’any 1987, al Palau dels Esports de Barcelona, organitzat per la Crida a la Solidaritat i la Comunitat Palestina de Catalunya en solidaritat amb el poble palestí. Aquest esdeveniment va provocar una veritable trencadissa entre l’equip de direcció de la Crida i el conjunt de l’organització, amb els sectors polítics que fins aquell moment s’hi havien aplegat: CiU, sobretot, i altres sectors dels catalanisme polític. Intel·lectuals i periodistes del catalanisme polític pro-sionista van expressar unes opinions molt agressives en aquells moments: Pilar Rahola, Vicenç Villatoro, en Joan B Culla, i altres. Van ser duríssims amb aquesta aposta política del moviment social que representava la Crida. Van escriure articles i van pressionar fins el darrer moment per tal que el concert no es dugués a terme.

Anys més tard, el 14 d’abril de 2009, el grup Terra i Llibertat va publicar un article titulat “ Per un independentisme català deslliurat del sionisme” (https://blocs.mesvilaweb.cat/til/per-un-independentisme-catala-deslliurat-del-sionisme/). En aquest document, que manté tota la seva vigència, s’hi expressava una proposta política de profunditat. S’hi esbossava un projecte ideològic i cultural, des del pensament nacional, en un paradigma molt distant del que representava, el catalanisme independentista i nacionalista, hegemònic encara avui a Catalunya.

Aquest grup, que aplegava entre d’altres, a persones tant significades com Julià de Jodar, Anna Gabriel, Carles Riera, Aleix Cardona, Jesús Artiola, i altres companys/es, més tard va publicar, seguint la mateixa línia, un nou article al seu bloc de Vilaweb: https://blocs.mesvilaweb.cat/til/venim-del-nord-venim-del-sud-amic-strubell-i-de-terra-endins-i-de-mar-enlla/.

Avui, uns quants anys després, voldria continuar aportant una perspectiva crítica amb la lògica sionista catalana, que encara perviu i s’expressa vivament en els mitjans de comunicació. Un pensament sionista ben arrelat en certs àmbits acadèmics i intel·lectuals; en el món empresarial, institucional i policial.

Tot i mostrar signes d’afebliment a causa del genocidi en curs a Gaza i Cisjordània, el sionisme catalanista encara conforma un paradigma de pensament nacional-cultural. Malgrat que el sionisme i el seu projecte d’Estat Israelià, està mostrant amb tota la cruesa, el seu veritable caràcter colonial i racista, el sionisme a Catalunya, continua manifestant-se quotidianament. Sovint, deixant al descobert la seva pobresa argumental, tot reproduint mentides històriques basades en textos i fonts bíbliques, i en afirmacions i creences més que en realitats i fets concrets.

La significació d’aquest «argumentari col·laboracionista» amb el pitjor dels genocidis contemporanis, és que representa un pensament polític que no solament expressa una posició geopolítica i internacional davant d’un context en el Llevant mediterrani, sinó que expressa també un plantejament polític i de valors respecte del que es vol o voldria per a Catalunya i als Països Catalans. Una «democràcia a la israeliana», amb el que això implicaria.

Per tant, aquest article, com ja he esmentat, tracta de repensar i aportar més arguments per desfer-nos com més aviat millor, d’aquest llast racista i colonial que representa el sionisme als Països Catalans.

Per a fer-ho voldria parlar de tres eixos que des de la meva perspectiva expliquen i estructuren, en certa mesura, aquesta empatia catalano-sionista.

El primer eix, té a veure amb la llarga durada en la història o la idea de profunditat històrica, com la denominava en Fernand Braudel. El projecte d’elaboració de la identitat nacional-cultural catalanista, sobretot a partir de La Renaixença, i més tard, en la recuperació que en fa el catalanisme liberal, posa l’accent en la idea que Catalunya representa una «avançada» europea a l’Estat Espanyol. Els catalans són i han estat sempre europeus i el seu tarannà «pactista» (una invenció pujolista-liberal) i «assenyat» es correspon amb el racionalisme i la il·lustració europea, i amb el projecte modernista d’aquesta Europa «de les llums». De fet, el discurs del nacionalisme liberal, però també de l’esquerra nacional és molt clar al respecte, i les referències històriques són proclius, sobretot, a reclamar una forta interrelació i, de fet, submissió a Europa, que segons aquesta mitologia europeista s’origina amb Carlemany. En Jordi Pujol reclamarà en alguns escrits i discursos l’ascendència intel·lectual de la Universitat de París i d’Aquisgrà, que considera fonamentals per a la Catalunya que neix a l’Alta edat mitjana, en aquesta «Marca hispànica» que representa una part de la Catalunya actual. També en Joan Fuster, com a «representant» d’un pensament nacionalista d’esquerres, en Nosaltres els valencians, expressarà molt bé la seva adscripció a un plantejament europeu, de progrés, il·lustrat, lluny de vel·leïtats mediterrànies.

A tall d’exemple, veiem què deia en Jordi Pujol, l’11 de març de 1985 en un discurs pronunciat al Saló d’Honor de l’Ajuntament d’Aquisgrà: «Vinc de lluny, dels confins de l’imperi. Vinc de Catalunya, un país d’Espanya, situat entre els Pirineus i el Mediterrani. I he vingut a Aquisgrà a parlar d’Europa. Per parlar-ne justament  en el moment que Espanya està a punt  d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea”.….»; «Aquisgrà, la nostra “antiga capital”- el passat- “per expressar la nostra joia de tornar a casa».

És evident que la intenció d’aquesta narrativa era, i és, la d’amputar les relacions intenses i documentalment comprovades de la Catalunya medieval amb l’Al Andalus i l’Al Xarq Al-Andalus.

Unes relacions basades en l’intercanvi de coneixements, i de les quals hem de celebrar nombroses aportacions en molts àmbits de la vida i la ciència, que van deixar empremta, i un pòsit cultural molt rellevant en la societat catalana. És a través aquesta obertura cap al mediterrani que Catalunya connecta amb Orient, a través la Ruta de la Seda.

Els laboratoris d’idees i pensaments que es generaven en els monestirs catalans de Sant Pere de Rodes, de Cuixà o de Ripoll, segons aquesta narrativa europeista, eren totes d’origen europeu (sic) gràcies a les Universitats de París i d’Aquisgrà. Sincerament, res està tan falsejat com aquesta construcció ideològica-cultural que menysté el llegat andalusí. Ni tan sols la important i sempre significada escola arabista i islamòloga catalana, amb Joan Vernet al capdavant, qui mostrarà les múltiples aportacions de la civilització islàmica a la península ibèrica respecte d’Europa en Lo que Europa debe al Islam de España, en Editorial Acantilado, 1.999, han pogut contrarestar aquesta mitologia absurda d’una Catalunya amputada dels Països Catalans, i de la seva intensa relació amb la civilització Andalusí. Una societat islàmica peninsular, on hi jugaven un paper fonamental figures destacades de les comunitats jueves peninsulars, amb especial rellevància de les comunitats jueves gironines i occitanes. (Historia de la Catalunya jueva, de Sílvia Planas y Manuel Forcano, Ajuntament de Girona 2009).

La narrativa del catalanisme polític, al menys fins els anys 80 del segle XX, és una narrativa que oblida la significació i importància geocultural i geoestratègica de la Mediterrània, sobre la qual es bastí, entre els segles XII i XV, un «imperi català» comercial, de relacions culturals, econòmiques i polítiques. És una narrativa que assumeix la idea d’un Mediterrani frontera amb el Sud i el Llevant mediterrani, i que concep com a potencials enemics els pobles àrabs i mediterranis d’aquestes contrades. Conseqüentment, assumeix com a aliats de civilització avançada la proposta sionista de construcció d’una “llar jueva” al Llevant mediterrani. Un projecte d’avantguarda de la Modernitat europea, que com ja sabem, és una proposta des del nacionalisme d’Estat formulada per intel·lectuals, polítics i financers europeus, des d’una lògica colonial pròpia de l’Europa del segle XIX i XX.

El segon eix, seria la història recent del nacionalisme català dels segles XIX al XXI. És la història de la recerca d’un referent d’èxit en la construcció de l’Estat nacional en el món contemporani. En aquest sentit, una idea significativa en el catalanisme polític és la d’un poble perseguit i oprimit. Un poble singular entre els pobles peninsulars i ibèrics. Un poble “deslliurat” del pes d’una suposada africanitat mediterrània, ni de cap afro-asiatisme mediterrani, defugint aquella idea i narrativa eurocèntrica que imaginava una Àfrica a partir dels Pirineus. Per cert, idea aquesta que van introduir els pensadors i filòsofs de la modernitat i la il.lustració: Kant. Hegel, Locke…, que imaginaven una centralitat europea de la racionalitat en l’Europa germànica i anglosaxona. Així doncs, el poble català sempre hauria estat un poble genuïnament europeu.

Aquest poble singular s’assemblaria o podria establir importants paral·lelismes amb el «poble jueu». Podem llegir a continuació algun d’aquests arguments: «Un sionista és una persona, quasi sempre jueva, o que estima el judaisme, que des de fa més de 2000 anys té el desig, l’anhel, la il·lusió, la voluntat, la determinació de poder retornar a la seva pàtria ancestral, Sió, Israel, on hi ha hagut sense interrupció col·lectivitats jueves, des de fa uns 3500 anys. Són moltes les generacions que han desitjat, com a mínim un dia a l’any, cada any, en el Séder de Pesa’h, tornar a Israel, “l’any que ve a Jerusalem”. Per tant, sionista és la persona que pensa que el poble jueu té dret a una pàtria, a un territori, un lloc on desenvolupar la seva vida, tradicions, costums,llengua, religió, cultura, seguretat, en definitiva, tot el que és propi d’una nació, i que aquest lloc és Eretz Israel,….Si els catalans haguéssim estat deportats, expulsats de Catalunya, amb moltes temptatives de desarrelament de la nostra pàtria, de ser exterminats en molts pogroms i de ser víctimes d’un autèntic genocidi nazi, i el catalanisme fos la voluntat del retorn a la nostra terra, això seria una forma de racisme? (Joan Carretero, ex-conseller ERC, Ex-batlle de Puigcerdà, EL MÓN 16/08/2025)».

Aquesta cerca de referents en una modernitat europea il.lustrada (veure el questionament fet en

Tradició i Llibertat, de Ferran Iniesta, Agustí Nicolau, Josep Mª Gracia, Ed Bellaterra), així com la idea del poble perseguit, i la necessitat referencial d’un projecte ben contemporani de nacionalisme estatista reeixit, acosten una generació del catalanisme polític al projecte sionista. Un projecte polític que representa aquest anhel, i les seves singularitats, segons aquesta perspectiva i punt de vista, encarnades en el poble català. La recuperació, restauració i àmplia implantació civil d’una llengua que al llarg dels segles havia estat tan sols litúrgica, com l’hebreu, encara enlluerna més aquest catalanisme europeista. Destaquem en aquest enlluernament l’ absència absoluta de crítica respecte l’ànima colonial i racista del projecte sionista en terres de la Palestina històrica. Suport total i actiu al colonialisme d’assentament d’aquest projecte centreeuropeu i europeu oriental (La limpieza étnica de Palestina, Illan Pappé, Ed.Crítica, 2008) que rebrà el suport actiu de les potències colonials europees amb la Declaració Balfour, els Acords Sykes-Picot, i més tard la votació a l’ONU (Resolució 181 de Nacions Unides, a l’any 1948). Per contra, la convicció plena que el sionisme representa un nacionalisme modern, il·lustrat, progressista, guia d’una nació que anhela la sobirania, que al seu torn està assetjada per bàrbars i salvatges que cal combatre i pacificar al preu que sigui. D’aquesta manera s’expressava Artur Mas «Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo fue pasando muy mal, que debe dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial» afirmó Mas en Boston. Curiosamente, en el momento del viaje la Generalitat aún negociaba con el magnate Sheldon Adelson, judío y sionista declarado, el establecimiento de Eurovegas en Cataluña. (La Marea, 26 de febre 2013)

El tercer eix, té a veure amb una idolatria que caldria superar. És una idolatria respecte el concepte de Democràcia. Una paraula i un concepte tan manipulat i buit, que manta vegades es construeix a partir d’afirmacions i creences sense substantivitat concreta. Afirmar constantment que la única democràcia a la regió del Llevant mediterrani és la democràcia israeliana, no solament és una falsedat, sinó això, una idolatria i creença que no té cap base real quan s’analitza la realitat concreta i els elements que constituirien aquesta suposada i única democràcia. És allò de què la mentida repetida mil vegades, esdevé una veritat, construïda i amb peus de fang. A Catalunya el discurs del nacionalisme i independentisme pro-sionista no deixa d’utilitzar de forma maniquea aquesta etiqueta i concepte per, al menys i donades les circumstàncies actuals, salvar algun moble.

Però fem una ràpida valoració de la «democràcia» i els seus límits a la regió. Acotarem l’exposició només a alguns països. Jordània, disposa d’un règim monàrquic amb eleccions i partits polítics, un parlament plural, però un Estat profund controlat per una monarquia i un conjunt d’institucions que garanteixen l’aliança d’aquest país amb Israel i els EE.UU. Jordània té una democràcia de baix nivell, amb un control autoritari del poder. Egipte, desgraciadament sota una dictadura militar, després d’un cop d’Estat, el 2013, al govern de Mohamed Mursi, el primer escollit lliurement a les urnes pels egipcis. Amb l’ajuda dels EE.UU, Europa, i d’Israel, el general Al Sisi va posar fi al moviment revolucionari iniciat el 2011. Líban, amb un sistema parlamentari, amb quotes i parcel·les de poder d’acord a la pertinença ètnico-religiosa, amb nombrosos contrapesos institucionals per afavorir un cert equilibri de les diversitats ètnico-religioses, però també amb contrapesos socials i ciutadans; diríem que la seva democràcia és de baix nivell. Síria, amb un govern provisional conformat per guerrers i polítics, un govern en principi provisional sorgit d’una revolució i posterior lluita armada-guerra de 13 anys. Sense institucions, de moment, que puguem anomenar democràtiques. Turquia, amb un parlament, diversitat de partits polítics, pluralitat i diversitat d’actors socials, associacions diverses, amb un govern amb comportaments autoritaris que ha afeblit els mecanismes democràtics, però amb alternança política contrastada i regular.

Finalment, Israel, que disposa d’una democràcia ètnica, limitada i amb restriccions, sobretot per a la població palestina israeliana, però plena per als nacionals jueus, i ciutadans israelians jueus. Una democràcia excloent i que segrega la població palestina dels territoris ocupats, que no disposa de cap dret civil. Amb un Parlament, amb pluralitat de partits polítics, i alternança política. Amb un Govern autoritari acusat per diversos organismes internacionals de ser un govern genocida. Alguns han titllat la democràcia israeliana com d’ una Etnocràcia (segons denominació d’Oren Yiftachel, en el seu llibre Etnocracia, editorial Bosforo, 2011). Etnocràcia seria el control dels mecanismes i ressorts de l’Estat per part d’una ètnia o grup social-cultural en detriment d’altres que conformen i es troben en el territori d’aquest Estat. La democràcia israeliana i els fonaments de l’Estat d’Israel es basen en una reinterpretació més o menys laica dels textos bíblics i de la Torà. Una reinterpretació que de fet trenca amb una llarga tradició religiosa que és la del judaisme, un judaisme que en moltes de les seves expressions s’oposa al sionisme ( La amenaza interior: historia de la oposición judia al sionismo, Yakov Rabkin, Ed Hiru Argitaletxde, 2006).

En tot cas, i per acabar de concretar aquesta «idea de democràcia», el Parlament israelià (La Knéset) adoptà el 19 de juliol del 2018 una Llei amb valor constitucional que defineix Israel com «L’Estat-nació del poble jueu». Aquest seria un altre debat a entomar, ¿el conjunt de població de religió jueva al món, constitueix un «poble» amb drets territorials sobre Palestina? Important consultar l’obra d’en Shlomo Sand, La invención del pueblo judío, (Edicions Akal 2011).

Aquesta idea tant especial de democràcia a la israeliana s’expressa en una frase de Ben Gurion, primer ministre laborista entre 1948-1963, pronunciada en una sessió al parlament israelià el 5 de juliol del 1950: «Una majoria antisionista no és possible mentre hi hagi un Règim democràtic en aquest país…Un Règim de llibertat seguint la regla de la majoria. Un règim antisionista no serà possible sinó és que la minoria antisionista pren el poder per la força….i tanca les portes del país a la immigració jueva. La fórmula per impedir la instauració d’un règim antisionista és la de protegir la democràcia…»

La democràcia «a la israeliana» és de fet una democràcia tributària del pacte colonial entre el «moviment sionista» amb els imperis europeus que es comprometien a garantir una «llar» nacional als jueus europeus, amb un menyspreu absolut per la sort o dissort dels indígenes que vivien en les anomenades terres de Canaan. Cal recordar també, que el primer «sionisme», abans del sorgiment del sionisme contemporani, i que es vertebrarà a partir de finals del segle XIX, és un «sionisme» sorgit entre els cristians protestants anglesos al segle XVII, que somnien amb l’ adveniment del Regne de Deu i el trasllat de la població jueva anglesa a les terres de Palestina. En el fons de tot plegat hi trobem un profund racisme i aversió cap als jueus anglesos i en general cap als jueus europeus, i una voluntat política de desfer-se d’ells i traslladar-los als confins europeus, a les «trinxeres orientals», confrontant la «barbàrie», com a expressió si més no de la civilització europea en terres de «salvatges orientals». Ehud Barak, que representa també el laborisme sionista, i va ser primer ministre a Israel entre 1999 i 2001, ho expressa perfectament en aquesta frase: «En la ciutat tu pots escoltar música clàssica o antigues cançons franceses, i fruir del jacuzzi. Ara bé, quan surts d’aquí, la primera cosa a fer és dur preparada una arma, sinó no sobreviuràs…» (aquestes notes i frases, de Ben Gurion i Ehud Barak, les recull Nitzan Perelman en un article a ORIENT XXI, el 27 d’agost del 2025).

Podem dir que la sempre tan esmentada i elogiada democràcia israeliana és una democràcia llastrada pel seu tarannà etnicista, per la seva obsessió militarista i de seguretat total, i per exercir una ocupació de territoris on la població no té cap dret civil. És una democràcia que limita el control dels ressorts i mecanismes de l’Estat només a aquelles persones, col·lectius, i organitzacions polítiques que són jueus sionistes, una «democràcia» que està a la corda fluixa, que desenvolupa un control territorial a partir d’una variant de l’apartheid sud-africà, i que està a punt de ser considerada com un règim genocida, o al menys governada per presumptes genocides.

Malgrat tot, els polítics catalans, més o menys pro-sionistes, declamen d’aquesta manera el seu suport. En Carles Puigdemont a la xarxa X s’expressava d’aquesta manera: «krls.eth / Carles Puigdemont@KRLSCongratulations Israel on the 70th anniversary of your Independence. Your struggle against adversity and your spirit of self-sacrifice has gained our respect in Catalonia #yomhaatzmaut, 19 d’abril 2018.

Aquesta seria la democràcia a la israeliana tan elogiada pel catalanisme sionista, i que podria ser considerada com a model per vertebrar una possible i futura República catalana, d’acord a la consideració d’aquests «nostrats» pro sionistes catalans.

Barcelona, 15 d’octubre 2025. Josep Mª Navarro Cantero, antropòleg, President de SODEPAU