Arxiu de la categoria: General

12 d’Octubre. Enaltiment del nacional-imperialisme

La celebració de la festa de la Hispanitat, en certs moments celebració de la raça espanyola, és una festivitat relativament recent, sembla que per primer cop es celebrà l’any del quart centenari de l’arribada europea a Amèrica, i seria el 12 d’ Octubre de 1892, quan la reina María Cristina d’ Habsburg signaria un decret real en el monestir de La Ràbida, i la data passaria a denominar-se “dia del descobriment d’Amèrica”. Anys més tard seria considerada festa nacional d’España; en la primera dècada del segle XX es denominaria Dia de la Raça al llarg de força anys, fins els anys 30, quan Ramiro de Maeztu (un intel.lectual referent de la Falange) proposaria la denominació de “Dia de la Hispanidad”. La idea era que la celebració tingués un caràcter universal i que els països “germans” de les Amèriques també ho celebressin com a bons fills de la “madre patria”.

Durant el franquisme, molts recordem la festivitat sempre associada a la idea de raça espanyola, però ben bé el franquisme celebrava l’efemèride des dels anys 50 com a diada de la Hispanitat, amb aquesta voluntat imperial de fer del referent hispànic quelcom universal.

Més tard, després de la transició i del vist i plau dels partits constitucionalistes: des del postfranquistes transformats, al partit comunista, passant pel PSOE, i per suposat convergents/unió, l’any 1981, es recuperà la festivitat amb un “aire renovat”, un altre cop com a Festa de la Hispanitat.

L’any 1.992 el Govern PSOE, en coherència lògica amb l’esperit continuista del postfranquisme de la transició, assumeix l’esperit imperial de les efemèrides, i celebrarà fastuosament els 500 anys del Descobriment d’Amèrica.

La construcció del discurs nacional-estatal sorgit amb força a tota Europa i per extensió a d’altres indrets del món, i ja amb coherència, diguem-ne, intel.lectual específica, es desenvolupà amb força al segle XIX; així mateix, a l’ Estat Espanyol sorgeix aquesta necessitat de construir referents patriòtics, estatals i nacionals, per establir una trajectòria coherent de construcció d’una nació espanyola, sorgida en els albors de la civilització a la “pell de brau”, a la Ibèria mítica. En aquesta línia apareixen els diferents mites històrics-culturals d’aquest nacional-imperialisme, que alguns identifiquen amb Castella, tot i que jo matisaria afegint amb l’aristocràcia i latifundisme castellano-lleonès.

Conceptes com “reconquesta”, com “descobriment d’Amèrica”, com “hispanitat”, són els mites, alguns ja es covaven en segles anteriors (reconquesta), que al segle XIX estructuren amb certa coherència el discurs i la narrativa nacional-imperial espanyola. És cert, que conceptes com “reconquesta” també estructuraran altres nacionalismes ibèrics com el català, ja que la lluita contra els poders i estats musulmans són part central del discurs i de certa historiografia catalanista.

Nogensmenys, i malgrat l’esforç de certs sectors per destacar el passat imperial català: el mite dels almogàvars, o el mite del Rei en Jaume I, associat a la victòria imperial en la reconquesta, en serien exemples més que evidents, el nacionalisme català contemporani ha acabat construint un discurs nacionalista basat en la memòria de la pèrdua, el dol per la derrota del 11 de setembre del 1714. El nacionalisme català seria un exemple de nacionalisme defensiu, i amb certs continguts anticolonials, i ja dic, malgrat l’esforç imperial-nacional de molts dels pensadors i líders del catalanisme polític i cultural.

El 12 d’octubre és una celebració clarament identificada amb l’exaltació del Imperi; un nacional-imperialisme molt agressiu, acrític amb la història colonial europea, ontològicament eurocèntric, de soca-rel. Un nacional-imperialisme incapacitat en el reconeixement de la diversitat, de la plurinacionalitat Ibèrica -ai, si no fos per Portugal!-, intrínsecament lligat amb la història del antisemitisme europeu: antijueu, antimusulmá, antiàrab, antiafricà…

No és un bon exemple aquesta festivitat i celebració per facilitar el diàleg ni de civilitzacions, ni de cultures, ni un diàleg polític per arribar a construir una altra Ibèria possible, una pell de brau diversa i plural.

Josep Mª Navarro Cantero