Arxiu de la categoria: Debat

Afganistan. La guerra perduda contra el “totalitarisme islàmic”

Article d’ALAIN GRESH, director de l’ORIENT XXI, especialista en el Pròxim Orient.

L’acord signat entre Washington i els talibans, i més enlla del cas concret del Afganistan,  marca el fracàs de la “guerra contra el terrorisme“, impulsada després de l’11 de setembre del 2001, en la qual França va participar activament.

La informació en relació a la signatura ha estat esmentada de forma ràpida i de passada, i de vegades amb sorpresa, per després relegar-la a un segon pla abans de desaparèixer de les pantalles dels mitjans de comunicació. Tanmateix, l’acord signat el 29 de febrer de 2020 entre els talibans i el govern nord-americà –el primer de la història contemporània negociat directament entre un Estat i un moviment guerriller estranger, o més aviat amb una “organització terrorista” – hauria d’acabar amb la guerra més llarga  endegada pels Estats Units des de la seva creació. Si encara és massa aviat per saber si s’aplicarà, aquest text hauria d’haver provocat alguns debats acalorats i algunes autocrítiques i rectificacions, tant als Estats Units com als Països europeus que van participar, al llarg de dues dècades, en aquesta trista campanya, sobretot entre  els intel·lectuals i aquell grapat d’orientalistes que van justificar-la.

Primer, perquè l’acord confirma l’estupidesa de la fórmula, repetida ad nauseam: “mai negociem amb terroristes”. El govern israelià, tan ràpid per denunciar la laxitud dels altres, ha estat durant anys  negociant amb Hamàs a Gaza. A més a més, perquè amb tota probabilitat, la retirada nord-americana lliurarà el país als talibans -qüestió aquesta que el president Donald Trump acaba de reconèixer-, és a dir, ens retornarà a la situació de pre-guerra provocada pels Estats Units després de l’11 de setembre, ja que ningú  podrà creure que el govern de Kabul, la corrupció i les divisions del qual són patents, i que cada cop que tria  un president és gràcies a fraus electorals massius (dos candidats van córrer  a autoproclamar-se guanyadors dilluns passat 9 de març), durarà molt de temps. Tot això per arribar fins aquí?

Així doncs, divuit anys després des de l’inici de la “guerra contra el terrorisme”, aquesta croada que va mobilitzar més de quaranta països sota el lideratge de Washington, ens mostra uns resultats que són desastrosos i en primer lloc per a l’Afganistan[1]: continuació de la destrucció del país que la intervenció soviètica ja havia endegat; desenes de milers de víctimes a qui volíem “alliberar”, milions de refugiats i desplaçats, per no parlar dels crims de guerra contra la humanitat de Washington (i els talibans) sobre els quals  la Cort Penal Internacional (ICC) va decidir obrir una investigació el març del 2020; la ubicació  i l’enfortiment en aquest país de l’organització de l’Estat Islàmic (OEI).

Aquesta guerra només ha estat sostenible gràcies a les persistents mentides que al llarg d’aquests anys s’han anat repetint, i que han estat confirmades pel Washington Post el desembre del 2019, per part dels successius governs nord-americans que voluntàriament van ocultar la situació a la seva opinió pública, alhora que presumien de progressos imaginaris en aquesta guerra.

UN IRAQ MIL VEGADES MÉS BONIC

Si els mitjans de comunicació nord-americans van contribuir en gran mesura a aquesta omertà, certs intel·lectuals van aportar una base “científica”. El més emblemàtic d’ells és Bernard Lewis, mort al 2018. El reconegut orientalista, d’origen britànic, coneixedor de la regió, autor d’un treball substancial sobre l’Imperi Otomà i Turquia, va incorporar-se a la cohort de falsos estudiosos, nodrits de la seva absoluta ignorància. Des de l’ascens de George W. Bush a la presidència dels Estats Units, cegat pel seu odi a l’islam – i molt abans d’en Samuel Huntington, l’inventor del “xoc de civilitzacions” (és així que des de la dècada del 1950, banalitzava el conflicte àrab i israelià), Lewis es va convertir en un assessor privilegiat, proper als neoconservadors, sobretot  a Paul Wolfovitz. Aquest darrer, quan va ser secretari d’Estat adjunt per a la defensa, li va fer un homenatge clamorós en aquests termes en una cerimònia celebrada en el seu honor  a Tel Aviv, el març del 2002: “Bernard Lewis ens va ensenyar a comprendre i utilitzar la complexa i important història de l’Orient Mitjà per guiar-nos en la propera etapa i construir un món millor per a les properes generacions.” [2]

Un any després, Bernard Lewis  “guiava” l’administració al seu “següent pas”, l’Iraq. Explicava que la invasió d’aquest país provocaria una nova albada, i que les tropes americanes serien acollides com a alliberadors i que es reconstruiria un Iraq mil vegades més bonic.

En aquesta llarga guerra no es pot menystenir, ni molt menys, la responsabilitat de França. Tant la dreta com els socialistes han seguit obstinadament a Washington al llarg de molt de temps i hi van enviar soldats que van restar-hi fins al 2012. En una carta als líders socialistes el 16 d’octubre del 2009, el president Nicolas Sarkozy escrivia:

En primer lloc, estic encantat de dir que l’oposició no qüestiona la participació de França en aquesta empresa estratègica. Aquest compromís té una importància crucial per al nostre país.

Tot i això, amb els anys, la implicació francesa s’ha afeblit, ja que l’opinió pública s’ha tornat cada cop més hostil a aquesta llunyana expedició. L’11 de març de 2010, sota l’administració Obama, la CIA va elaborar una nota en la qual se li suggeria “inculcar un sentiment de culpabilitat als francesos, sobretot a les dones, per haver abandonat els afganesos a la seva sort”.

“DESPRÉS DE VÈNCER EL FEIXISME, EL NAZISME i L’ESTALINISME”

Fàcilment, podríem  trobar relleus entre molts dels intel·lectuals convidats regularment als mitjans de comunicació, que van ajudar a fer creure que estàvem compromesos en una tercera guerra mundial que estenia el seu  camp de batalla des de les muntanyes afganeses fins a les nostres perifèries [3]. Això és el que van expressar una desena d’intel·lectuals l’1 de març del 2006, des de Philippe Val a Caroline Fourest, i el seu manifest “Junts, contra el nou totalitarisme”: “Després d’haver derrotat el feixisme, el nazisme i l’estalinisme, el món s’enfronta a una nova amenaça global de tipus totalitari: l’islamisme”

Entre ells, l’ineludible Bernard-Henri Lévy, el mateix que escrivia després del derrocament del règim talibà (Le Monde, 21 de desembre de 2001): Els nord-americans […] han guanyat, aquesta guerra, provocant, en total, uns quants centenars, potser un miler de víctimes civils … Qui ho faria millor? De quantes guerres d’alliberament podem dir el mateix en el passat? I què esperen les Cassandres per admetre que s’havien equivocat?”[4] 

No esperem, però, que ell admeti que s’ha equivocat!

Nogensmenys, probablement va ser l’ex primer ministre Manuel Valls qui va expressar millor la ideologia que ha alimentat la imaginari  d’aquesta “tercera guerra mundial”:Per combatre aquest islamismo-feixisme, doncs és així com s’hauria d’anomenar, la unitat ha de ser la nostra força. No hem de cedir a la por ni a la divisió. Però, al mateix temps, s’han de plantejar tots els problemes: combatre el terrorisme, mobilitzar la societat al voltant del laïcisme, combatre l’antisemitisme […] Ara ens cal una ruptura. L’islam de França cal que ho assumeixi, que assumeix plenament les seves responsabilitats.

Aquesta ceguesa i la idea que la guerra que estàvem fent “allà” permetrien evitar que el terrorisme arribés “a casa nostra“, que hi havia una continuïtat entre “l’allà” i els “territoris perduts de La República ” han alimentat vint anys d’aventures bèl·liques. L’última d’elles és la intervenció a Mali, decidida pel president socialista François Hollande, que ara ja sabem que no tenia cap possibilitat d’aconseguir cap “victòria” com a l’Afganistan. En ambdós casos, la focalització sobre el “perill islamista”, la negligència sobre les condicions locals, respecte de la misèria social, de la corrupció de les autoritats locals, i els greuges contra els occidentals certifiquen una estratègia condemnada a la fallida.

És lamentable que els orientalistes hagin donat suport a aquest aventurisme criminal. Podem estar contents, però,  ja que Bernard Lewis estava extremadament aïllat entre la comunitat científica nord-americana. Com avui dia ho està aquest grapat d’orientalistes francesos[5], des de Bernard Rougier fins a Hugo Micheron, que  són escoltats pel poder i els mitjans de dretes, i inscriuen la reconquesta dels “territoris perduts de la República” en una croada mundial, que està predestinada al fracàs total des de fa temps.

———

[1]  Per tenir una perspectiva més àmplia i general del fracàs de la lluita contra el terrorisme, llegiu “Pour en finir (vraiment) avec le terrorisme”, Le Monde diplomatique, abril de 2015.

[2] Citat a “Bernard Lewis et le gène de l’islam” Le Monde diplomatique, août 2005.

[3]  NT Fins als nostres barris de la perifèria, o en francès “banlieus”

[4]  NT Persona que prediu el futur donant un resultat desfavorable als esdeveniments. Cassandra és una filla del rei de Troia Priam. Ella predeia el futur però no l’escoltaven.

[5]   NT a Catalunya també tenim els nostres orientalistes “fanàtics” representats i encapçalats per la sempre ineludible Pilar Rahora i altres cata-sionistes com l’historiador JB Culla, i diversos mitjans de comunicació que sempre “fan l’ola” a les tesis suara esmentades per Alain Gresh.

 

Triar entre els Estats Units i l’Iran?

Article de Nahla Chahal, redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. 

Cal realment que per oposar-nos als Estats Units, donem suport incondicional a Iran? ¿Cal que en nom de la lluita contra les estratègies americanes i israelianes i contra l’ocupació de Palestina, haguem de renunciar a la lluita pels drets dels pobles a una vida digna? Aquests són els dilemes als quals s’ enfronten les forces de canvi radical al món àrab durant dècades. I que avui dia són els dilemes que sorgeixen especialment a l’Iraq i al Líban.

Com vèncer a la colonització i a Israel? És possible que els pobles aixafats i les societats humiliades, anorreades per l’opressió, puguin resistir la tirania, quan és una missió difícil que requereix la mobilització de totes les seves energies per compensar la desigual relació de forces? No, és impossible i totes les experiències mundials ho han demostrat.

Vet aquí que cada cop que s’aixequen veus de protesta al Pròxim Orient, sobretot a l’Iraq i al Líban, per denunciar la injustícia de la qual són objecte aquests pobles, se’ls acusa en el pitjor dels casos de ser-ne col·laboradors dels Estats Units o d’Israel o, en el millor dels casos, d’haver triat malament i d’haver-se posat, per la seva ingenuïtat i sense saber-ho, al servei d’aquests.

És un xantatge molt comú. Els partits d’esquerres de tot el món i del món àrab, per no parlar dels partits “panàrabs” (dels nasserites als baasistes) l’han utilitzat. El van utilitzar en lluites internes, prenent com a objectiu a líders de les seves pròpies files o contra persones que volien desfer-se. Quan no fan acusacions explícites, difonen rumors que embruten la reputació de la persona non grata. I quan aquests partits arriben al poder, això es converteix en assassinats, ja sigui perquè són espies reals o camarades.

La lògica que hi ha al darrere d’aquestes pràctiques és complexa. Requereix d’un cert nivell de disciplina i obediència per part dels membres d’aquests partits, que són considerats una massa dòcil i cega. Pel que fa a la definició dels “membres” en qüestió, aquest és un veritable problema. En els cercles d’esquerres, primer es tracta dels implicats directament, després, en un segon terme, els entorns de l’esquerra, incloses aquelles persones que han abandonat el partit o que estan llançant noves idees, noves tendències. Al final, tot això és limitat, és gairebé des de dins, ja que el partit i els “entorns” de l’esquerra s’eixamplen i arriben a un públic més ampli, com va ser el cas d’Iraq o al Sudan.

Pel que fa a Hezbollah, aquesta actitud afecta a tot un grup confessional. Ja que el Partit de Déu no pateix perquè una fracció dels “seus barris” o de “les seves regions” el pugui desobeir, criticar o oposar-s’hi. Si així fos, llavors seria silenciada o eliminada de l’escena. Ni tan sols intentarien convèncer-la. Aquesta disciplina repressiva es va aplicar al Líban durant les disputes recents. A l’Iraq, ha causat moltes víctimes, ja que molts membres del “grup confessional” han fugit de l’adhesió als que s’han autoproclamat representants i protectors. Tant és així que el mateix Moqtada Al-Sadr, després d’expressar la seva solidaritat amb els manifestants, ha estat cridat a l’ordre pel general iranià Ghassem Soleimani, vingut per embarcar-lo en un vol de tornada a Teheran.

CRIDAR A L’ORDRE ELS SEUS “FILLS”

El problema és que a l’Iraq centenars de milers de xiïtes joves, ja siguin per naixement o per convicció, continuen manifestant-se al carrer, amb el suport d’altres menys joves. Fins i tot vam veure una foto on els manifestants van pintar pancartes amb un missatge tan amenaçador com divertit: “Iran, si et quedes tranquil, molt millor. En cas contrari, només podreu visitar Hussein a través del YouTube”. Aquest missatge amenaça els iranians d’impedir-los realitzar el pelegrinatge als llocs sants del xiisme a l’Iraq. Les nombroses manifestacions “monstre”que Karbala ha conegut, i la terrorífica violència amb què han estat reprimides, completen el panorama.

El més curiós és la negació que acompanya tot això. I aquests senyors de les instàncies xiïtes no volen reconèixer el seu fracàs a l’hora de disciplinar els seus “fills”. A Iraq, els “daechians”[1] han estat acusats d’estar al darrere de les protestes, tot i que aquestes han tingut lloc en primer lloc a Basora i Nassiriya, fortaleses xiïtes on la seva presència és poc probable. Així mateix, els manifestants van ser titllats de “saddamistes” o “baasistes”, malgrat la revolta de 1991 [2].

De fet, els manifestants no són ni “daechians” ni “baasistes”. Són simplement iraquians amb múltiples identitats i afiliacions religioses, confessionals, polítiques, intel·lectuals, regionals i tribals. Com a tot arreu, en definitiva, i a imatge de la vida. I són horriblement aixafats. Els seus ancians han viscut sota la tirania de Saddam Hussein i molts d’ells han mort en les diverses guerres. De fet, hi va haver la guerra amb l’Iran (1980-1988), la invasió de Kuwait i la primera guerra contra l’Iraq (1990-1991), l’embargament internacional (1991-2003) que va destruir L’Iraq, tal com van prometre els nord-americans i els britànics, i finalment, la segona guerra contra l’Iraq el 2003, la seva invasió i l’ocupació fins al 2011. Els nord-americans van ajudar llavors uns quants oportunistes a prendre el poder. I per la seva arrogància com a colonitzadors, mai no van pensar que les mateixes persones que estaven al seu servei poguessin posar-se al servei d’altres persones, sobretot iranians. I quants d’ells han canviat de jaqueta?

LA TERRA DE GILGAMESH i AL-MOUTANABBI

Les protestes actuals són sorprenents perquè re-actualitzen, al bell mig d’una realitat absolutament desesperada i opressora, una “iraquianitat” apassionada. Aquesta és una característica al llarg de la història d’aquest país arrelat al seu passat, sòlid malgrat la seva diversitat, bressol de l’agricultura, on es troben els sistemes de regadius, canals, rutes i preses més complexes construïdes en els temps dels sumeris (4.500 anys aC), per compartir l’aigua i domesticar la natura salvatge. Sistemes que requereixen participació col·lectiva i treballs de llarga durada, difícils i laboriosos, i encara s’ensenyen a les universitats més prestigioses del món, perquè encarnen el geni humà i una forma original d’organització social regulada, caracteritzada pel seu igualitarisme. .

A més, l’Iraq és la terra d’Abraham i el savi Hammurabi de Babilònia; i va ser abans que ell la terra de l’epopeia des de Gilgamesh en Sumer, que va precedir la Ilíada uns quants segles i va deixar la seva empremta en les tres religions monoteistes. També és la terra del gran poeta Al-Moutanabbi (915-965), d’Al-Jawahiri (1899-1997) i de tots els que van néixer entre aquests dos; la terra d’Al-Jahedh (776-867) i de tots els grans escriptors de fama mundial que encara s’ensenyen als estudiants de la regió àrab.

L’Iraquianitat és doncs una barreja d’aquesta llarga història. Però i tot i que s’afirma que aquest país té la segona reserva mundial de petroli més gran, alhora pateix la manca d’electricitat, ja que els Estats Units van decidir tornar-lo a la prehistòria. Així van destruir les seves institucions i van deixar que els seus vassalls hi fessin la seva tasca, i aquests que van ser recuperats, adoptats i fets herois per Iran.

ELS “XIÏTES DE LES AMBAIXADES”

La història del Líban és menys dramàtica que la de la “terra entre els dos rius”, malgrat la guerra civil. És una història més barrejada, més entrellaçada també. Al final, el Líban és més senzill que l’Iraq, i més propens a acceptar compromisos, és fins i tot el seu principal tret de caràcter, si no fos per l’actitud depredadora i despreocupada dels seus líders. En aquest cas, una nova acusació afecta els manifestants: es tracta dels “xiïtes de les ambaixades”[3]. Però, això què podria semblar una acusació contra individus concrets es pot aplicar a grups sencers?

Hi ha col·laboradors d’Israel i dels Estats Units (i d’altres potències) al Líban (o en altres llocs)? Evidentment sí. Existeixen en tots els cercles i en tots els grups, inclòs al propi Hezbollah. S’han revelat casos recurrents i resolts discretament. Aquest fenomen és normal i no concerneix a un partit en concret, sinó que es multiplica segons la mida del partit o moviment polític en qüestió. Aquest fou el cas en les files de la resistència palestina i que, a diferència d’Hezbollah, patia una gran negligència en matèria de seguretat. Malgrat això, aquesta resistència va tenir èxit en condicions molt més difícils que les que va experimentar Hezbollah (aturem de fanfarronejar i comparar l’incomparable!) El miracle de transformar refugiats oprimits vivint en camps miserables en un poble que té un “Estat” sense tenir terra. I aquest fet històric va tornar Palestina al mapa mundial, a banda de tots els fracassos que van seguir.

Fins i tot si els poders del moment es mostraven sincers en la seva intenció de liderar aquesta lluita contra la colonització en general i contra Israel en particular, en ser la punta de llança d’aquesta en la nostra regió, estan condemnades al fracàs sinó reben el suport de la població, i si aquesta no està disposada a sacrificar-se en una batalla llarga i ferotge. El 2006, al Líban, és la resiliència del poble i la seva voluntat de pagar un elevat preu que va permetre la victòria sobre Israel, tot i que aquest últim va ser sostingut directament pels Estats Units, tant sobre el terreny com políticament, i així mateix pels països del Golf i els col·laboradors de les ambaixades entre elles la Libanesa. La secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, va passar diversos dies a l’ambaixada del seu país a Beirut, organitzant batalles i organitzant ella mateixa negociacions per tal de servir els interessos israelians i forçar la resistència a capitular o a acceptar un compromís humiliant.

No es tractava només d’una lluita purament militar. Tampoc es tractava de míssils, per poderosos que siguin, perquè els míssils enemics i els seus avions seran sempre més destructius que els nostres. És la resiliència de la gent que ha donat valor a l’entrenament intensiu dels combatents de Hezbollah i al seu enorme coratge, a més ha donat valor als plans molt precisos i als preparatius acurats. Aquells que pensen el contrari, són o bé ignorants del que va significar aquest enfrontament o xerrameques que no s’adonen de la preparació necessària per dur a terme una batalla així.

Volem derrotar Israel i la colonització? La resposta és que sí. Perquè aquesta és una condició sine qua non per a l’alliberament de les nostres societats del pes d’una misèria de múltiples facetes, començant per la vida quotidiana i fins a la capacitat de realitzar-se en el sentit civilitzacional i històric. Aquesta condició d’alliberament, la compartim amb la resta del món. Perquè la solidaritat mundial amb la causa del poble palestí no és una forma de pietat que s’expressa envers un grapat de persones miserables. I els centenars de persones que van venir de tot el món al Líban durant aquell mes de bombardejos en un estiu del 2006 no estaven bojos. Aquesta gent prenia partit per una causa que els preocupava: el somni utòpic d’una humanitat que podria viure sense explotació ni opressió, sense humiliació, per produir, crear, escriure … Aquí en aquesta terra.

CONTRA LES ELECCIONS BINÀRIES

Finalment, hem experimentat manta vegades aquest repte al qual s’han d’afrontar els rebels i els que defensen les crítiques radicals davant d’una elecció binària. Sou socialistes o comunistes? Per tant, no critiqueu l’URSS (ni la Xina) perquè reforça l’imperialisme nord-americà (i abans que aquest, el britànic o el francès). Ignoreu el defectes, les mancances, les derives i concentrem-nos en l’enemic principal. Reconeixeu la importància de Gamal Abdel Nasser? Per tant, no critiqueu l’heroi de la nacionalització, de la gran presa d’Aswan o de l’educació gratuïta, que va treure milions d’egipcis de la misèria i la ignorància; l’heroi de la guerra de Suez i de la conferència de Bandung, que va inventar amb els seus camarades de diferents racons del món la idea dels No Alineats.

Esteu en contra de la invasió nord-americana de l’Iraq? Així doncs no us oposeu a Saddam Hussein. Al cap i a la fi, ha fet molt per al seu país, i els que ara governen l’Iraq estan pressionant la gent per matisar les crítiques al seu règim, tot dient: “Mil Saddams, però no aquell!” . Com us podeu oposar als nord-americans i a Saddam alhora?

Sabem com va acabar tot. L’URSS es va ensorrar i, amb ell, tot el bloc socialista, en primer lloc i sobretot perquè estaven minats per dins. Es produí la desfeta del 1967, aquesta segona Nakba; Anouar El-Sadat va succeir Nasser i va signar la pau amb Israel. Els iraquians no van acollir els soldats nord-americans amb roses i no els van considerar com un exèrcit alliberador, com als Estats Units els hauria agradat o imaginat, però tanmateix va envair el país i l’exèrcit iraquià no podia aturar-ho tot sol.

Actualment s’està duent a terme una batalla geoestratègica important entre els Estats Units i l’Iran. No volem la victòria de Washington, però aquesta batalla no resumeix tota la situació de la nostra regió. I sobretot, l’Iraq i el Líban no han de pagar el preu. Sens dubte, el joc iranià a tota la regió alimenta conflictes sectaris destructius i perjudica l’objectiu de derrotar els nord-americans en aquest enfrontament.

NAHLA CHAHAL Redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. https://orientxxi.info/magazine/articles-en-farsi/article3576

  1. Una variació de la paraula “Daesh”, marcada per la tensió confessional.
  2. El 1991, després de la catàstrofe de la invasió de Kuwait i la retirada de l’exèrcit iraquià, les regions xiïtes es van sublevar. Els nord-americans van permetre a Saddam Hussein -malgrat li havien declarat una guerra militar destructiva- sufocar aquesta insurgència que va començar al sud. La repressió va deixar 300.000 persones mortes.
  3. NDT els xiïtes que s’han posat al servei dels interessos estrangers.

Radicalismes a debat

Fa unes setmanes, SODEPAU va ser convidada a participar i aportar reflexions en la Comissió Parlamentària que elabora propostes, reflexions i recomanacions a propòsit dels atemptats del 17A del 2017. [veure vídeo]

La reflexió de SODEPAU en aquesta comissió es va centrar sobretot en la consideració crítica del concepte de “radicalisme islàmic”.

Fa 5 dies, apareixia publicat un article a La Directa que “denunciava” com a estigmatitzadores la praxis en l’aplicació del protocol PRODERAI (per detectar “radicalismes islàmics” entre joves a les escoles i instituts de Catalunya) impulsat per la Conselleria d’Interior i la d’Ensenyament. L’article de La Directa es basava en enregistraments d’una formació a docents d’escoles de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. En l’article s’emfatitza aquells indicadors que Interior i Ensenyament validen com a indicadors que visibilitzen una procés de “radicalització islamista”: esborrar-se tatuatges, no beure coca-cola, no celebrar Sant Jordi…

Fa temps que denunciem des de SODEPAU i altres instàncies el protocol PRODERAI per estigmatitzador, per caure en simplificacions islamòfobes, per transmetre visions simplistes de l’islam, dels joves de famílies de tradició musulmana i per caure manta vegades en la islamofòbia.

En un altre sentit, el concepte de radicalisme és utilitzat com a sinònim de violència, terrorisme i de filiació al DAESH. De fet, en el darrer informe realitzat pels Mossos sobre els joves de Ripoll que van participar en l’atemptat del 17A es torna a insistir en el radicalisme d’aquests i en el fet que els joves feia al menys 2 anys que expressaven simpaties pels radicalismes islàmics, sinònim de DAESH, violència i terrorisme.

De radicalismes islàmics n’hi ha molts i molt variats, diversos, i amb moltes expressions, no violentes la majoria i violentes una fracció. L’islamisme com a ideologia política és una expressió de la modernitat política contemporània en territoris islamitzats totalment o parcial. Com a moltes modernitats sorgides en el marc de tradicions religioses, trenca en certa manera amb la tradició musulmana, potser no tant com feu en el seu moment el sionisme amb la tradició del judaïsme. El sionisme colonial i imperialista es podria considerar un radicalisme, en la seva percepció dels problemes que afecten els jueus a Europa i el món, i en les seves solucions, entre d’altres, fent recurs a l’ocupació de territoris aliens.

Si observem el panorama polític català d’ençà sel 2010 podem dir que es percep, per posar un exemple concret, una progressiva radicalització dels dirigents i de l’electorat convergent cap a posicions independentistes, i fins i tot socialdemòcrates…, la qual cosa no ens porta a afirmar que aquests subjectes col·lectius siguin de cap manera propensos a la violència i al terrorisme. En tot cas, si llegim l’obra d’Arjun Appadurai quan parla en diverses ocasions dels nacionalismes no violents i no etnicistes en indrets molt diversos del planeta i sobretot en contextos asiàtics, aquest considera l’evident la possibilitat (observada en casos diversos) que aquests, per raons tant internes com externes, acabin per caure en explosions virulentes i violentes. Què fa que un moviment social no violent, nacionalista o amb una altra substància ideològica o de sentiments, radical, perquè planteja anàlisi i propostes que van a les arrels dels problemes, de les necessitats i de les solucions, esdevingui violent?

En el cas dels joves de Ripoll que van participar en els atemptats i assassinats del 17A, com a SODEPAU, vam defensar en l’esmentada Comissió Parlamentària que ens trobàvem sobretot davant d’un cas de “sectarització”, de pèrdua de referents en l’entorn més proper, de cerca de referents ideològics, d’identitat i d’arrelament desterritorialitzats, a partir de missatges i imatges on line, amb la intervenció suposada (possible i evident) en aquest procés de sectarització d’un personatge de certa autoritat pels joves, aquell que s’ha anomenat imam i que no està clar ni de bon troç que ho fos.

Apostàvem per reconceptualitzar el terme de “radicalisme islàmic”, que no és gens apropiat per qualificar i descriure el que està passant entre certs sectors de joves que se senten atrets pels missatges de violència predicats per certes webs que manipulen els missatges religiosos musulmans. En aquest sentit, apostàvem pel concepte “sectarització”.

Aquests darreres setmanes s’està emetent una sèrie televisiva basada en fets reals, WACO, que narra i descriu el procés de sectarització d’una comunitat en base a una professió de fe i religiositat aparentment evangèlica. En tenim molts d’exemples d’aquesta mena, el que sobta és que quan ens trobem amb un fenomen molt semblant en certs aspectes (en altres gens), on apareix l’islam, de seguida conceptualitzem el fenomen com a radical, i aquest com a sinònim de violència i terrorisme. No és curiós? No serà una expressió més de l’orientalisme islamòfob que fonamenta la cultura europea occidental hegemònica?