BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Un abisme els separa ! (Missiva 677)

Han intentat segrestar i prostituir un referent gegant del Poble Català. No en tenen prou en amagar els nostres referents dels que estem tan mancats sinó que a més els segresten i els prostitueixen. I el més greu és que ho han fet sols per tapar les seves pròpies misèries. Però no ho han aconseguit perquè la distància en dignitat dels agressors amb la víctima és abismal!

La classe política catalana actual veient com Catalunya Acció renova la mirada cap a una de les figures cabdals de tota la història de la Nació Catalana -oblidem ja la referència al Principat quan parlem de nació! el Principat només n’és un tros, una de les moltes parts que la componen- -també entrarem a partir d’ara molt a fons en la formació pedagògica i clarivident de la nostra gent, com si de repassar les nostres beceroles històriques i nacionals es tractés-.

Bé, m’he perdut en consideracions i ja no parlo del que parlava. Torno a agafar el fil de la meva argumentació.

Anant al gra us diré que de la manera més descarada, en Maragall i en Mas han usat aquella figura cabdal de la nostra nació «En Francesc Macià» autèntic i grandiós «Tòtem» del nostre poble i per extensió d’un projecte Catalunya Acció que vol seguir amb la màxima honorabilitat les seves passes de gegant humà i català. Però, com l’han usat? Com l’a prostituït una part d’aquesta mesella classe política que desesperadament ens toca patir? -Doncs no podia ser de cap altra manera, com us podrieu imaginar … en ho han fet a semblança de la seva mísera categoria política, i per extensió, mísera categoria humana. Han prostituït la figura d’en Macià per justificar la seva pròpia i fonda migradesa -la d’aquests polítics actuals, i la dels seus padrins i apuntadors-.

Per explicar la seva perversa pretenció han dit que Francesc Macià també va acceptar l’estatut retallat de1932. Aquests dos homes de ridícula talla política, en Maragall i en Mas, homes que han de regir els nostres destins actuals per giragonses de la història que se’ns presenten terriblement hostils i perjudicials per l’assoliment de la nostra plenitud i llibertat nacionals. Avui aquests dos senyors ens donen una trista aparença, l’un de baliga-balaga i l’altre de venut! Ai las! quina malastrugança! de nou una corona d’espines en mans d’inconscients, però aquesta vegada no és la corona de Crist sinó la corona d’espines que posen dia si dia no sobre la nostra dignitat nacional.

Els esmentats senyors i altres que se’ls han escoltat han oblidat quines eren les característiques històriques d’aquell moment en que en Francesc Macià va optar per aquella polèmica decisió, en una situació infinitament més greu i distant de l’actual que uns suposats representants d’un Poble que ocupen càrrecs de tanta responsabilitat nacional i política haurien de tenir ben present i de cap manera podrien ignorar.

Primer de tot, avui l’estat espanyol és membre oficial i està situat dins d’una Europa estabilitzada democràticament a anys llum de l’Europa d’aleshores on dificilment es pot permetre cedir davant de temptacions bèliques o de possibles cops militars. Segon, aleshores la societat catalana s’enfrontava a tres difícils i dures revolucions, i que per fer-ho més difícil es donaven totes de cop i amb extrema virulència; la revolució laboral -la classe treballadora, sense subsidi d’atur ni seguretat social, amb una precarietat laboral absoluta, vagues que no tenen punt de comparació amb les vagues de disseny actual, on aleshores la figura de l’esquirol era motiu d’agressions de tal nivell que avui no seríem capaços ni d’imaginar-ho i on estava en risc la seva pròpia segureta personal. Aquesta revolució es debatia entre una patronal que veia en greu perill els seus interessos i entre grups tant bel·ligerants i a voltes violents com la CNT d’aleshores, la FAI i el POUM entre altres.

En aquells moments en que Macià va haver de prendre aquella decisió hi havia un anticlericalisme galopant. L’església oficial i oficiosa tenia gran poder sobre la població que en la seva majoria era de la classe treballadora. Aleshores l’església, fruit d’aquella època, a més de ser un poder ben assentat carregava sobre les misèries de la gent amb dificultats de tots tipus, els carregava a les espatlles pesarosos farcells morals que junt amb l’alienació amb el poder representat per les dretes de cada poble era un bon caldo de cultiu per l’odi exacerbat contra capellans i monges o sigui contra l’estament eclesial i el qui els era amic o fidel. D’això que us acavo d’exposar en podríem dir la revolució cultural i religiosa. I finalment ens queda la revolució nacional -veritable motiu final del «Alzamiento Nacional Español» Aquella revolució nostra i frustrada una i una altra vegada, que ara calia afrontar després de 25 anys d’endegada l’anomenada Transició. És ara que en un greu error de càlcul polític i nacional, confonent aquests dos termes com tantes vegades, CIU ha claudicat de la seva gran responsabilitat i pretesa defensa com a Partit Nacionalista de la pròpia Nació -la catalana- que fins avui ha predicat defensar, suposem clarament en fals. A partir d’avui, CIU, val més que no enganyi i digui el que veritablement és, un partit encaixista, borbònic, regionalista i extraordinàriament provincià.

Maragall i Mas han de saber que han jugat a perdre, que han calculat malament la seva veritable força; aquests dos senyors que només havien d’afrontar una sola revolució en un moment bastant dolç de la història! ni d’això han estat capaços! Ambdós personatges amb aquest greu error de càlcul nacional aboquen de nou Catalunya a l’absoluta submissió. ERC i ICV en són igualment responsables.

Com s’explica això?

Només un abisme separa Macià d’en Maragall i d’en Mas, i d’en Carod i d’en Puigcercós, d’en Saura i d’en Piqué, és l’abisme de l’esperit! Macià era dipositari d’aquest esperit, esperit d’estima suprema per Catalunya: «Catalans… Catalunya!» ells no! Ells no tenen aquesta categoria ni aquesta voluntat, ells no la tenen!

Caldrà que tornem a lluitar i caldrà que tornem a patir fins que els nostres dirigents recobrin aquesta sublim dignitat d’homes com en Francesc Macià i n’Antoni Gaudí per citar-ne dos exemples.

Visqui la Catalunya dels homes lliures! Fem fora de la política les maneres perverses que sempre deixen el país al final de la cua dels seus interessos, estratègies i tàctiques! Fem fora de la política els seus protagonistes i els seus partits mesells! Prou de l’escola postfranquista i marxem d’aquesta continuada restauració borbònica actual.

Salvador Molins i Escudè (President de Som 10 Milions, President del BIC, Conseller de Catalunya Acció)