Triar entre els Estats Units i l’Iran?

Article de Nahla Chahal, redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. 

Cal realment que per oposar-nos als Estats Units, donem suport incondicional a Iran? ¿Cal que en nom de la lluita contra les estratègies americanes i israelianes i contra l’ocupació de Palestina, haguem de renunciar a la lluita pels drets dels pobles a una vida digna? Aquests són els dilemes als quals s’ enfronten les forces de canvi radical al món àrab durant dècades. I que avui dia són els dilemes que sorgeixen especialment a l’Iraq i al Líban.

Com vèncer a la colonització i a Israel? És possible que els pobles aixafats i les societats humiliades, anorreades per l’opressió, puguin resistir la tirania, quan és una missió difícil que requereix la mobilització de totes les seves energies per compensar la desigual relació de forces? No, és impossible i totes les experiències mundials ho han demostrat.

Vet aquí que cada cop que s’aixequen veus de protesta al Pròxim Orient, sobretot a l’Iraq i al Líban, per denunciar la injustícia de la qual són objecte aquests pobles, se’ls acusa en el pitjor dels casos de ser-ne col·laboradors dels Estats Units o d’Israel o, en el millor dels casos, d’haver triat malament i d’haver-se posat, per la seva ingenuïtat i sense saber-ho, al servei d’aquests.

És un xantatge molt comú. Els partits d’esquerres de tot el món i del món àrab, per no parlar dels partits “panàrabs” (dels nasserites als baasistes) l’han utilitzat. El van utilitzar en lluites internes, prenent com a objectiu a líders de les seves pròpies files o contra persones que volien desfer-se. Quan no fan acusacions explícites, difonen rumors que embruten la reputació de la persona non grata. I quan aquests partits arriben al poder, això es converteix en assassinats, ja sigui perquè són espies reals o camarades.

La lògica que hi ha al darrere d’aquestes pràctiques és complexa. Requereix d’un cert nivell de disciplina i obediència per part dels membres d’aquests partits, que són considerats una massa dòcil i cega. Pel que fa a la definició dels “membres” en qüestió, aquest és un veritable problema. En els cercles d’esquerres, primer es tracta dels implicats directament, després, en un segon terme, els entorns de l’esquerra, incloses aquelles persones que han abandonat el partit o que estan llançant noves idees, noves tendències. Al final, tot això és limitat, és gairebé des de dins, ja que el partit i els “entorns” de l’esquerra s’eixamplen i arriben a un públic més ampli, com va ser el cas d’Iraq o al Sudan.

Pel que fa a Hezbollah, aquesta actitud afecta a tot un grup confessional. Ja que el Partit de Déu no pateix perquè una fracció dels “seus barris” o de “les seves regions” el pugui desobeir, criticar o oposar-s’hi. Si així fos, llavors seria silenciada o eliminada de l’escena. Ni tan sols intentarien convèncer-la. Aquesta disciplina repressiva es va aplicar al Líban durant les disputes recents. A l’Iraq, ha causat moltes víctimes, ja que molts membres del “grup confessional” han fugit de l’adhesió als que s’han autoproclamat representants i protectors. Tant és així que el mateix Moqtada Al-Sadr, després d’expressar la seva solidaritat amb els manifestants, ha estat cridat a l’ordre pel general iranià Ghassem Soleimani, vingut per embarcar-lo en un vol de tornada a Teheran.

CRIDAR A L’ORDRE ELS SEUS “FILLS”

El problema és que a l’Iraq centenars de milers de xiïtes joves, ja siguin per naixement o per convicció, continuen manifestant-se al carrer, amb el suport d’altres menys joves. Fins i tot vam veure una foto on els manifestants van pintar pancartes amb un missatge tan amenaçador com divertit: “Iran, si et quedes tranquil, molt millor. En cas contrari, només podreu visitar Hussein a través del YouTube”. Aquest missatge amenaça els iranians d’impedir-los realitzar el pelegrinatge als llocs sants del xiisme a l’Iraq. Les nombroses manifestacions “monstre”que Karbala ha conegut, i la terrorífica violència amb què han estat reprimides, completen el panorama.

El més curiós és la negació que acompanya tot això. I aquests senyors de les instàncies xiïtes no volen reconèixer el seu fracàs a l’hora de disciplinar els seus “fills”. A Iraq, els “daechians”[1] han estat acusats d’estar al darrere de les protestes, tot i que aquestes han tingut lloc en primer lloc a Basora i Nassiriya, fortaleses xiïtes on la seva presència és poc probable. Així mateix, els manifestants van ser titllats de “saddamistes” o “baasistes”, malgrat la revolta de 1991 [2].

De fet, els manifestants no són ni “daechians” ni “baasistes”. Són simplement iraquians amb múltiples identitats i afiliacions religioses, confessionals, polítiques, intel·lectuals, regionals i tribals. Com a tot arreu, en definitiva, i a imatge de la vida. I són horriblement aixafats. Els seus ancians han viscut sota la tirania de Saddam Hussein i molts d’ells han mort en les diverses guerres. De fet, hi va haver la guerra amb l’Iran (1980-1988), la invasió de Kuwait i la primera guerra contra l’Iraq (1990-1991), l’embargament internacional (1991-2003) que va destruir L’Iraq, tal com van prometre els nord-americans i els britànics, i finalment, la segona guerra contra l’Iraq el 2003, la seva invasió i l’ocupació fins al 2011. Els nord-americans van ajudar llavors uns quants oportunistes a prendre el poder. I per la seva arrogància com a colonitzadors, mai no van pensar que les mateixes persones que estaven al seu servei poguessin posar-se al servei d’altres persones, sobretot iranians. I quants d’ells han canviat de jaqueta?

LA TERRA DE GILGAMESH i AL-MOUTANABBI

Les protestes actuals són sorprenents perquè re-actualitzen, al bell mig d’una realitat absolutament desesperada i opressora, una “iraquianitat” apassionada. Aquesta és una característica al llarg de la història d’aquest país arrelat al seu passat, sòlid malgrat la seva diversitat, bressol de l’agricultura, on es troben els sistemes de regadius, canals, rutes i preses més complexes construïdes en els temps dels sumeris (4.500 anys aC), per compartir l’aigua i domesticar la natura salvatge. Sistemes que requereixen participació col·lectiva i treballs de llarga durada, difícils i laboriosos, i encara s’ensenyen a les universitats més prestigioses del món, perquè encarnen el geni humà i una forma original d’organització social regulada, caracteritzada pel seu igualitarisme. .

A més, l’Iraq és la terra d’Abraham i el savi Hammurabi de Babilònia; i va ser abans que ell la terra de l’epopeia des de Gilgamesh en Sumer, que va precedir la Ilíada uns quants segles i va deixar la seva empremta en les tres religions monoteistes. També és la terra del gran poeta Al-Moutanabbi (915-965), d’Al-Jawahiri (1899-1997) i de tots els que van néixer entre aquests dos; la terra d’Al-Jahedh (776-867) i de tots els grans escriptors de fama mundial que encara s’ensenyen als estudiants de la regió àrab.

L’Iraquianitat és doncs una barreja d’aquesta llarga història. Però i tot i que s’afirma que aquest país té la segona reserva mundial de petroli més gran, alhora pateix la manca d’electricitat, ja que els Estats Units van decidir tornar-lo a la prehistòria. Així van destruir les seves institucions i van deixar que els seus vassalls hi fessin la seva tasca, i aquests que van ser recuperats, adoptats i fets herois per Iran.

ELS “XIÏTES DE LES AMBAIXADES”

La història del Líban és menys dramàtica que la de la “terra entre els dos rius”, malgrat la guerra civil. És una història més barrejada, més entrellaçada també. Al final, el Líban és més senzill que l’Iraq, i més propens a acceptar compromisos, és fins i tot el seu principal tret de caràcter, si no fos per l’actitud depredadora i despreocupada dels seus líders. En aquest cas, una nova acusació afecta els manifestants: es tracta dels “xiïtes de les ambaixades”[3]. Però, això què podria semblar una acusació contra individus concrets es pot aplicar a grups sencers?

Hi ha col·laboradors d’Israel i dels Estats Units (i d’altres potències) al Líban (o en altres llocs)? Evidentment sí. Existeixen en tots els cercles i en tots els grups, inclòs al propi Hezbollah. S’han revelat casos recurrents i resolts discretament. Aquest fenomen és normal i no concerneix a un partit en concret, sinó que es multiplica segons la mida del partit o moviment polític en qüestió. Aquest fou el cas en les files de la resistència palestina i que, a diferència d’Hezbollah, patia una gran negligència en matèria de seguretat. Malgrat això, aquesta resistència va tenir èxit en condicions molt més difícils que les que va experimentar Hezbollah (aturem de fanfarronejar i comparar l’incomparable!) El miracle de transformar refugiats oprimits vivint en camps miserables en un poble que té un “Estat” sense tenir terra. I aquest fet històric va tornar Palestina al mapa mundial, a banda de tots els fracassos que van seguir.

Fins i tot si els poders del moment es mostraven sincers en la seva intenció de liderar aquesta lluita contra la colonització en general i contra Israel en particular, en ser la punta de llança d’aquesta en la nostra regió, estan condemnades al fracàs sinó reben el suport de la població, i si aquesta no està disposada a sacrificar-se en una batalla llarga i ferotge. El 2006, al Líban, és la resiliència del poble i la seva voluntat de pagar un elevat preu que va permetre la victòria sobre Israel, tot i que aquest últim va ser sostingut directament pels Estats Units, tant sobre el terreny com políticament, i així mateix pels països del Golf i els col·laboradors de les ambaixades entre elles la Libanesa. La secretària d’Estat nord-americana, Condoleezza Rice, va passar diversos dies a l’ambaixada del seu país a Beirut, organitzant batalles i organitzant ella mateixa negociacions per tal de servir els interessos israelians i forçar la resistència a capitular o a acceptar un compromís humiliant.

No es tractava només d’una lluita purament militar. Tampoc es tractava de míssils, per poderosos que siguin, perquè els míssils enemics i els seus avions seran sempre més destructius que els nostres. És la resiliència de la gent que ha donat valor a l’entrenament intensiu dels combatents de Hezbollah i al seu enorme coratge, a més ha donat valor als plans molt precisos i als preparatius acurats. Aquells que pensen el contrari, són o bé ignorants del que va significar aquest enfrontament o xerrameques que no s’adonen de la preparació necessària per dur a terme una batalla així.

Volem derrotar Israel i la colonització? La resposta és que sí. Perquè aquesta és una condició sine qua non per a l’alliberament de les nostres societats del pes d’una misèria de múltiples facetes, començant per la vida quotidiana i fins a la capacitat de realitzar-se en el sentit civilitzacional i històric. Aquesta condició d’alliberament, la compartim amb la resta del món. Perquè la solidaritat mundial amb la causa del poble palestí no és una forma de pietat que s’expressa envers un grapat de persones miserables. I els centenars de persones que van venir de tot el món al Líban durant aquell mes de bombardejos en un estiu del 2006 no estaven bojos. Aquesta gent prenia partit per una causa que els preocupava: el somni utòpic d’una humanitat que podria viure sense explotació ni opressió, sense humiliació, per produir, crear, escriure … Aquí en aquesta terra.

CONTRA LES ELECCIONS BINÀRIES

Finalment, hem experimentat manta vegades aquest repte al qual s’han d’afrontar els rebels i els que defensen les crítiques radicals davant d’una elecció binària. Sou socialistes o comunistes? Per tant, no critiqueu l’URSS (ni la Xina) perquè reforça l’imperialisme nord-americà (i abans que aquest, el britànic o el francès). Ignoreu el defectes, les mancances, les derives i concentrem-nos en l’enemic principal. Reconeixeu la importància de Gamal Abdel Nasser? Per tant, no critiqueu l’heroi de la nacionalització, de la gran presa d’Aswan o de l’educació gratuïta, que va treure milions d’egipcis de la misèria i la ignorància; l’heroi de la guerra de Suez i de la conferència de Bandung, que va inventar amb els seus camarades de diferents racons del món la idea dels No Alineats.

Esteu en contra de la invasió nord-americana de l’Iraq? Així doncs no us oposeu a Saddam Hussein. Al cap i a la fi, ha fet molt per al seu país, i els que ara governen l’Iraq estan pressionant la gent per matisar les crítiques al seu règim, tot dient: “Mil Saddams, però no aquell!” . Com us podeu oposar als nord-americans i a Saddam alhora?

Sabem com va acabar tot. L’URSS es va ensorrar i, amb ell, tot el bloc socialista, en primer lloc i sobretot perquè estaven minats per dins. Es produí la desfeta del 1967, aquesta segona Nakba; Anouar El-Sadat va succeir Nasser i va signar la pau amb Israel. Els iraquians no van acollir els soldats nord-americans amb roses i no els van considerar com un exèrcit alliberador, com als Estats Units els hauria agradat o imaginat, però tanmateix va envair el país i l’exèrcit iraquià no podia aturar-ho tot sol.

Actualment s’està duent a terme una batalla geoestratègica important entre els Estats Units i l’Iran. No volem la victòria de Washington, però aquesta batalla no resumeix tota la situació de la nostra regió. I sobretot, l’Iraq i el Líban no han de pagar el preu. Sens dubte, el joc iranià a tota la regió alimenta conflictes sectaris destructius i perjudica l’objectiu de derrotar els nord-americans en aquest enfrontament.

NAHLA CHAHAL Redactora en cap dels mitjà libanès Assafir Al-Arabi. https://orientxxi.info/magazine/articles-en-farsi/article3576

  1. Una variació de la paraula “Daesh”, marcada per la tensió confessional.
  2. El 1991, després de la catàstrofe de la invasió de Kuwait i la retirada de l’exèrcit iraquià, les regions xiïtes es van sublevar. Els nord-americans van permetre a Saddam Hussein -malgrat li havien declarat una guerra militar destructiva- sufocar aquesta insurgència que va començar al sud. La repressió va deixar 300.000 persones mortes.
  3. NDT els xiïtes que s’han posat al servei dels interessos estrangers.