BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

9 de febrer de 2021
0 comentaris

VOTEM TOTS JUNTS com el 1r d’octubre per foragitar la llei de l’odi i l’embut, la repressió, els seus actors, els que els hi donen suport.

 

VOTEM TOTS JUNTS com el 1r d’octubre per foragitar la llei de l’odi i l’embut, la repressió, els seus actors, els que els hi donen suport.
El 14-F serà el següent pas, veurem com ens en sortim. A la nit, si superéssim el 50+1 sortim tots al carrer, guardant les distàncies i amb mascareta tal com haurem votat, però tots al carrer!
El 1r d’octubre de 2017 amb la votació del  Referèdum d’Autodeterminació de Catalunya, vinculant, vam marcar el nostre nord i principal objectiu amb precisió, un clar i nítid Mandat, fer real i pràctic l’Estat Català Independent en forma de República, amb tot l’esforç, dia a dia, fins que foragitem l’enemic espanyol de la nostra terra, tots aquells que viuen i treballen ací, panxa contents colonitzadors, invasors i repressors que no estimen ni respecten aquest Poble.

Passi el que passi el 14-F, guanyi qui guanyi i es faci el govern que es faci, l’endemà mateix continuem la tasca de l’Edificació de la ja incipient República Catalana Independent, esperant veure el més aviat possible com marxen de Catalunya en fila india els jutges, els fiscals, els polítics espanyols i els que els fan costat, repressors, mentiders, abusadors, espoliadors, fiscalitzadors, capitostos de la SS i d’Hisenda, … els guàrdies civils, policies nacionals, exèrcit, delegats del govern, funcionaris espanyolitzats i tot el bestiari que ens oprimeix i subjuga, tots en fila india tal com van marxar els tancs del Pacte de Varsovia de tota l’Europa de l’est. Una imatge que quan la vam poder veure no tenia preu!

Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC


Pau social, diu?
per Vicent Partal, Editorial de Vilaweb
https://www.vilaweb.cat/noticies/pau-social-diu/

Ahir es va saber que la fiscalia espanyola demana penes que sumen vint-i-set anys i tres mesos de presó contra cinc detinguts el 17 d’octubre de 2019 a Tarragona durant les protestes contra la sentència del Suprem. En concret, s’encaren a penes que van de quatre anys i mig de presó a sis anys i mig. Dos dels processats –Laura Solé i Joan Tortosa– ja van complir trenta-sis dies de presó provisional i són acusats, a més, de dirigir i dinamitzar un grup de persones que formaven barricades al carrer. Per acabar-ho d’adobar, la fiscalia, que ho aprofita tot com si això fos arròs al forn, els aplica l’agreujant de disfressa perquè duien la cara tapada.

Entenguem-nos: la pau social és, implica, la voluntat de mantenir la vida social d’una comunitat allunyada dels conflictes interns. S’entén, no? I això només es pot aconseguir oferint o bé consens o, si el consens no és possible, solucions pacífiques, canals de resolució del conflicte creat. Canals que ajuden a prendre decisions sobre aquests conflictes, que inevitablement apareixen en tota societat a partir dels desacords i les tensions entre els sectors diversos.

La pau social és una tècnica, si ho voleu dir així. Des del nivell més general al més concret. L’enfortiment de la democràcia, per exemple, ha estat sempre un gran mecanisme de generació de pau social. Com l’estat del benestar i l’ampliació –al màxim de persones– de les garanties econòmiques bàsiques per a sostenir una vida digna ha estat un altre gran mecanisme de generació de pau social. Tots dos al nivell macro. Al nivell micro, és habitual la resolució de conflictes quotidians amb el debat, la votació i la negociació i acceptant tothom el joc de les majories i les minories.

Per això, la recerca de la pau social és absolutament incompatible amb la negació del conflicte. I encara més amb la negació del possible canvi que pot implicar la resolució d’aquest conflicte.

I novament és molt senzill d’entendre, això. Si una part de la comunitat o una comunitat sent una necessitat important, la vol fer realitat i li responen, des de l’altra banda o encara més des del poder, tancant-li les portes i dient que no té ni el dret d’exposar què vol, aleshores el conflicte és completament inevitable. Per què al segle XXI ningú no es resigna a ser un simple esclau. I a Catalunya ha passat això. No es podia parlar de l’estatut i no es podia ni parlar del pacte fiscal? No es podia fer un referèndum? No es podia canalitzar el malestar de la població per l’espoliació, pel maltractament en les infrastructures, per l’insult constant i la marginació de la llengua? Doncs és a conseqüència d’això, de no acceptar mai el debat, que Espanya ha acabat trobant-se amb un procés d’independència com una casa de pagès. I no n’aprèn.

Per cert: tot el meu suport i la meua solidaritat amb els encausats de Tarragona i amb les víctimes –més de dues mil, ja– de la causa general desfermada des de Madrid. Especialment amb Laura Solé, que fou víctima d’una enorme brutalitat policíaca.

COMENTARIS:  16  primers comentaris dels subscriptors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!