Por­tar els debats jurídics a Europa va ser, i con­ti­nua sent, una bona idea, segu­ra­ment l’única via per poder acre­di­tar el que està suc­ceint a Espa­nya i poder des­mun­tar entra­mats jurídics que dis­ten molt de ser els que cor­res­po­nen a un estat democràtic i de dret.

No hi ha res que molesti més a la repressió que l’apli­cació democràtica del dret que es fa a i des d’Europa, i l’última prova és la recent reso­lució del Suprem segons la qual acorda fer cas omís de la sentència del Tri­bu­nal Euro­peu de Drets Humans (TEDH) i tor­nar a fer seure al banc dels acu­sats Arnaldo Otegi per enju­di­ciar-lo per uns fets pels quals, a més, ja va com­plir la con­demna impo­sada.

La repe­tició del judici a Otegi no serà més que una altra esce­ni­fi­cació d’una cosa que hem anat dient una vegada i una altra: les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals espa­nyo­les estan fent política i en fan sobre la base d’un poder il·limi­tat i a costa dels drets dels ciu­ta­dans, però també de la qua­li­tat democràtica.

Qual­se­vol per­sona mit­ja­na­ment rao­na­ble, i no es neces­sita ser jurista, ja sap quin serà el resul­tat d’aquest nou judici, en via interna, i també un cop la sentència que es dicti arribi, una altra vegada, al TEDH. Quan toqui, serà la ter­cera vegada que el TEDH esta­blirà que Espa­nya ha vul­ne­rat els drets d’Otegi i, no obs­tant això, tot ple­gat no sem­bla que els importi.

Les raons per les quals no els importa el que resol­gui el TEDH, ni les vega­des que els puguin revo­car les sentències, són múlti­ples i molt vari­a­des, però des­ta­quen les següents: la ine­xistència de qual­se­vol tipus de con­seqüència per als res­pon­sa­bles, el con­ven­ci­ment d’estar actu­ant així en bene­fici de la pàtria, una espècie de ter­ra­pla­nisme jurídic que els fa pen­sar que el seu dret –i la inter­pre­tació que en fan– és el millor i que molts s’afa­nyin a jus­ti­fi­car, també mediàtica­ment, qual­se­vol tipus d’aber­ració jurídica quan va en con­tra de l’ene­mic.

Sí, en el procés d’ani­qui­lació de l’ene­mic no només tot està permès, sinó que, a més, tot és aplau­dit majo­ritària­ment pel cori­feu mediàtic que, sense una mínima base jurídica, sem­pre s’afa­nya a jus­ti­fi­car el que és injus­ti­fi­ca­ble; ho fan no només des de la ignorància sinó, sobre­tot, a par­tir del relat impar­tit pels matei­xos ges­tors de l’abús.

Una part impor­tant de la deriva tota­litària i repres­siva ges­tada des de les altes instàncies juris­dic­ci­o­nals depèn, també, d’entrar direc­ta­ment en les com­petències exclu­si­ves del legis­la­dor; sí, el Tri­bu­nal Suprem ja fa temps, tot i que ara amb més inten­si­tat, que no només inter­preta les lleis com vol, sinó que les rees­criu, amb la qual cosa no només s’exce­deix en les seves fun­ci­ons, sinó que enva­eix, direc­ta­ment i clara­ment, les del poder legis­la­tiu.

Sobre aquest tema, no deixa de sor­pren­dre’m la pas­si­vi­tat amb què el legis­la­tiu es deixa gua­nyar el ter­reny i per­met que la seva volun­tat legis­la­tiva, que és la legi­ti­mada democràtica­ment, sigui suplan­tada pels que no tenen com­petències ni legi­ti­mi­tat per fer-ho.

Al final, no només és que estem jugant amb l’àrbi­tre en con­tra, sinó que, a més, aquest àrbi­tre va fent fle­xi­ble el regla­ment i el va adap­tant segons l’ocasió per impe­dir que ningú pugui con­tra­dir els seus desig­nis que, si bé són pre­vi­si­bles, mai dei­xen de sor­pren­dre.

Quan les nor­mes no hi arri­ben o la seva inter­pre­tació no es pot esten­dre més enllà d’un límit, ales­ho­res s’entra en una altra fase que con­sis­teix a crear-se o a inven­tar-se fets i, al mateix temps, ocul­tar tot allò que pugui ser­vir de base certa per des­mun­tar els fets amb què es per­se­gueix l’inde­pen­den­tisme, el seu entorn i, fins i tot, aquells que tenim enco­ma­nada la seva defensa jurídica.

Sí, el dret pot ser inter­pre­tat, esti­rat i fins i tot retorçat, però arriba un punt que no dona més de si i, per tant, s’ha de pas­sar a una altra fase o a una altra dinàmica repres­siva que se sus­tenta a par­tir de crear fets ine­xis­tents o de retorçar fets exis­tents i, en paral·lel, ocul­tar aque­lles evidències que per­me­ten des­mun­tar-los i esta­blir la veri­tat.

A poc a poc, anem veient com aques­tes dinàmiques fac­ti­co­cre­a­ti­ves es van assen­tant i este­nent a diver­sos pro­ce­di­ments i també com són uti­lit­za­des per cri­mi­na­lit­zar la feina, la vida i els mira­cles de molta gent i, per tant, més que pre­o­cu­par-nos ens han d’ocu­par, en el sen­tit que hem d’estar atents a aquests fenòmens cre­a­tius, així com dis­po­sats a llui­tar amb tots els mit­jans amb què l’orde­na­ment ens pro­te­geix, no ja per des­vir­tuar-los sinó, espe­ci­al­ment, per erra­di­car-los.

D’exem­ples d’això que diem, n’hi ha molts: ja hem vist com d’un grup de CDR s’arriba a una causa per ter­ro­risme, també com a par­tir d’una con­versa absurda s’esta­bleix el marc d’una pos­si­ble invasió russa, i així, una sèrie de cau­ses en què no hi ha cap altra base que les ganes d’ani­qui­lar l’ene­mic, desit­jos que són incom­pa­ti­bles amb qual­se­vol estat democràtic i de dret.

Pen­sar que aques­tes coses només pas­sen als altres és no tenir una consciència clara de la dimensió de la repressió ni de fins a quin punt alguns estan dis­po­sats a arri­bar, com he anat dient, per tal d’ani­qui­lar l’ene­mic, que és, en defi­ni­tiva, del que es tracta.

Men­ti­des ben expli­ca­des, i escri­tes en paper ofi­cial, s’aca­ben con­ver­tint en veri­tats indis­cu­ti­bles perquè, entre altres coses, els que les han de qüesti­o­nar són els pri­mers a accep­tar-les com si fos­sin veri­tats reve­la­des i, en alguns casos, aquests matei­xos res­pon­sa­bles d’expur­gar aques­tes men­ti­des són els pri­mers a vali­dar-les per propòsits que s’allu­nyen molt de ser els legal­ment atribuïts a la funció que aques­tes matei­xes per­so­nes han de dur a terme.

El pro­blema de fons no és que s’acabi sabent que es trac­tava de men­ti­des i de fal­se­dats i que es basa­ven en mani­pu­la­ci­ons i ocul­ta­ci­ons d’evidències contràries a aques­tes tesis, sinó que el mal ja s’haurà fet i no exis­tirà cap manera de repa­rar-lo… espe­ci­al­ment perquè aquest tipus d’atacs poden aca­bar minant no només la imatge, sinó també la cre­di­bi­li­tat i la mateixa estima dels afec­tats.

Sem­pre he pen­sat que el temps ho cura tot i, sens dubte, ho con­ti­nuo pen­sant, però una cosa és que el temps curi les feri­des i una altra dife­rent és que no que­din cica­trius.

Aquesta dinàmica repres­siva, en molts casos, s’escapa del con­trol gover­na­men­tal per una sen­zi­lla raó: per a una part impor­tant de l’Estat, l’actual govern d’Espa­nya no forma part d’aquest nucli dur al qual ano­mena Estat.

Òbvi­a­ment, cons­ta­tar aquest fet no exi­meix de res­pon­sa­bi­li­tat el govern, però ens per­met situar-nos en un millor pla per com­pren­dre la gra­ve­tat i la pro­fun­di­tat del pro­blema a què ens enfron­tem.

En qual­se­vol cas, si bé la repressió la vivim per­so­nes o grups con­crets, pen­sar que, arri­ba­des les cir­cumstàncies i en deter­mi­nats moments, no es pot esten­dre més enllà de l’entorn del con­flicte català, que abans va ser el basc, és tant com no conèixer la dinàmica d’aquests fenòmens o, sim­ple­ment, no voler veure, com dic, l’enver­ga­dura del con­flicte i la urgent neces­si­tat d’abor­dar-lo de manera ferma i deci­dida.

Per als que no se sen­ten còmodes en un sis­tema democràtic, sem­pre hi ha algun con­flicte que els ser­veix de jus­ti­fi­cació, i d’una pre­tesa legi­ti­mació, per recórrer a les pràcti­ques més gro­lle­res i bru­tes, pròpies de règims tota­li­ta­ris.

Segu­ra­ment, l’ori­gen del pro­blema es troba en la modèlica Tran­sició que es va viure a Espa­nya després de la mort de Franco, que ni va ser model de res ni va ser­vir per fer una autèntica i defi­ni­tiva tran­sició. Cada dia queda més i més clar que Franco va morir el 1975, però que el fran­quisme con­ti­nua gau­dint d’una bona salut, espe­ci­al­ment en les ade­qua­des esfe­res de poder que per­me­ten moure els fils de l’Estat i abu­sar-ne a la vista i amb la paciència de tots.

El temps dirà si m’equi­voco, però fins que no ho com­pro­vem, veu­rem com els diver­sos casos que es mun­ten per solu­ci­o­nar el con­flicte català són sem­pre més del mateix: acu­sa­ci­ons abo­mi­na­bles basa­des en pro­ves fal­ses i mun­tat­ges aber­rants que resis­tei­xin, com a mínim, el temps just per des­truir l’ene­mic.

Gonzalo Boye

(Advocat defensor del President Legítim de La República Catalana declarada però no implementada)

Extret de la República, El Punt Avui, per Salvador Molins, CLR*CDR/BIC

PS:   VOLEN DESTRUIR CATALUNYA. NO SABEN QUE CATALUNYA ÉS INDESTRUCTIBLE