BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

L’Europa dels Pobles i de les Llengües.

Com a primer pas de més democratització de la UE, assolir el reconeixement de les llengües de tots els seus Pobles. L’Europa dels Pobles i les seves llengües, obligacions i drets especificats i protegits igualment per a tots els ciutadans europeus. Respecte i igualtat per a totes les llengües, patrimoni veritable i primer d’Europa i de tot el món. Que les llengües deixin de ser objecte de dominació.

Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR BIC

Visquem la Llengua i Visquem la Independència.

—

“De mare i de llengua, només en tenim una”

Llengua materna maltractada per la llengua paterna. Mare maltractada per la manca de llengua del pare, que no parla, que només s’excita i insulta i pega. Pobra llengua mare.

La llengua paterna és la dominant en un moment i un lloc concrets de l‘auca de la història, amb un sentit imperial i catòlic universal de la terrenal existència. El coronavirus no ha imposat (encara) la llengua xinesa al món només perquè l’anglesa és (encara) prou forta com per imposar-nos-hi. La nova pesta (encara) parla saxó, que etimològicament vol dir “pedra”: parlar amb pedres a la boca, com feia Jordi VI del Regne Unit a la pel·lícula El discurs del rei (dirigida pel Tom Hooper, 2010). Els catalans, que de les pedres en fem pans i de sornegueria no ens falta, diem sacsó al flotador que es forma a la cintura (d’ella) o a la panxa (d’ell) per adipositat.

I encara més:  Els pares ens donen les vides, tots els pares, totes les vides, tants i tantes com vulguem tenir-ne, abans i després d’haver-les-hi nascudes. A la nostra pàtria, petita i primera pàtria, aprenem la llengua materna que ens dona la mare, l’encarregada de cuidar-nos per dintre i per fora, de nodrir-nos i espavilar-nos. La pàtria només ens dona el primer cognom que portem orgullosos com a testimoni en la cursa de relleus, i un carnet d’identitat que no sempre coincideix amb la que ens identifica.

La llengua materna és la nostra llum d’oli, humil i primera, que ens cal portar a les mans per descobrir el món, com feia Diògenes el Cínic per trobar-hi un Home digne de portar-ne el nom. Una vegada treta la llana del clatell podem continuar viatge a la llum d’una làmpada més gran: la nostra llengua ens creix a dintre, i ens va ocupant el cos fins que escoltem altres sons propers o llunyans, que ens resulten humanament familiars, i sentim (o no) la necessitat d’entendre’ls i compartir els missatges. No són cants de sirena que ens faran perdre el rumb, sinó paraules que ens guiaran per un altre espai desconegut, amb la profunditat d’un temps perdut que (encara) sura a la superfície en forma de parlants. El meu renovat i aprofundit ikigai m’ha portat a conèixer estretament i familiar una segona llengua, fins a habitar-la com una segona (i més amable) residència: hi tinc a mà el mar i la muntanya, i trobo plaer en pujar-hi a l’una i baixar-hi a l’altra, sense distinció.

Una llengua mare com la massa, assetjada pel pare amb llengua maldestra. En la nova competència per l’espai vital (que us sona?), on l’anglès, el francès, el rus, l’àrab i el xinès tenen un Dia Internacional assignat al calendari per Nacions Unides, la llengua del pare li nega a la de la mare el dret a deixar-se sentir a l’ample Món, la vol avergonyir, la vol escarnir, la bandeja i fins la desnona de la seva Diada de Sant Jordi, per raons metropolitanes i imperials, les raons de la seva bandera.

»Esclar, un jonc vincla amb els cops de vent… perquè és la seva natura. El català ha de vinclar i cedir pas al castellà a Catalunya per fer sostenible l’espanyol en un ecosistema global com més va més competitiu.

Diguem que algú ha triat per nosaltres la llengua que ens representarà davant del món. Es per això que es vol la unitat d’Espanya: per portar endavant un projecte únic sense la participació cultural i nacional de qui només s’espera que en pagui la factura.»

(La Marina Digital («Llengua pagana, llengua cristiana», 07.12.2019, pel Rubén Cruz)

L’escriptor Francesc Miralles explica el concepte japonès d’ “ikigai”, el sentit de la vida, allò que ens fa pagar la pena de viure-la: la passió i el talent que portem dins, que fa un bé al món i sovint esdevé el motor i professió de les nostres vides. Una fe, és la vocació. I si una vegada ja adults perdem la “nostra” fe i no sabem què fer-hi, amb la nostra vida, cal recordar què ens agradava fer d’infants, quins somnis teníem, per tal de recuperar l’espontaneïtat perduda.

Recuperar l’espontaneïtat de la llengua materna i col·loquial, quina fal·lera tan senzilla i humana!

Potser la propera pesta ens agafarà amb el ciberxip traductor incrustat al cervell, al segle XXII. Qui ho arribarà a veure, ja ho explicarà.

Rubén Cruz

http://lamarina.cat/opinio/43785/de-mare-i-de-llengua-nomes-en-tenim-una/

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!