BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002
VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.
Per meditar i estudiar a fons !
Index de les 5 darreres missives d’aquest bloc.
——————————
1 – Les renuncies
2 – Com ens enganyen
3 – D’extrema actualitat
4 – Colla de dropos
5 – Poca fe dels polítics catalans
————————————————————–
6 – Per meditar i estudiar a fons !
"¿No es veu el dolor que causa el rebuig a la proposta del Parlament? ¿És tot una qüestió tàctica? Qui entengui, comparteixi i doni forma constructiva a aquest sentiment serà el dipositari d’una força considerable, una força pacífica però ferma que un dia ha de trobar la manera de ser respectada."
Aquesta frase la he extret de l’hemeroteca de l’Avui. (Avui, 3-02-06, última) Us l’adjunto.
————————————————————-
Cent cinquanta (Francesc Orteu)
Carod va usar amb èxit la paraula dignitat. Era la campanya del 2003. Llavors vaig creure que, un cop ERC passés pel govern, ho tindria difícil per tornar-la a brandar. M’equivocava. La Sony 150 és una petita càmera que ha revolucionat la televisió. A la foto hi ha dues persones que porten càmeres diferents. Una es carrega sobre l’espatlla. L’altra, la 150, pot sostenir-se a pols. Pel meu gust la 150 té massa automatismes. A l’òptica hi trobo a faltar una anella que permeti l’ajust manual de l’iris. Això ajudaria a gravar a contrallum, cosa que m’agrada fer. Però aquest no és el tema.El febrer del 2004 vaig comprar una 150 de segona mà, vaig trobar una productora, vaig demanar ajuda a un amic i vam començar un documental sobre la campanya electoral de Josep-Lluís Carod-Rovira. La recordeu? Feia poc que havia sortit del govern després d’haver-se trobat amb ETA i, en un criticat cop d’efecte, la direcció d’ERC va decidir que encapçalés la llista al Congrés dels Diputats. Bé, gràcies a la 150, durant tres setmanes vaig poder observar el líder republicà de molt a prop, tant que hauria pogut desmuntar i muntar les seves ulleres amb els ulls tapats. Durant la campanya em va sorprendre el costum de situar els periodistes en una zona restringida. Fer-ho facilitava la seva feina però també els aïllava. Normalment la zona era lluny de l’escenari i quan acabava el míting m’hi acostava per escoltar què deien. Els seus comentaris sempre eren tècnics, polítics, comparatius. Si mai parlaven d’emocions ho feien per afegir una nota pintoresca. Sovint tenia la sensació d’haver estat testimoni d’un acte diferent. Sóc un neòfit en política, faig l’ofici d’escriure guions i les emocions són el meu tema. Potser era lògic que m’hi fixés massa.Tot l’embolic del nou Estatut m’ha fet pensar en aquells dies, quan vaig voler prendre una càmera perquè llegia els diaris i no entenia res. Em sentia perplex. I ara quan llegeixo sobre si Esquerra podrà mantenir-se ferma en el no a l’Estatut ZPM, crec que novament alguna cosa no s’entén. No ho sé, però, ¿qui votarà a favor de renunciar a ser allò que vol ser a canvi de tres mil milions? Ningú se’n va a dormir amb el pressupost d’una conselleria. Te’n vas al llit amb tu mateix, amb allò que creus que ets, amb la dignitat que et quedi.¿No es veu el dolor que causa el rebuig a la proposta del Parlament? ¿És tot una qüestió tàctica? Qui entengui, comparteixi i doni forma constructiva a aquest sentiment serà el dipositari d’una força considerable, una força pacífica però ferma que un dia ha de trobar la manera de ser respectada.
Francesc Orteu
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara l’han expulsat al Catalinho d’ERC degut a que una vegada és va deixar caure, i ara sense fer res, quand més els interessava l’han expulsat.
El Partido Socialista és el obrero español del PP.
CIU com no és politicament correcte pactar amb el PP, per què duien una estratègia purament anticatalanista, ho fan amb els seus manobres.
ERC que va de mERCenaria, està a l’espera a veure per on surt el rebot, a on les pressions de les multinacionals catalanes, amb l’escusa falssa dels seus interessos politics particulars amb l’Estat i venudes al sevillista Guerra, el extremista Ibarra i els joglars Boadelles no mancaran.