L’autocensura?:

8 de gener de 2022 Carpeta de retalls, Diaris i revistes
4 comentaris
L’article de Xavier Roig que el diari Ara no ha volgut publicar.
Ho diré sense gaires matisos ni falses elegàncies: d’un temps ençà trobo que la deriva del Diari Ara cap a l’abandó progressió de les posicions independentistes i la defensa de la política autonomista que practica Esquerra Republicana de Catalunya es va manifestant de manera molt poc dissimulada.

Potser tot va començar amb la negativa a publicar l’anunci del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 -aquell de les dues vies que es separaven- i va continuar amb el notori tracte de favor a l’hora de rebre les subvencions de la Generalitat als mitjans escrits en català. El cas és que el dia de Reis la directora del diari, Esther Vera, va penjar a Twitter una piulada que deia: ‘L’Ara ni censura ni mai ha censurat. En un món de xarxes socials no hi ha censura. Hi ha maneres d’entendre el debat d’idees. Sempre hem mantingut i mantindrem un debat lliure, ric, constructiu, i per tant respectuós. Els insults debiliten l’argumentació en TOTS els temes.’ I poc després David Miró, el subdirector del diari, publicava, també a Twitter, això: ‘Personalment em sento orgullós de formar part d’un diari que no publica un article on s’intenta dividir entre bons i mals catalans, es parla d’enemics i de guerra, s’afirma que la classe política està venuda i s’apunta contra els immigrants castellanoparlants.’

Reprodueixo l’article aquí sota perquè comproveu si tots aquests factors que la senyora Vera i el senyor Miró detecten els detecteu també vosaltres. O no.

Potser tot es podria resumir en una frase que escriu Roig al final del seu article: ‘Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions’.

També us informo que, com faig sovint, els paràgrafs marcats en vermell obeeixen a una tria personal meva i de ningú més.

El nostre idioma no té adversaris
(Article de Xavier Roig publicat en el seu Bloc ‘Parlem clar’ –aquí– el 3 de gener de 2022)

(Nota: Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col·laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.)

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ‘ad nauseam’. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Extret del Bloc de Joan Josep Isern: Totxanes, totxos i maons.