BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

6 de gener de 2006
General
0 comentaris

MIRA’M A LA CARA ! Sóc d’un poble valent, noble i mil·lenari !

MIRA’M A LA CARA !

Sóc d’un poble valent, noble i mil·lenari !

El quid de la qüestió.

Escoltem les paraules d’en Guerra de fa uns pocs mesos, quan l’Estatut ja passava per l’equador de la Cambra Catalana, ell ho va dir en andalús i aquesta ressenya està traduïda al català, però la idea i la visió d’en Guerra queda ben clara:

"la proposta d’estatut suposa desfer el llarg camí cap a l’estat democràtic i una fragmentació de la sobirania popular" i "els catalans es creuen que la sobirania és al seu Parlament i no és així" i "no es pot admetre el concepte nació, perquè després vindrà la reivindicació d’Estat" i "no es poden reclamar més competències perquè el marge actual és molt estret" i "no crec en la insuficiència econòmica adduïda per la Generalitat".

Davant de com veuen els espanyols Catalunya i les seves aspiracions, en Guerra en això ni en d’altres coses com és el cas del seu partit, no és pas representant d’una minoria sinó a l’inrevés, i això els catalans ho sabem tots.

Davant de com volen submisa Catalunya, i sabent com ells pensen i són, només hi ha la possibilitat de dues actituds davant de la negociació de l’Estatut, la una, estar disposat a acceptar que els negociadors espanyols i els seus caps imposin a Catalunya les seves condicions, l’altra estar convençuts de la pròpia i legítima sobirania i no permetre que de nou ens sigui usurpada.

SITUAR-NOS EN LA POSICIÓ QUE CORRESPON A UN POBLE CONVENÇUT DE LA SEVA PRÒPIA LEGITIMITAT.

Canviar el xip dels negociadors catalans de l’Estatut. Passar de discutir una llei orgànica despreciable i fàcilment anul·lable -com les diputacions que per a nosaltres són necessàriament superables i revocables-. Passar a discutir amb força la nostra posició com a poble que imposa la legitimitat dels seus drets inalienables dins d’un estat que l’ha de servir a totes però que no li serveix gens.

Una altra manera d’enfocar-ho, que no sigui la que us acabo d’exposar,  ens portarà com sempre a una actitud debilitada en l’hora de la veritable i efectiva, petita o gran, reconstrucció nacional, el moment de la discussió amb l’adversari.

Si les concrecions de la física es fan a salts "quants"  "quantos", i això també passa en la vida dels pobles que és la història, ara, aquest moment de la discussió de l’estatut, és altra volta un d’aquests nostres salts!

MIRA’M A LA CARA  !

En el món dels gàngsters també hi ha el joc del domini i la servitud, i aquestes dues actituds s’hi donen d’un manera molt bàsica i quasi pedagògica -fàcil per explicar-ho, vaja-.

Fa una setmana veia una pel·lícula del Travolta i d’aquella mosseta rossa, llarga "com un sant pau",  maquíssima! -quin sant pau!- es diu Ulla Truman,  està molt bé i em sembla que també actua molt bé.

Ell feia el paper d’un ex mafiós que tenia les idees clares i sabia amb qui se les feia. Quan s’adreçava als seus interlocutors se’ls mirava fixament i els exposava el seu punt de partida i els deia amb fermesa: mira’m … Mira’m a la cara!

I ara, passant al tema que a mi em preocupa … a mi, el poruc!  No sabeu pas fins a quins límits ho sóc de poruc. Doncs, jo … Increpant en Solbes, li diria: "de què vas xicot?! Què t’has cregut!  Ara no estem discutint dels teus negocis personals sinó dels drets del meu Poble, i sàpigues que els drets del meu Poble no passen per estar supeditats als capricis i interessos del teu Poble!    això s’acava, els teus tractes i les vostres normes ja no valen per a satisfer els nostres interessos. Prou!   S’ha acavat!"

I  l’altre, al que tu increpes, l’interlocutor, el gàngster, ho entén! No ho vol acceptar, però comença a entendre-ho, veu que si no s’espavila la seva moma arriba a la fi.

Aquest és el camí del 2014 !

A partir d’ara mateix hem de perdre la por mesella que portem a sobre i hem d’aprofitar cada moment per encarar-nos i dir-los: Mira’m a la cara! … i tot seguit, amb caràcter i aplom repetir-los: això s’acaba!   ja en tenim prou!  Vosaltres, cuideu-vos del que sigui veritablement vostre, i nosaltres ja ens cuidarem del que sempre ha estat nostre malgrat vosaltres i els eterns col·laboracionistes ens ho hagueu mantingut segrestat!  Així de clar!

I després, … torno a la pel·lícula … tot plegat era qüestió d’interessos dels uns o dels altres, i en Travolta sabia prou bé que ell ho faria molt millor que no pas aquella colla de galifardeus que pretenien fer veure tot el contrari, i que l’interès veritable de la seva protegida, una monada de cantant -en el nostre cas la nostra bella i dissortada pàtria- era el primer i més noble interès de tots.

Desenllaç:  “El que tinc ben clar que vindrà després del divorci hispànic" … Com passa a tot arreu i  en totes les pel·lis: farem uns negocis de cal ample i tothom content! També s’espavilaran els extremenys i els andalusos. Els murcians i aragonesos s’aixeriran. De rebot a la reajustada Espanya s’hi imposarà el model Navarrès. I tot plegat entorn de Madrid, la Comunitat Autònoma per excel·lència amb el seu parlament regional per excel·lència, sempre la més solidària!

Visquin, doncs, Madrid i l’Espanya alliberada d’aquests catalans fenicis mesquins!

I el més important per a nosaltres: Visquin la Catalunya emancipada i tots els seus pobles veïns!

Nota final:

Em sorprèn i a voltes admiro la capacitat i els valors dels nord-americans; en les seves pel·lis -a molts de nosaltres molt sovint no ens agrada- la pel·li sí però com a vegades ho diuen o ho fan, no! Però ells, constants, ens ho expliquen dia a dia, suposo que ho porten a dins i per això així ho comuniquen, potser els ho expliquen a l’escola o tal vegada es respira en l’ambient?!

De que ens parlen?   -de llibertat, d’independència, de dignitat, de caràcter, d’aplom, de fermesa, d’il·lusió, de patriotisme, de fe …  Recoi de nord-americans! No tot és bo en el món que junts compartim, ells els USA massa sovint obliden els seus valors teòrics,  potser nosaltres els catalans també en som responsables de les malifetes dels poderosos rics, potser nosaltres per omissió ..?  Omissió de les nostres responsabilitats; refugiats en la submissió i la dependència dins una colònia enganyosa, còmoda en el que és vulgar i -com el joiell de vidre …-  esclava!  Els catalans irresponsables no podem criticar als nord-americans tan sovint com ho fem, nosaltres, permanenment amagats i refugiats en un impàs de perpètua adolescència … , com a poble, amaguem els nostres denaris sota terra, denaris que esdevenen infructuosos, mentre molta gent i els seu pobles arreu del món queden tirats a la vora del camí.

La independència comporta moltes avantatges i també comporta obligacions … és que aquestes darreres -les obligacions de poble lliure i responsable- les volem defugir? Som tant infantils i sovint tan poca cosa que preferim criticar a alliberar?

Salvador Molins i Escudé – 6 de gener de 2006

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!