”Si l’independentisme s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva violència és perquè molt abans s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva legitimitat, perquè no tenia ben estructurades les explicacions que es donava a ell mateix.”

.

Vam fer una Declaració de Sobirania, però els nostres representants no se l’han creguda, com tantes altres declaracions, i cada vegada que el TC o qualsevol altra instància espanyola obria la boca corrien escapant-se i  justificant-se dient que aquella “Declaració”, fos la que fos no era “jurídica” sinó “política”, intentant escapolir-se de les represàlies de l’Espanya enemiga, de sempre, de Catalunya.

.

Els teníem por i encara els tenim por, i si no tenim ben clar i constantment present cap on anem i per què hi anem, ens supediten a la seva capacitat repressiva.

.

Què hi podem fer?

.

Hauríem de dir-los “prou!” “vosaltres, no ens maneu, no teniu cap autoritat sobre nosaltres, foteu el camp, sou proscrits en aquesta terra”

.

Masses paraules, masses submisions, … masses raons,  -també i primer les meves-,   i poca fermesa, poc convenciment, poc caràcter.

.

Em ve al cap una imatge, … mentre i tot just intentant respondre les paraules d’Ot Bou:

.

“perquè l’independentisme no tenia ben estructurades les explicacions que es donava a ell mateix”

.

“l’independentisme

s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva legitimitat”

.

frases expressades en impersonal, com depenen de tots i de ningú en concret …?

.

Entremig de totes aquestes elucubracions, com us deia,

m’ha vingut, des del començament de l’article, una imatge, persistent i constant.

.

La fotografia es va fer a un sol home, català, amb cara de mala bava, serè i ferm, mirada fixe i alta i barba amunt, plantant cara al jutge enemic, i sobretot només responent en català, digne! no pas com cap dels mesells esclaus* “no jurídics, només polítics”, la roba d’hivern,  darrere d’ell sols l’advocada defensora, ambdós  en una de les sales de l’Audiència “Nacional Española”, uns quants mesos abans dels fets del setembre i octubre de 2017, com una premonició al que seria més tard el “Judici al Procés”, el jutjaven per les xiulades per a la Independència, contra Espanya i la monarquia espanyola. El jutge el va deixar marxar i al final no el van sentenciar culpable d’aquella causa penal. Es tractava de Santiago Espot, homes i dones com ell creuen en la nostra sobirania i miren fit a fit als nostres supremacistes enemics colonitzadors.

.

.