BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

3 de febrer de 2006
General
0 comentaris

Les renúncies no són endebades !

Les renúncies no són endebades !

Renunciar a les avantatges d’un aval del 89% dels diputats del Parlament Català és una greu irresponsabilitat que tindrà conseqüències gravíssimes.

O defenses Catalunya de veritat o malfereixen, més encara, el teu Poble!

La traïció a aquestes oportunitats per a Catalunya comença a tenir conseqüències nefastes. L’enemic, sí l’enemic de Catalunya al qui els col·laboracionistes catalans fan costat per omissió, es fa fort i creix, es creix a sí mateix, cada moment que passa.

Els atacs populars i oficials es succeeixen, l’un darrera l’altre, semblen imparables.

O creixes tu o creix l’enemic. Primera conseqüència greu: el secessionisme lingüístic, diuen «idioma valencià». Segons molts res no té importància, cap mot, cap càrrec dels que ens ataquen, diuen que són residuals i minories i en canvi els qui haurien de defensar Catalunya -i que hi renuncien cada dia, claudicació rere claudicació- aquests no saben atacar aquests atacs i aquests càrrecs com a minoritaris.

L’onada està pujant i els nostres polítics diuen que plou, se’ns acosta un tsunami i miren cap a una altra banda. (vegi’s la columna d’en Desclot a la darrera plana de l’Avui del dia 3 de febrer de 2006)*. L’opció que han pres els nostres polítics per aturar tot això és ofegar de nou els nostres drets i la nostra ànima, en aparença sota la mentida d’una cohesió mal entesa i de via estreta, però en realitat el que volen és amagar la seva ineptitud, volen evitar el seu desprestigi. Però, tot i així, aquest tsunami els agafarà a ells primer que a tots.

L’esforç per anar cap a un federalisme espanyol ofegador per a Catalunya és el mateix que es necessitaria per a fer una llei electoral més democràtica (Jordi Camps, Diari Regió 7, 1 de febrer de 2006, Opinió, plana 20), una llei electoral que cap d’aquests partits encaixistes nostres vol en favor del Poble de Catalunya sinó en favor de si mateix. El mateix esforç, la mateixa energia i dedicació són necessaris per anar cap a la Independència (Hèctor López Bofill).

La gent de Catalunya Acció no volem anar cap a »enlloc» -entenguis res que ens deixi dins cap estació d’Espanya, que és la nostra mort nacional- L’esforç el volem dedicar a quelcom que ens porti a esdevenir lliures.

El tsunami s’acosta! Les humiliacions augmenten i la retallada del poc estatut que queda s’endevina colossal. Les mostres d’odi i demagògia espanyolistes creixen i s’acarnissen, tot per no arribar enlloc. Els espanyols, els polítics i els no tant polítics, la gent normal del carrer, s’han proposat aturar tot el que sigui Catalunya; ara li toca el torn a la immersió lingüística, després vindran cent i un detalls per desfer tot l’entramat que ha assolit Catalunya. I només som al començament d’un camí d’any i escaig tirant curt, un camí que per la desídia dels nostres polítics no ens portarà enlloc.

I per emprendre aquest camí ens han deixat un bon bagatge de desarmament moral: vergonya i desconcert dels qui estimen la nostra pàtria.

I, al final, Ciu es creu, com ja ens té acostumats, que ells sols podran parar tot això, es creu que tot això és culpa d’ERC. Els uns s’han equivocat de socis i els altres d’enemics, i així ara l’un i ara l’altre. De cap manera volen entendre que almenys ells ho han d’afrontar junts.

Els que volem Catalunya lliure i plena no entrarem en aquest joc de voler fer-nos entendre pels espanyols ni de pactar-hi. El nostre nord ja el tenim traçat: Trencar amb Espanya i ben de pressa, que el tsunami bé i l’onada cada cop és més alta!

Salvador Molins i Escudé (3-2-06) Berga (PPCC) Conseller de Catalunya Acció.

—————————- Per reforçar la meva argumentació us adjunto la columna d’en Desclot d’avui.

«

N’acaba una -o encara dura- i en comença una altra. Enhorabona. Les campanyes van saldades a la terra de les rebaixes permanents. Ja tenim un Estatut retocat i ara es tracta de debilitar-lo encara més en un dels seus punts més tendres: la condició del català. Es tracta -com s’ha tractat sempre- d’imposar el predomini del castellà, que ho té tot a favor. I per això els defensors de convertir-lo en una deixalla localista no paren. De fa alguns dies omplen tertúlies, columnes i portades amb els mateixos tòpics de sempre. Els castellanoparlants a Catalunya són una minoria oprimida que no es rebel·la per por a ser estigmatitzada socialment -diuen- i el castellà és un record dels vells temps que només es veu en els prospectes farmacèutics. Fins i tot han recuperat per Internet un article d’abril passat de Salvador Sostres que ironitzava capgirant els termes i l’han convertit en la bandera del deliri. Quantes vegades se’ns ha dit que el català era una llengua «de minyores» o de «pagesos»? Quantes vegades es continua dient el mateix respecte al «mallorquí» o el «valencià», que són tractats amb la displicència que rep un malalt terminal que convé que plegui aviat per deixar d’entretenir el personal que ni l’atén? El diàleg s’ha fet impossible amb la gent del monòleg autoritari permanent. Només caldria demanar-los si realment es creuen totes les bestieses que arriben a dir… L’incansable Ferrer i Gironés ha aplegat en uns quants volums el memorial de mesures repressores que ha hagut d’aguantar durant segles la llengua d’aquest país. Si sabessin llegir els que bramen, caldria que algú fes l’esforç d’enviar-los-els. Debades. Perquè es tracta, com sempre, de mantenir i garantir el predomini del castellà. Amb la mentida com a divisa. Fins que ja no calgui fer-ho.»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!