BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Prou de Mamar-nos el dit! (Disculpeu algunes, diguem-ne, males paraules)

La sagrada cohesió enlloc d’un temple sembla una casa de putes!

La unitat nacional catalana se la carreguen cada moment la gent de Ciu i la gent d’ERC que naveguen fins on els vol fer anar el «Partido Socialista Obrero Espanyol». I avui en Carod ens fot un article que contradiu tot el que ha estat fent des de fa dos anys i que contradiu el que va dir fa pocs dies, molt pocs dies, al «Congreso de Diputados de la Puta Espanta» i a més els hi va dir en castellà «alargaremos la mano a las izquierdas españolas» i avui va i ens diu que és inútil! Això ja ho sabem senyor Carod! Ens hem fet farts d’avisar-lo! Però vostè i els seus assessors i companys de cúpula no deixen el mugró del poder hispànic que tenen aferrat amb les dents. Diuen una cosa i en fan una altra. Quina credibilitat ens mereixen?

L’estatut que ens han fotut i descafeïnat entre tots és una «MERDA !!!». Volem una MERDA per 25 anys més, Sí o No?

A que ve a tom aquesta meva esbotzada? -doncs que he llegit l’escrit de l’Avui d’avui (15-03-06, plana 7 -política-) d’en David Miró i la meva auto reflexió m´ha emprenyat.

El fet és que el món de la macro política mundial es mama menys el dit que nosaltres, no veig que haguem de donar signe-engany d’unitat nacional quan el que hi ha fa plorar. Intentar acceptar les engrunes de l’estat per temps indefinit amb l’excusa de donar mostres de quelcom que no existeix…, el PSC perquè es val del PSOE o és el mateix PSOE i ara es veu reforçat pel Tripartit o sigui ERC, Ciu perquè no té sentit de país encara que s’hagi passat 23 anys omplint-se la boca amb el mot nació, i ERC perquè prefereix infinitament abans ser d’esquerra que ser de Catalunya, etc. etc. A qui volem enganyar colla de pallussos i somnia truites!? Als americans potser? Als Europeus que ja els està bé com estem? A qui? a qui volem enganyar?

Tornem a la realitat, si us plau: Parlem d’aquest merda d’estatut fet per una merda de polítics -dura realitat! tenen tan poc seny com l’Epaminondes! Coneixeu l’Epaminondes? Algun dia ja us el presentaré*-.

1 – Aquesta MERDA d’estatut ens permetrà defensar la nostra cultura? Anar sols a la Unesco? -Ciu la setmana passada va votar en contra! Putes rebaixes -amb perdó de les Putes!.

2 – Aquesta MERDA d’estatut ens permetrà defensar la llengua de veritat sense complexos? Fer que els Jutges compleixin la seva obligació moral d’inserir-se en la societat on treballen com tothom ho ha de fer?

3 – Aquesta MERDA d’estatut ens permetrà controlar la immigració amb mà dolça però fèrria?

4 – Aquesta MERDA d’estatut ens permetrà poder ajudar directament les nostres infraestructures i les nostres empreses com ho fan els bascos?

5 – Tot això i altres coses que li calen a un país del segle XXI com el nostre, podrem fer-ho sense demanar permís i perdó contínuament? Tot sense comes ni punts i comes, perversos signes de puntuació que ens aboquen a una dilapidació continuada de tot el que és nostre i de tot el que decidim en favor del que és nostre per part de les institucions d’aquest estat espanyol parcial, injust i colonial.

Senyors catalans no ens mamem més el dit i deixem-nos de falses i sagrades cohesions que sempre acaben atenallant-nos.

Ens valdrà aquesta MERDA d’estatut per a res de tot això?

Aquesta és la pregunta! Aquesta és la qüestió, no cap altra.

Ens valdrà, Sí o No? Collons!

No! No ens faran empassar aquesta MERDA!

Salvador Molins Escudé (President del BIC i Conseller de Catalunya Acció) (15-03-06)

(* Epaminondes, nen protagonista d’un conte Brasiler. Us el recomano.) -Perdoneu les males paraules! – Però pitjor és aquesta «MERDA».

Adjunto article de David Miró: " Què volem del referèndum?

Un referèndum és la màxima expressió de sobirania popular, i en el cas de Catalunya, en què l’ordenament jurídic només permet fer-ne un per referendar un projecte d’Estatut, és a més una oportunitat única per projectar la cohesió interna del país. L’única sobirania legal reconeguda a Catalunya és el dret a expressar el seu rebuig a un projecte d’Estatut aprovat pel Parlament i les Corts. Des d’un punt de vista sobiranista, doncs, és una temptació fer ús d’aquest dret per expressar de forma clara i contundent el veto a una llei que, vulguem o no, és espanyola. Però, esclar, en el cas de l’Estatut que ens ocupa, el rebuig sobiranista hauria de sumar els seus vots als populars, de manera que la teòrica autoafirmació nacional quedaria diluïda en l’alegria dels rostres que es veurien al carrer Génova. Descartada aquesta opció es pot optar per l’abstenció, que tindria com a efectes pràctics una sobrerepresentació del vot negatiu espanyolista, que d’un 10% o 15% es podria enfilar al 20% o 25%. Es parla també d’un sí crític. Però un sí crític sustentat en què? En l’aeroport del Prat? En un fons de rescat de peatges? Difícilment podràs convèncer la gent d’anar a votar pel dret a nomenar el director d’un aeroport. Ja ho tenen això, els referèndums, no deixen lloc al matís. Votes blanc o negre. Per tant, a última hora la reflexió de fons que caldrà fer és de més alta volada: s’haurà de valorar si aquest és el moment històric de posar de manifest la divisió innegable que hi ha a Catalunya en relació al fet nacional i les estratègies de futur a seguir, i assumir-ho sense complexos, o bé és millor aparcar les diferències davant l’ofensiva nacional catòlica espanyola per fer un acte d’unitat també nacional i cívica al voltant d’uns mínims comuns que salvaguardin la cohesió interna. Què és el que volem? (David Miró, avui 15-3-6 plana 7 – el rasclet)"