BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

12 d'abril de 2021
0 comentaris

La nostra sobirania és a Waterloo. DIGUEM-LI “PASSAPORT”  Catalans Via Fora!

DIGUEM-LI “PASSAPORT”  Catalans Via Fora!

El Passaport Rumessen, Document de prova d’identitat de la ciutadania de la República d’Estonia, el precedent estonià de la Identitat Digital Republicana.

El document d’identitat creat per una associació encara durant l’ocupació soviètica
va acabar essent considerat legal pel nou estat independent

Article de fons extret de Vilaweb.
Intent de subratllar-lo i aprofundir-lo per Salvador Molins, CLR*CDR/BIC
Consulta a: * https://en.wikipedia.org/wiki/Tunne_Kelam

https://www.vilaweb.cat/noticies/passaport-rumessen-precedent-estonia-identitat-digital-republicana/

El 28 de gener de 1993 Estònia ja era a tots els efectes una república independent. El 17 de setembre de 1991 la bandera tricolor havia estat hissada a la seu de les Nacions Unides, de manera que es rematava el procés de reconeixement internacional del nou estat. Tanmateix, aquell dia el Parlament Estonià votava una qüestió que havia suscitat una discussió considerable sobre les implicacions del passat soviètic.

 El “passaport Rumessen”, com era conegut popularment,
esdevenia així document oficial prop de dos anys després de la restitució de la independència,
tot i haver nascut com una iniciativa ciutadana sense control oficial.

1   Una iniciativa ciutadana <un Comitè de Ciutadans>

A final dels anys vuitanta, encara sota l’ocupació soviètica, un Comitè de Ciutadans, del qual formava part el músic i dissident polític Vardo Rumessen, havia decidit de crear un document nacional d’identitat estonià. El disseny i la campanya de popularització del document es van aprovar en una reunió el 24 de febrer de 1989, amb motiu del 71è aniversari de la independència d’Estònia. A la reunió hi van assistir membres del Partit Nacional per la Independència d’Estònia, de l’Aliança Cristiana i de la Societat Històrica Estoniana, tots crítics amb el Front Popular, que encapçalava el procés d’independència del país i que l’acabà aconseguint, però que aquests grups acusaven de processista –com es diria ara.

2   ES CREA EL 1r COMITÈ LOCAL DE CIUTADANS:

<Consell Local de la República>

El 21 de març d’aquell mateix any, a la petita ciutat de Kadrina, es va crear el primer Comitè Local de Ciutadans, una iniciativa que es va estendre ràpidament per tot el país. Aquests comitès locals, per la coneixença que tenien dels veïns,
1 – S’encarregaren d’omplir el document d’identitat i validar-lo.
2 – I així elaboraren un cens, en paper, on s’anaven apuntant els ciutadans que en volien formar part.
3 –  es van crear, de fet, dues categories de carnet. Blau (parlant d’estonià) Verd (no parlant)

D’acord amb allò que estipulava la constitució anterior a l’ocupació soviètica, es van crear, de fet, dues categories de carnet. Els ciutadans nacionalment estonians –i això volia dir, a la pràctica, els qui parlaven estonià– el tenien blau; i els qui no parlaven estonià però volien ser ciutadans d’allò que s’afirmava que algun dia seria una Estònia independent el tenien verd. Els membres de l’exèrcit soviètic o funcionaris de l’URSS simplement no podien demanar el carnet.

3   <ELECCIONS AL CONSELL PER LA REPÚBLICA>

El Congrés d’Estònia, un parlament paral·lel.

 

Pràcticament un any després, el 24 de febrer de 1990, encara un any i mig abans del reconeixement internacional de la independència, es van fer les eleccions al
Congrés d’Estònia*, en què van poder participar tots aquells que tenien el “passaport Rumessen”, expressió que s’havia popularitzat per identificar aquell document. 790.000 estonians, que representaven un poc més de la meitat de la població total d’Estònia en aquell moment, van ser cridats a les urnes per formar un parlament nacional al marge del parlament oficial.

En aquelles eleccions no oficials, hi van prendre part trenta-un partits, la majoria dels quals també es va presentar simultàniament a les eleccions al Soviet Suprem d’Estònia, que es van fer el mateix mes. Després de les eleccions, el Soviet Suprem va canviar el nom pel de
Consell Suprem (Soviet Suprem) i va obrir el camí a la independència, mentre que
Tunne-Väldo Kelam, actualment diputat del PP al Parlament Europeu,
va ser elegit president del Comité Estonià un òrgan directiu del

Congrés d’Estònia, considerat una institució il·legal per les autoritats soviètiques i no gaire benvista tampoc pel parlament oficial.

4   <REDACTEN LA CONSTITUCIÓ DE L’ESTAT INDEPENDENT>

Tanmateix, un any i mig després de les eleccions, el setembre del 1991, ja després del colp d’estat que liquidà l’URSS, els dos parlaments, l’oficial i el popular, decidiren d’oblidar les diferències i crear una comissió conjunta encarregada de redactar la constitució de l’Estònia independent.

L’Assemblea Constitucional va ser formada per trenta diputats de cadascun dels dos parlaments.

5   <APROVEN LA CONSTITUCIÓ AMB UN REFERÈNDUM>
<i  creen el  PARLAMENT D’ESTÒNIA >

La nova constitució es va aprovar en un referèndum organitzat solament pel
Consell Suprem (organitza referèndum constitucional) , atès que el
Congrés d’Estònia era considerat una organització privada, per bé que havia actuat de fet com el parlament lliure del país. Més tard, les dues institucions, el Consell Suprem i el Congrés d’Estònia, es van dissoldre al mateix temps per deixar pas al
nou Parlament d’Estònia, la Riigikogu (‘Assemblea’), organitzat ja d’acord amb la nova constitució.

6  El debat sobre la legalitat del document

I va ser aquest nou parlament, ja plenament sobirà, que va haver de decidir què en feia, d’aquell document d’identitat que havia començat a repartir el 1989 una entitat privada. La decisió no era gens senzilla. Molts ciutadans es negaven a presentar els vells documents soviètics, perquè els consideraven símbols de l’ocupació, i insistien en la validesa del document que ja durant l’ocupació havien fet servir voluntàriament, sovint amb dificultats, per a demostrar qui eren. L’última defensa dels opositors al passaport Rumessen –molts dels quals membres de la nomenklatura i de l’unionista Front Popular– va ser parlar de costs –hom els va respondre que ja s’havien pagat amb les aportacions voluntàries de la gent– i discutir que aquell era un document parcial que no podia aixoplugar els contraris a la independència ja proclamada. Insistien a dir que no es podia “obligar” tothom a fer servir un document que no havia estat creat per les institucions estatals sinó solament per un corrent ideològic.

La decisió del parlament va ser finalment salomònica. Es va legalitzar el passaport Rumessen com a prova de ciutadania legal a tots els efectes davant l’estat, però alhora es van crear uns documents oficials nous. Documents que mesos després començaren a substituir el passaport Rumessen, però incorporant les mateixes dades d’aquell. Durant prop de tres anys tots els vells documents d’identitat del Consell d’Estònia es van anar canviant pels nous documents estatals, però encara avui el passaport Rumessen, pels qui el conserven, és reconegut per les autoritats estonianes com una prova legítima de la identitat personal.

El 28 de gener de 1993, a les portes de l’Assemblea, Vardo Rumessen va fer una conferència de premsa en què es manifestà feliç per la decisió, que reconeixia l’autoorganització de la societat estoniana en temps difícils. Va reconèixer que el format del passaport ciutadà era “antiquat” i, doncs, va acceptar de grat que fos substituït en el futur per un document d’identitat reconegut internacionalment, amb una banda magnètica que pogués ser llegida per un ordinador. També va agrair als comitès ciutadans la tasca de tants anys i va afegir: “El fet més important no és qui va emetre els documents, perquè, de fet, van ser emesos i van servir per a representar la nació estoniana, per a fer-la real, abans que ens fos reconegut l’estat.”

Article de fons extret de Vilaweb.
Intent de subratllar-lo i aprofundir-lo per Salvador Molins, CLR*CDR/BIC
Consulta a: * https://en.wikipedia.org/wiki/Tunne_Kelam

—————-


PS 1: La nostra sobirania és a Waterloo. DIGUEM-LI “PASSAPORT”  Catalans Via Fora!

 

PS 2:  CENS ACTUALITZAT
JA SOM   94.464   els censats lliures a la República Catalana Independent.

Cada dia augmenten el nombre de censats al Registre Ciutadà del Consell per la República, un degoteig imparable de persones que volen esdevenir ciutadans de la nova República que estem edificant i institucionalitzant de moment a l’exili de Waterloo, per allunyar-nos de les urpes espanyoles i així poder actuar lliures i de forma permanent.

 

CENSOS COMPARABLES DINS LA UNIÓ EUROPEA:
(Els catalans podem començar caminar!)

República San Marino (EU) cens = 32.471 persones

Principat de Mònaco (EU) cens =  39.148 persones

Malta (EU) cens = 420.000 persones

A la incipient República Catalana, el cens voluntari, continua augmentant. Només depèn de la teva llibertat i del teu convenciment, català que vas votar el 1r d’octubre del 2017 i ho vas fer amb coneixement de causa i raons fonamentades i de pes. Obté ara la teva identitat digital catalana a la República.

CENSA’T AL REGISTRE CIUTADÀ DEL CONSELL PER LA REPÚBLICA (CxR)
per IMPLEMENTAR LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT
fora de les urpes de l’estat espanyol.

Reafirma la teva decisió del 1r d’octubre del 2017
censant-te i obtenint el teu carnet o QR:
https://consellrepublica.cat/

 

    


 

PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA COM HO FEREN ELS PAÏSOS BÀLTICS:
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!