BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Homes, actituds i paraules que fan «estat».  Actituds que ens ajuden a sortir de la situació colonial  !

Han passat 25 anys ! Ara volem la Constitució Catalana i per fer-la no ens serveixen ponents fracassats en l’esperit ni fracassats en favor de Catalunya, no ens valen ponents encallats en el temps, i menys ens valen ponents venuts! No ens val gent que somiïn en fer negocis a Madrid! No ens val gent que mai puguin fer negocis a Madrid mentre no haguem assolit la independència!

——————————–

Segur que desvariejo (Avui, 13-01-06) Xavier Roig

Resulta que l’individu en qüestió (el Mena de qui els parlava) ha fet unes declaracions per a les quals no estava autoritzat -malgrat ser certes-. Tot plegat em recorda quan de petit em deien: «Tu no parlis de les coses dels grans!». Arran de les declaracions d’aquest home (em refereixo al Mena, eh?) he llegit la premsa estrangera i he parlat amb amics estrangers. Tampoc entenen res. Perquè el problema no és que aquest individu (el Mena, vull dir) sigui un bocamoll, pateixi incontinència verbal o faci d’altaveu de la penya. A l’estranger democràtic civilitzat (que ho és pel simple fet de no ser espanyol), els militars no fan aquestes declaracions perquè les Constitucions dels països seriosos no institucionalitzen el cop d’Estat. Si la Constitució espanyola diu que «Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional», a què treu cap ara acarnissar-se amb un individu vestit d’uniforme (parlo del Mena) que l’única cosa que fa és intentar explicar-nos el seu ofici?

També descol·loca, i molt, que la gent no associï clarament la feina de militar a la de funcionari. Si els militars són funcionaris, ¿aleshores a què treu cap sorprendre’s pel fet que un funcionari (el Mena, per exemple) no tingui clar qui és que fa possible que pugui posar el rostit a taula a casa seva? Si la majoria de funcionaris passen olímpicament d’aquells que li paguen la setmanada, per què un funcionari isolat (per més que vagi vestit de xerinola, com el Mena) s’ha de comportar de manera diferent? Aquest bon home (el Mena, ja saben…) ha actuat com tothom hauria d’esperar que ho fes. O no?

Més coses que despisten. Aquest personatge (aquest tal Mena en qüestió) diu el que diu, i me l’arresten. Ara bé, apareix tot un reguitzell d’associacions de militronxos que diuen el mateix, i no els passa res (per cert, aquesta associació que es diu AMARTE, ¿no podria anar-se’n allí on el seu nom indica?). A veure si m’aclareixo, perquè el cap em comença a rodar. Un paio (el Mena mateix) diu allò que es considera una inconveniència, i… fot-li, que és de Reus! Per contra, un grup de tavernaris manifesta la mateixa inconveniència (i de més grosses, encara), i tothom dissimula. Escoltin: ¿i si en lloc de deixar de pagar impostos un de nosaltres tot sol, ho fem tota una colla? Potser no ens passa res!

Coses que tampoc no entenc. Per què tothom s’atreveix amb els lectors aplicats d’un text ranci, i no pas amb els autors responsables? Aquests senyors d’uniforme no s’inventen res. Si no em falla la memòria, van ser set els ponents constitucionals que van escriure això que ara repeteix com un lloro aquest home (collons de Mena!). ¿És així, o ja he esdevingut foll i tot m’ho imagino? ¿Els set genets constitucionals van escriure l’evangeli espanyol de motu proprio, o guiats per la mà del profeta? I ara la cosa que entenc menys de totes. D’aquests set ponents constitucionals, dos eren catalans -o sigui, el 28,5714%-. Aleshores, per què aquesta quarta part de carn catalana va escriure una Constitució que impedeix que Catalunya pugui tenir un Estatut mínimament digne? Els bascos, amb el 0% de representació a la ponència constitucional, van endur-se el concert econòmic. Ui, ui, ui! Saben què els dic? Doncs que me’n vaig a dormir perquè em puja la tensió, i no em convé.