Yeste Piquer posa noms i cognoms a aquest esforç. I ho fa perquè sempre hi ha noms i cognoms darrere de tot. I val més no oblidar-ho, això. Hi ha Joan Triadú. I Albert Jané. I Enric Larreula i Joaquim Arenas. I escoles com les Talitha, Costa i Llobera, Ton i Guida, Sant Gregori, Andersen i Mogwli. I aquell Òmnium d’aleshores. I el SEDEC. I els pares de Santa Coloma. I les escoles valencianes com la Gavina i la Masia. I els mestres de la Safor. I aquell Secretariat de Defensa de l’Idioma que formava gent. I tots els moviments equivalents de les Illes i de la Franja. I tanta i tanta gent en cada poble i ciutat.
I ara, vet ací que anys després ens tornem a trobar havent de guanyar la llengua, per a seguir el fil del títol del llibre. I que, fent-ho, torna a haver-hi noms. La plataforma Pública i en Català, per exemple, diu que l’acord significa “la fi d’un model que persegueix la cohesió i el dret de tot l’alumnat de tenir accés a la llengua catalana”; i el considera un aval polític a la sentència del 25%, “que s’ha dictat sense cap criteri pedagògic”. Dins aquesta plataforma, hi ha USTEC, hi ha la Intersindical, hi ha la COS, hi ha el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, hi ha la CGT. I tots han alçat la veu també pel seu compte i amb molta duresa. El SEPC parla de traïdors, sense miraments. La USTEC recorda que és un acord sense criteri pedagògic i que ha estat fet sense consultar els mestres ni els pedagogs. La Plataforma per la Llengua també s’ha manifestat en contra i ha alertat que la nova llei pot permetre que “l’estat forci l’aplicació d’un 50% de castellà a les aules”. La Coordinadora d’Associacions per la Llengua (la CAL) també ha criticat el pacte dels quatre partits perquè, diu, obre la porta a la segregació lingüística i significarà la fi de la immersió lingüística. Comptem a més amb la CUP, que pren una posició ben ferma contra aquest acord incomprensible. I tot això malgrat la pressió política i mediàtica del govern.
Aquests són els noms que dibuixen el mapa del consens. I els noms a partir dels quals caldrà tornar a guanyar la llengua. Amb els pares i mestres de cada lloc –com els de Canet, que fan allò que hauria de fer el govern: anar als tribunals a defensar la immersió. Com tants pares en tantes escoles que no estan disposats a cedir.
Ahir, en el debat que vam fer els subscriptors de VilaWeb amb Clara Ponsatí, va deixar anar que no es veia amb cor de fer ara un dibuix concret sobre com s’ha de reconstruir l’espai independentista, però va insistir que la peça essencial serà la recuperació dels espais més locals, més concrets, dels esforços persona a persona, poble a poble, sector a sector. De manera que amb la llengua, vet-ho aquí, tenim una oportunitat per a trencar la dinàmica que Esquerra i Junts, el govern autonòmic, vol imposar. Lamentablement, perquè ens han fet retrocedir fins a nivells impensables, torna a ser l’hora de la gent que no es doblega. Som-hi.
PS. Avui hi ha presentació de “Fronteres” a Banyoles. A les set al Museu Darder.
