BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

27 de gener de 2023
3 comentaris

Cada dia 27 lleials a l’1-O i a la DUI catalana.

Completem la DUI !

Visquem la Llengua, la Nació sencera i la Independència!  Dia a dia, moment a moment. Complim el Mandat de l’1-O Edifiquem la ja Incipient República Catalana Independent.

Parlament pel 27 de gener de l’any 2023:

Avui i aquí recordem, reafirmem i ens empoderem en el Mandat del 1r d’octubre i la DUI del 27 d’octubre de 2017.

Un cop fet i guanyat el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, legítim, legal i vinculant, tocava declarar la Independència a les 48 hores, així s’havia determinat.

Set dies després teníem la immensa decepció de veure la nostra Independència proclamada però deixada en suspens.

Algú ha escrit que la Independència no la podia declarar el President del Govern, que havia convocat el Referèndum, sinó que ho havia de fer el Parlament, dipositari de la voluntat del Poble, i ho comprenguem o no així es va fer seguint la pauta establerta a Kossovo, el 27 d’Octubre de 2017.

Els diputats catalans van votar la Declaració Unilateral d’independència i va guanyar aquesta DUI per majoria absoluta, 4 diputats més dels 68 imprescindibles. La molt Honorable Presidenta del Parlament en funcions, Carme Forcadell, va proclamar el resultat d’aquella votació guanyadora.

El President Puigdemont i el seu govern no es van veure amb cor de fer-la efectiva en aquell mateix moment. Les causes no les sabem del tot i no és la primera Independència que es fa esperar.

On som ara mateix, cinc anys després?

Nosaltres, els catalans tots, i especialment vosaltres que sou ací, vam votar amb coneixement de causa el Primer d’Octubre de 2017 i per això mateix cal que ens empoderem i tinguem clar el Mandat que vam donar-nos com a Poble.

Recordem i tinguem present el camí que ja hem fet fins ara, malgrat les dificultats, i hem de donar valor a tots els passos d’aquest camí, no hi renunciem, no abandonem, no ens rendim, la llibertat i la Independència de la nostra Nació sencera la farem dia a dia i moment a moment.

Nosaltres som el Poble Català i la nostra llibertat serà la plena sobirania, per això avui som aquí, per això en gran manera venim, respirem i vivim cada dia.

Fa pocs dies, aquí Berga mateix, en un dels actes organitzats, Anna Arquè ens deia “apodereu-vos, no em parleu ni parleu de l’autonomia esclava”, i també, Josep Costa de les Illes, concretament d’Eivissa, ens deia “vosaltres sou els militants i activistes que heu d’estar apunt i heu de preparar i madurar aquest nostre Poble, per a la necessària, propera i urgent nova envestida, de cara a implementar la nostra plena independència.

No reneguem del que ja hem fet, millorem-ho! Completem la nostra Dui !

La Independència no és fàcil, ningú ens la regalarà, fem-nos durs, forts, persistents, coordinats.

Quatre tasques reclamen la nostra atenció, al dia d’avui:

La primera, censar-nos al Consell de la República.

La segona, participar en el Debat Constituent.

La tercera, preparar-nos per a la Conferència Nacional Independentista proposada per l’ANC per aquest 2023.

I la quarta, restar amatents a totes les convocatòries i mobilitzacions que s’organitzin per a encarar-nos davant l’invasor i davant els colonitzadors. Accions de defensa o accions propositives.

Per a tot això ens cal una gran dosi de determinació, coordinació, organització, reconeixement i esperit de col·laboració.

Tal com ho expressa el Consell de la República: “fem tot el possible per acabar entre tots el que vam començar”

Edifiquem la República Catalana Independent.

Visquem el català, visquem la Nació sencera, visquem la Independència.

No ens rendim. Perssistim!

Visca Catalunya Lliure !

Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR BlC.

 

PS1: Així fou la guerra 1936-1939. Encara avui en tenen les ganes i les maneres. Passem d’ells, siguem independents, per a nosaltres no existeixen.

Francesc Vilanova: “Els franquistes es veien com a alliberadors d’una societat segrestada pel catalanisme”

https://www.vilaweb.cat/noticies/francesc-vilanova-els-franquistes-es-veien-com-a-alliberadors-duna-societat-segrestada-pel-catalanisme/

 

People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

  1. Escrit de Rafel Santapau, extret del seu blog:

    Tenacitat i endavant (61) Potser no està tot perdut.
    dijous, 26 de gener

    Com que tenim el mal costum de mirar la tele, escoltar la ràdio, llegir algun diari i seguir les notícies amb el mòbil o les diferents pantalles que tenim a l’abast, a banda de les anades i vingudes de caps d’estat, ministres de tota mena, industrials, banquers i personal adlàtere sabem al detall la vida i miracles de cantants, futbolistes, reis emèrits i vividors de tota mena.

    Un alt percentatge de notícies són desgràcies i calamitats, sobretot les referides al món polític i a la societat en general, i les altres notícies no tenen més missió que tapar-nos els ulls i fer-nos caminar ordenadament, sense sortir de la fila.

    Les notícies esportives també van amb aquesta intenció. Crec.

    Sembla que no tenim més alternativa que aquesta misèria informativa que ens acompanya.

  2. Tenacitat i endavant (61) Potser no està tot perdut.
    dijous, 26 de gener

    De Rafel Santapau

    Sembla, però, que qualsevol nit pot sortir el sol. Mirant que m’estava una mena de noticiari llegeixo que hi ha una certa pressió a Europa pel cas del Catalangate, el cas aquell del Pegasus i diu que volen investigar la poca vergonya de l’Estat espanyol espiant els líders independentistes catalans. Un moment d’eufòria.

    A la pàgina següent llegeixo que un jutge investigarà la Policia Nacional pels fets del primer d’octubre del 2017: càrregues desproporcionades, delictes de tortura, lesions i delictes contra la integritat moral de la gent.

    Un jutge vol investigar la Policia? I el Supremo encara no l’ha fet fora de la carrera judicial?

    Sorprès me tenen.

    Al jutge aquest li queden dos dies, o, potser, no està tot perdut.

    Ànims. Salut i república.

  3. Ulisses20 des de Bétera:

    Publicat el 26 de gener de 2023

    Joan Fuster: diari 1952-1960 (1)
    “Contra tota previsió, les masses no sempre són massa partidàries de la democràcia. L’hàbit d’obeir, el tenen tan arrelat, que no saben imaginar-se «lliures» Diari 1952-1960, Joan Fuster (en 3i4 i en ed. 62)

    En el tercer curs de literatura del mestre Enric Iborra, centrat en tres dietaris que ell considera alta literatura, si no la millor literatura catalana del segle XX, abordarem dimarts que ve Joan Fuster. El gener de 1952, farà exactament ara setanta anys, Fuster parla de la por dels pobles a la democràcia en canvi de la submissió a l’obediència, ell en dirà por a la «desobediència». Fins i tot quan el sistema es presenta amb aparences democràtiques, el reflex d’obeir hi predomina.

    Valencians, això realment ens passa, a nosaltres, per dalt per baix i per tots els costats del cos humà: l’última de les cireretes és la negació del pp i del psoe a acceptar el dret civil valencià. El mateix psoe que s’afarta a fer publicitat a twitter (tenen una colla de funcionaris que s’hi dediquen a cost de la hisenda pública dels valencians a glossar com de bé ens tracten, a vendre la moto i el sidecar). Els malparits, no caldir-ho, es disfressen de cabretes, d’ovelles, de gats domèstic, però de fet ens degollen i desagnen, i de la sang en fan olla i una sopa de núvia que tomba: ens tomba a nosaltres, els valencians, que ens roben els diners i els drets i les lleis mínimes, perquè no puguem dir-nos ni valencians. Ves si els polítics que tenim a valència, al govern i a l’oposició, serà de fillsdeputa a l’alça. Ximo i els seus, que semblaria pel que diuen que són més valencians que nosaltres, de la garra prima: sobretot perquè ens roben i s’omplin la butxaca més que nosaltres, a base de mentides i promeses d’aigua en cistella.

    Però més culpa que ells, aquests farsants que es vesteixen de valencians bons i melindres, la tenim nosaltres: per no haver-los passat per la corbella ja fa anys. No haver-los enforcat quan podíem, per la panxa i pel cul, i haver-los tret les puntes de la fusta per boca i orelles, i després no haver-los penjat a estendre als caminals dels pobles, que enlloc de ser farcits de forats de clots de pedres velles, lluïren aquells cossos morts fins que s’assecaren al sol com pells o cuiros o bocois de vi.

    Saben que els valencians som passius, i per mantenir-nos muts i en la gàbia, hi ha els mitjans que fan campanya cada dia en contra nostra, i els fiscals i els jutges, que damunt ens amenacen: codis penals, lleis, normes, ordenances, totes les coses judicials són fetes i redactades contra nosaltres, perquè no tinguem ni la sospita de desobeir qui mana, aquells espanyols de merda que ens tenen amorrats en un piló de bou embolat, amb el cap encés, i sense voler-nos tallar la corda, cremats i adolorits, encara per si de cas cap de nosaltres es descarrila fora de les barreres.

    Diu Fuster, al remat, en l’apunt d’aquell dia de fa setanta anys (ell vivia una dictadura militar, catòlica i feixista, si fa no fa com el present borbó), que ens tenen tan agafats dels ous (Fuster no és barroer, naturalment) que fins i to respirar ja apunta a desobediència. No dic res de parlar valencià sempre, allà on siguem, malgrat un cel tan ple d’ànimes putes i de males persones com n’hi ha. Si fa tres-cents anys lo manco que vivim sota un cel negrot de filldeputisme. I malgrat tot, resistim, ens resistim. A cagar ells, i visca la desobediècia, que tant de bo es muiguen abans que nosaltres, ells, les seues mares, els fills, sogres i consogres, tots plegats, d’una pandèmia puta i providencial.

    (riu, riu, que qui riu l’últim…)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!