BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

7 de desembre de 2022
0 comentaris

“Aquesta multitud que intimida” i intimidarà … !

 

Primer, a la Presidenta de l’ANC:

 

Dolors Feliu, ANC – 6 desembre 2022

VÍDEO
Dolors Feliu: “Fem por perquè ens mobilitzem per la llibertat”
vilaweb.cat

Comentaris dels subscriptors

Salvador Molins

07.12.2022  |  01:25

Hi tornarem, i tant que hi tornarem!

Amb cada decisió i cada nou discurs, la Presidenta de l’ANC creix i es reafirma més com una gran capdavantera al servei d’aquest Poble.

En ella convergeix tota la maduració de l’independentisme i des d’ella es projecta arreu.

Amb aquesta nova creació dels delictes agreujats i de la violència ambiental Espanya s’enfonsarà més i més.

Serà com la sal de l’India o el cotó dels Estats Units d’Amèrica.

Els independentistes catalans continuarem manifestant-nos quan calgui.

Quants més siguem imputats i quants més puguem entrar a la presó i quant més ràpidament, aleshores arribarà inesperada la caiguda d’aquesta espaÑa i el nostre alliberament.

Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del BlC CDR CLR

Antoni Cuadrench

06.12.2022  |  20:40

Enhorabona Dolors Feliu! La tossuderia que tant ens demanava l Muriel Casals d’Òmnium Cultural, tu la tens amb escreix.
Si avui erem els que erem, i erem molts, es fruit de la teva perseverància que encomanes!!!

Agustí Palau

06.12.2022  |  18:26

On és l’Emperador de la Mediterrànea? Darrera la porta de Palau escoltant d’amagatotis?
Confessant-se amb mossèn Uri? Fent un berenar de partit? Mirant-se al mirall en èxtasi? Passant el Pronto per la taula?

[VÍDEO] Dolors Feliu: “Fem por perquè ens mobilitzem per la llibertat”

https://www.vilaweb.cat/noticies/video-dolors-feliu-fem-por-perque-ens-mobilitzem-per-la-llibertat/

Segon, al Poble, als seus activistes i militants independentistes: 

(I d’una manera molt especial al Sr. Vicent Partal amb els seus magnífics editorials que analitzen i empenyen el moment actual del “Procés de Recuperació de la nostra set vegades secular Independència”).

Una manifestació molt important, un carrer que sap continuar.
La importància de la manifestació d’ahir també és ensenyar a la classe política que té una oposició al carrer i que aquesta oposició no defallirà
Vicent Partal
Vicent Partal

06.12.2022 – 21:40
Actualització: 06.12.2022 – 21:41
VilaWeb
Ahir a migdia, quan la capçalera de la manifestació contra el nou delicte de desordres públics va començar a enfilar el carrer que va de la Via Laietana al Palau de la Generalitat, una part dels manifestants va revifar espontàniament el vell crit de “Els carrers seran sempre nostres!”. En aquell moment la Via Laietana era una mar de banderes i consignes independentistes i encara hi havia gent al començament del recorregut, al Pla de Palau. Els objectius de la mobilització eren més que complerts i el crit va sonar com si, de sobte, i veient allò que finalment es veia, la gent s’alliberàs de la por i dels prejudicis.

El dibuix de l’intent actual de reforma autonomista, el disseny, vol repetir mimèticament allò que va passar a final del setanta. Aleshores es tractava –com es tracta avui– de tapar el carrer, de silenciar-lo, de deixar-lo completament de banda perquè no molestàs les maquinacions de la classe política. I perquè ells poguessen fer i desfer. En aquells anys al règim li va costar molt de fer callar el carrer, però al final, a força de repressió, silenci mediàtic i desmobilització continuada per part de l’esquerra, ho va aconseguir. Tanmateix, no sembla pas que aquesta vegada ho puguen fer.

I no ho sembla, especialment, en vista de la contundència i la fermesa de la manifestació d’ahir, dimarts. Perquè no era tan sols quants érem al carrer –que érem molts, de sobres per a l’objectiu de la protesta. Era també quin ambient s’hi respirava, quina era la voluntat i la decisió dels participants. Què deien. Què comentaven. Com s’expressaven. El retorn a Barcelona d’aquell crit –que potser avui l’organització que se’l va inventar dirà que és populista o antipolític–, allò que representa, és tota una declaració d’intencions, un avís clar.

Aquest trimestre l’independentisme ja s’ha mobilitzat tres voltes al carrer i ha deixat clar que aquesta vegada, en aquesta espècie de segona transició que ens intenten fer empassar, no està disposat a acceptar pactes de palau ni confabulacions de saló que es puguen fer impunement, a l’esquena de la gent. Ells ho intentaran, és clar. Ja ho fan, i n’és una prova aquesta reforma que es va ordint a les corts espanyoles. Però la importància de la manifestació d’ahir, de la Diada o de l’acte del Primer d’Octubre és ensenyar a la classe política que té una oposició. Que té una oposició clara que no es desmobilitzarà així com així i que no els permetrà de fer allò que vulguen amb els vots de tots. Impunement.

Una manifestació molt important, un carrer que sap continuar.

La importància de la manifestació d’ahir també és ensenyar a la classe política que té una oposició al carrer i que aquesta oposició no defallirà.

Vicent Partal
Vicent Partal

06.12.2022 – 21:40
Actualització: 06.12.2022 – 21:41
VilaWeb
Ahir a migdia, quan la capçalera de la manifestació contra el nou delicte de desordres públics va començar a enfilar el carrer que va de la Via Laietana al Palau de la Generalitat, una part dels manifestants va revifar espontàniament el vell crit de “Els carrers seran sempre nostres!”. En aquell moment la Via Laietana era una mar de banderes i consignes independentistes i encara hi havia gent al començament del recorregut, al Pla de Palau. Els objectius de la mobilització eren més que complerts i el crit va sonar com si, de sobte, i veient allò que finalment es veia, la gent s’alliberàs de la por i dels prejudicis.

El dibuix de l’intent actual de reforma autonomista, el disseny, vol repetir mimèticament allò que va passar a final del setanta. Aleshores es tractava –com es tracta avui– de tapar el carrer, de silenciar-lo, de deixar-lo completament de banda perquè no molestàs les maquinacions de la classe política. I perquè ells poguessen fer i desfer. En aquells anys al règim li va costar molt de fer callar el carrer, però al final, a força de repressió, silenci mediàtic i desmobilització continuada per part de l’esquerra, ho va aconseguir. Tanmateix, no sembla pas que aquesta vegada ho puguen fer.

I no ho sembla, especialment, en vista de la contundència i la fermesa de la manifestació d’ahir, dimarts. Perquè no era tan sols quants érem al carrer –que érem molts, de sobres per a l’objectiu de la protesta. Era també quin ambient s’hi respirava, quina era la voluntat i la decisió dels participants. Què deien. Què comentaven. Com s’expressaven. El retorn a Barcelona d’aquell crit –que potser avui l’organització que se’l va inventar dirà que és populista o antipolític–, allò que representa, és tota una declaració d’intencions, un avís clar.

Aquest trimestre l’independentisme ja s’ha mobilitzat tres voltes al carrer i ha deixat clar que aquesta vegada, en aquesta espècie de segona transició que ens intenten fer empassar, no està disposat a acceptar pactes de palau ni confabulacions de saló que es puguen fer impunement, a l’esquena de la gent. Ells ho intentaran, és clar. Ja ho fan, i n’és una prova aquesta reforma que es va ordint a les corts espanyoles. Però la importància de la manifestació d’ahir, de la Diada o de l’acte del Primer d’Octubre és ensenyar a la classe política que té una oposició. Que té una oposició clara que no es desmobilitzarà així com així i que no els permetrà de fer allò que vulguen amb els vots de tots. Impunement.

A mi a les manifestacions, siguen del signe que siguen i les convoque qui les convoque, m’agrada barrejar-me amb la gent, moure’m pel mig, escoltar les converses, escrutar les mirades. I ahir al Pla de Palau, a la Via Laietana o a la plaça de Sant Jaume vaig veure molta gent que puc dir, perquè els he vists, que aquests anys han estat en totes les mobilitzacions. Sense fallar mai a cap –tampoc en les que es feien els anys en què qui els demanava que eixissen al carrer eren els qui ara els voldrien tancats a casa. Gent que sé, perquè els he vist fer-ho, que organitza actes cada poques setmanes, que fa circular constantment cartells i campanyes, que passa vídeos, que va guardar urnes i butlletes de vot, que va replegar diners per als presoners polítics i exiliats sense pensar mai de quin partit eren o deixaven de ser, que continua mantenint reunions i organitzant grups, que cada nit fa córrer per WhatsApp tota mena de papers, escrits i convocatòries. Gent que no ha canviat de posició ni s’ha mogut d’on era.

I la gent que ahir estirava la manifestació és aquesta gent que no és volàtil, que no es cansarà ni plegarà veles mai, gent que no defalleix perquè no somia que les coses seran fàcils. Gent, en definitiva, que ara estira amb força aquesta multitud que intimida, per dir-ho tal com ho dirà el nou tipus penal. Que intimida d’una manera evident una Espanya que es pensava que parlant amb quatre polítics ja havia desinflat i domesticat l’independentisme. Però que intimida, també, aquells que es pensen que poden moure un poble a voluntat seua, simplement tocant la flauta. Com si no pensàssem per nosaltres mateixos. Com si no poguéssem bastir tot de coses –organitzacions, actes, manifestacions, diaris, grups, boicots, celebracions, solidaritats, concerts…– per nosaltres mateixos. Com si no fóssem capaços de sobreposar-nos a les campanyes i campanyetes en contra. I com si no sabéssem del cert que les coses no han canviat gens respecte del 2012 ni del 2017 i que no hi ha cap camí de futur per a aquest país, cap ni un, que no siga la independència i la construcció d’una república catalana nova i revolucionària, ben allunyada d’una Espanya en petit.

 

PS1. L’ANC té molt de mèrit. Molt. I és molt important per a la gent tenir organitzacions com l’Assemblea en què puga confiar i que siguen capaces d’organitzar l’oposició al govern català i a Espanya. Per això estaria bé que tingués més cura dels aspectes organitzatius. Ahir, una altra vota, hi hagué massa parlaments i alguns foren massa llargs. I és xocant–això no ho havia vist mai– que una organització done una xifra de participació inferior a la real.”

(Vicent Partal, Vilaweb)

Una manifestació molt important, un carrer que sap continuar.

https://www.vilaweb.cat/noticies/una-manifestacio-molt-important-un-carrer-que-sap-continuar/

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!