BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

14-F 2021: PERSISTIM !

“Aquesta és la gran excusa dels que han girat la cara a la unitat estratègica independentista, el no podrem o el no ens deixaran, o ves a saber si els contraris a la independència de Catalunya no accepten la legitimitat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya guanyat per un 90% de “Sí” sobre una participació d’un 43% pel cap baix tot i els furts de vots i d’urnes plenes o mig plenes practicats per la Guàrdia Civil espanyola. No demanarem permís a ningú ni esperarem ordres de ningú. Sols la nostra fermesa, disposició, organització i coratge, això sí que ens cal acumular-ho i precipitar-ho.”

Silenci, memòria històrica i coneixement de causa per votar lleials al que vam votar el 1r d’octubre de 2017.

No ho dubtem de cap manera “persistim!” sentim-nos orgullosos del que hem estat capaços de fer, el Referèndum i la Declaració Unilateral al Parlament, que hem de completar en el que hi va mancar per implementar pràcticament la República. I sentim-nos orgullosos del que estem fent dia a dia, complint el Mandat del 1r d’octubre, edificar l’estat català independent, tot i que sigui a pas de puça. El mur i els obstacles són molt grans però amb l’anhelada unitat i fermesa assolirem superar-els.

Des del 21 de desembre del 2017 sembla que s’ha imposat el silenci contingut entre la gent del Poble, però tot i així no és veritat, els catalans, molts, hem seguit lluitant per a implementar la incipient República Catalana Independent, declarada en la DUI catalana per la majoria absoluta de diputats al Parlament Català el 27 d’octubre del 2017.

I la memòria? mantenim la memòria viva multitud de catalans? Ho demano per saber si també aquest 14-F ens mantindrem lleials al que vam votar el 1r d’octubre amb coneixement de causa, tantes causes com la que ens recorda Núria Cadenes, prohibir una televisió al segle XXIè dins el continent europeu, no parlem de la Xina ni del Sudàn, per exemple, i per tant aquest 14-F ens mantindrem ferms i no ens deixarem enredar per canvis sobtats de direcció, enlloc de mantenir el rumb vers la nostra estrella polar, el cim, la plena independència.

Sobtats canvis de rumb? -Sí com aquell que digué fa uns dies Oriol Junqueras “voteu de manera que no sempre guanyin els mateixos”, òndia qui nivell? quina manera d’apujar el llistó? O més sibil·lí i més preocupant, en l’entrevista a Meritxell Secret, aquell “Europa mira quina capacitat hi ha que una majoria prou àmplia de la ciutadania accepti el resultat d’un referèndum. Que l’accepti com a legítim el resultat.” crec que el nostre Referèndum d’Autodeterminació va ser legítim i vinculant i ja va ser, no s’ha de repetir de cap manera, no podem acceptar farols europeus de “el que és nostre no val”, o empassar-nos d’entrada aquell farol del 28 d’octubre del 2017, que els espanyols vindrien i se’ns menjarien amb patates, aquest és el veritable farol que et colen, o empassar-te d’entrada les amenaces de l’enemic i els silencis i jugades brutes dels que li fan costat, fan els ulls grossos o li riuen les gràcies. Aquesta és la gran excusa dels que han girat la cara a la unitat estratègica independentista, el no podrem o el no ens deixaran, o ves a saber si els contraris a la independència de Catalunya no accepten la legitimitat del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya guanyat per un 90% de “Sí” sobre una participació d’un 43% pel cap baix tot i els furts de vots i d’urnes plenes o mig plenes practicats per la Guàrdia Civil espanyola. No demanarem permís a ningú ni esperarem ordres de ningú. Sols la nostra fermesa, disposició, organització i coratge, això sí que ens cal acumular-ho i precipitar-ho.

El 14-F, doncs, votem junts, tots junts, per completar la DUI, per defensar i assegurar la Llengua catalana, per institucionalitzar la incipient República Catalana Independent, començant ja per Waterloo i organitzant i coordinant tot el territori.

Salvador Molins i Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC
Berguedans per a la Independència de Catalunya, amics de Pere Esteve, Josep Espelt, … i tots els patriotes de sempre en la memòria.

Adjunto ací l’esmentat escrit de la Núria Cadenes, des del Sud de la Nació,
denunciant la prohibició de veure TV3 al País Valencià des de fa 10 anys.
Inaudit, demencial, pervers, ben bé fruit d’una dictadura espanyola, permanent i en estat de guerra constant contra Catalunya per a sotmetre’ns, ofegar-nos i destruir-ens i viure de la nostra esquena.

“Deu anys i encara no s’ha revocat la censura de TV3 al País Valencià.”
Quin segle XXIè, … renoi !

“la malaltissa obsessió contra el català va culminar, aquell trist 17 de febrer, en l’ignominiós acte de censura: l’apagada del senyal de TV3. Han passat deu anys. Deu anys i un Botànic i mig”

per Núria Cadenes

https://www.vilaweb.cat/noticies/deu-anys-i-encara-no-sha-revocat-la-censura/

“Deu anys i encara no s’ha revocat la censura”

Era un dijous. Al vespre. del 2001. A quarts de deu de la vesprada. Com que l’hivern encara tenia força, devia ser fosc. I més fosc es va fer, de cop, quan la pantalla va quedar piiiiiiiip… sense senyal.

El 17 de febrer de 2011, ara aviat farà deu anys, després d’una llarga i sinistra persecució, es va apagar el senyal de TV3 al País Valencià.

La ràbia de la dreta espanyolista contra la nostra diferència (o la seva, que tot depèn; la ràbia, en tot cas, contra la humana diversitat), la podrida aferrissamenta contra la llengua catalana i tant com representa, contra la nostra existència, al cap i a la fi, va trobar un blanc concret en els repetidors que duien en Son Goku també al sud de l’àmbit lingüístic. I no van aturar, persecucions i amenaces i multes, fins que van obligar Acció Cultural del País Valencià a tancar els repetidors (perquè, recordem-ho: si durant vint-i-sis anys va arribar al sud el senyal de TV3 va ser, literalment, per la determinació i la mobilització populars). El PP de Francisco Camps (l’individu dels vestits, sí, el del “te quiero un huevo” i la visita del papa i tant de corrupte cop de pit i rosari com es pogués perpetrar) va arribar a l’extrem d’aprovar una modificació de llei feta exprés per tal de multar ACPV amb 60.000 euros cada quinze dies si no es tallaven les emissions.

I la malaltissa obsessió (que no venia de nou ni era cosa només del PP: en aquest tema com en tants altres que els posa en joc la unitat sempre santa del seu estat, amb el PSOE constitueixen un tàndem ben avingut) va culminar, aquell trist 17 de febrer, en l’apagada, l’ignominiós acte de censura.

Han passat deu anys.

Deu anys i un Botànic i mig.

Ho dic per si de cas no recordéssim que ara el PP ja no ens ocupa les institucions autonòmiques, al sud, que hi ha hagut tota una legislatura de “recuperació”, diguem-ne, i que aviat farà un parell d’anys que tenim el segon Botànic en marxa. I que continuem sense TV3. És a dir, que el mal que va fer la dreta espanyolista, aquella simple i bruta censura, no s’ha revertit.

En tot aquest temps, s’ha constatat, en fi, que el partit de Ximo Puig no té interès pel tema (o sí que en té, però en el sentit de deixar-lo tal com està), que Podem no ho ha trobat interessant i que Compromís no considera que mereixi un plantar cara. De tant en tant sí que públicament fan alguna mena de toc d’atenció, fins i tot causen sotrac a la taula que comparteixen, però mai per això. Per aquesta censura, aquesta enorme anomalia, no.

I, al final, per fas o per nefas, uns per por i uns altres per pena, el resultat és que han estat incapaços de capgirar les polítiques que, en matèria de drets lingüístics (de conculcació dels drets lingüístics), la dreta espanyolista ens va perpetrar. I és una reflexió de fons que ens hauríem de fer, també, aquesta: que si quan les dretes ocupen les institucions van saltant de casella en casella, pam-pam, pam-pam, peti qui peti fins a la que fa deu, i quan arriben les esquerres (en l’accepció àmplia i, diguem-ne, generosa, del terme), amb aquesta política de la boca petita, se’n reverteixen tres, en absolut no es pot prendre com un èxit. Perquè ens quedem en set caselles desastroses i enquistades que ni teníem ni mereixem. (I si la proporció sembla exagerada, no discutirem: posem-n’hi quatre i sis, o sis i quatre, que el desastre s’hi manté.)

Ben mirat, aquest cas, la inexplicable continuació de la censura televisiva que el PP va imposar, és una nítida mostra d’això que passa (no és pas l’única: encara no s’ha tornat a l’Institut Ramon Llull, la competència lingüística per a l’accés a la funció pública ja no va a pas de tortuga sinó de caragol i etcètera). I arribats a aquest punt és pertinent de plantejar-se si pot ser que el Botànic tingui com a virtut impedir un govern de dreta espanyolista i para de comptar. Impedir i no fer, vull dir. Quedar-se rondant.

No sé si recordeu que hi va haver un temps, no fa pas tant, aproximadament legislatura i mitja, en què les dites forces de canvi havien de condicionar les polítiques del PSPV-PSOE, que fins i tot es plantejaven, per fi, de substituir-lo. Ara sembla ben bé que no tan sols hagin renunciat a la darrera (la substitució) sinó fins i tot a la primera (marcatge i condicionament). I si Ximo no connecta, doncs què hi farem.

És això? És això?

Hola?

(I l’article ja s’havia acabat, però és que furonejant per la xarxa mentre el preparava, he anat a parar al servei d’atenció a l’audiència de la web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i diria que el menyspreu que els censurats hi rebem mereix menció a banda. Ni que sigui en parèntesi i al final, però menció. Perquè no sé si és una altra història o la mateixa, però el fet és que, a l’apartat on diu “com veure’ns i escoltar-nos”, com si no n’hi hagués hagut prou, ens col·loquen al grandiós poti-poti que inclou la pestanya “des d’Espanya”, que són Sevilla i València sense accent i Torrejón de Ardoz que sí que en porta, i que no tan sols abasta, en una d’aquelles ridícules tombarelles que sol causar l’estretor autonomista, Catalunya Nord –”des d’Espanya”, oi tant!–, sinó que ens ofereix significatives llistes de municipis. Com ara aquesta que col·loco entre cometes: “Don Benito, Almansa, Crevillente”. Fabulose. Gràciese.)

PS1:
Per això hem de votar aquest 14-F, per escapar-nos d’Espanya, per esdevenir independents, enguany el primer valor és la unitat: VOTEM JUNTS, TOTS JUNTS.

PS2:
14-F 2021: PERSISTIM amb coneixement de causa per votar lleials al que vam votar el 1r d’octubre de 2017. Enguany el primer valor és la unitat: VOTEM JUNTS, TOTS JUNTS. Per la DUI, la Llengua, institucionalitzar Waterloo i el territori.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!