1908-2008

CENTENARI DE LA SENYERA ESTELADA

CENT ANYS D’INDEPENDENTISME CONTEMPORANI

Enviat per Freecatalonia

>> Introducció

L’onze de setembre de 1901, Lluís Marsans i Solà, futur dirigent d’Estat Català, junt amb d’altres militants de la Unió Catalanista, varen convocar la primera ofrena floral al monument de Rafael Casanova. L’acte, declarat il·legal, se saldà amb una trentena de detencions. Aquell gest, en ser encara avui repetit per bé que ja de forma oficial, fou la data de naixement d’un dels rituals i formes d’expressió simbòlica del catalanisme modern. Era la posta en escena de la commemoració d’uns fets antics (la defensa de Barcelona simbolitzada en el conseller en cap de les institucions catalanes) lligats a la reclamació d’un dret i una legislació pròpies d’autogovern modernes.

Gairebé cent anys més tard, es celebraven amb força ressonància mediàtica i política els centenaris d’alguns esdeveniments polítics i socials contemporanis d’aquella primera manifestació del 11 de setembre. Per citar-ne alguns, el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986) on es refermà la unitat de la llengua, després que el primer congrés discutís sobre la normativa del català; la fundació de l’Orfeó Català (1891) que donà veu i melodia a l’himne d’”Els Segadors”, al cap de cent anys la seva seu del Palau de la Música s’ampliava; o l’Associació per unes Noves Bases de Manresa (1992), que reflexionà sobre aquelles primeres estructures polítiques pròpies pel país que es formularen sota l’assemblea del mateix nom. L’any 2001 en canvi, en fer cent anys de la Diada Nacional, ningú no hi parà compte i es passà de llarg.

L’única efemèride de l’Onze de Setembre que ha estat recordada fou l’any 1996, en complir-se’n vint de la primera celebració de l’Onze de Setembre permesa per la legislació espanyola un cop ja mort Franco. Aleshores, la comissió organitzadora (menys ERC, que se’n desmarcà) van acordar de celebrar-ho amb els mateixos oradors de l’acte de 1976 a Sant Boi de Llobregat i a la mateixa ciutat que rebé el placet post-franquista, en detriment de Barcelona on es prohibí el míting. Sovint doncs, interessos aliens al propi fet històric són decisius alhora de celebrar-ne l’aniversari. Els fets d’aquella primera Diada del segle XX, bé per massa antics (la Unió Catalanista ja no hi és) o bé per massa incòmodes (moltes Diades també han acabat després amb repressió), semblà que no anaven amb la majoria de la classe política. Per si no hagués estat poc, l’ombra mediàtica dels atemptats de Nova York acabà de copar totalment la Diada de 2001. La reflexió sobre aquestes commemoracions centenàries, visualitzen el debat entre la seva conveniència política i la necessitat historicista, amb l’obstacle afegit de la distància generacional entre el fet i l’aniversari.

En aquest context, l’independentisme no pot badar. Cal que tingui en compte la seva trajectòria històrica contemporània i faci saber que també ja ha complert cent anys. L’avantatge que disposa és la seva continuïtat en el temps, ja que almenys ja fa cent anys seguits que Catalunya reclama el seu estat propi. Per trobar una data es podria haver escollit entre diversos fets o escenaris històrics, però el què millor símbolitza el repàs del recorregut centenari del moviment d’alliberament és l’aniversari del seu emblema de combat: la senyera estelada.

>> Orígen de la bandera independentista (*)

La necessitat de la creació d’una bandera de combat, pren forma definitiva a través de la inspiració de Vicenç-Albert Ballester, l’any 1918. En signar-se l’armistici de la primera guerra mundial i amb l’esclat de l’aparició de nous estats a Europa, uns joves propers a la Unió Catalanista i pertanyents al semiclandestí Comitè Pro-Catalunya, del qual Ballester n’era el president, aprofitaren el moment polític per internacionalitzar el fet nacional català utilitzant la bandera de l’estel solitari. Dins d’aquest grup, Ballester hi creà o inspirà la senyera estelada, perquè tan els catalans com les potències estrangeres visualitzessin clarament les aspiracions independentistes de Catalunya. La quadribarrada tradicional els quedava curta en soler lluir al costat de l’espanyola que la neutralitzada ideològicament. “L’estelada” en canvi, es convertiria en la nova bandera de la Catalunya insurrecta, fins que aquesta recuperés la independència, moment que retornaria, en paraules del propi Ballester, “de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!.”

La bandera del triangle i l’estel pren com a model la bandera de Cuba, país on Ballester hi residí temporalment i n’admirà la seva lluita contra l’imperi espanyol. Els colors tenen la mateixa simbologia que els dels ideals de la revolució francesa, posteriorments adoptats a la bandera dels EUA i finalment a la cubana. El triangle blau representa el blau del cel – la humanitat – on al bell mig hi llueix l’estel blanc de la llibertat.

Francesc Macià l’adoptà el 1922 per a Estat Català i això la popularitzà enormement. Aquesta estelada fou la utilitzada pels militants de Bandera Negre que van intentar atemptar contra el rei espanyol Alfons XIII el 1925, i pels d’Estat Català que intentaren alliberar Catalunya per les armes el 1926 durant els fets de Prats de Molló.

Amb la fundació l’any 1931 d’Esquerra Republicana de Catalunya, les seves joventuts JEREC (Joventuts d’Esquerra Republicana d’Estat Català) la continuen mantenint-se com la bandera del partit igual que d’altres organitzacions separatistes com el Partit Nacionalista Català, Nosaltres Sols! o Estat Català – Partit Proletari de Jaume Compte.

Aquesta estelada fou feta servir durant la proclamació de la República Catalana el 14 d’abril de 1931, i el 6 d’octubre de 1934 durant la proclamació de l’Estat Català a Barcelona, Vic, Igualada i altres capitals de comarca… estigué en el front contra el feixisme durant la guerra de 1936 a 1939 en el regiment pirinenc nº1, la 556 brigada mixta i la 132 (Companyia Macià –Companys) i també en l’intent de conquerir Mallorca per la República.

El Front Nacional de Catalunya, fundat entre 1939 i 1940 durant la dictadura franquista, utilitzà a voltes la quatribarrada tradicional o l’estelada, mantenint esporàdicament l’estel en el seu anagrama, mentre els seus militants col·laboraven amb la resistència francesa i els serveis secrets britànics i polonesos per lluitar contra les tropes alemanyes.

En l’alliberament de París i dels camps de concentració dels nazis també es feu patent la seva aparició.

El naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional l’any 1968, escindit del FNC, canvià els colors de “l’estelada”, usant l’estel roig – socialista – i el fons del triangle blanc primer i finalment groc, per tal de ressaltar-ne el propi estel. Des d’aleshores, totes les organitzacions independentistes que han nascut a l’entorn o fruit d’escissions del PSAN adopten majoritàriament aquesta nova bandera. Des de 1979 fins avui, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) és l’única organització política amb representació institucional que la inclou sempre en la seva imatge corporativa. L’any 1987, després que ERC es declarés independentista en els seus estatuts, acollí informalment l’aleshores anomenada “estelada del PSAN”, tot i mantenir la “històrica” com a bandera oficial. Avui en dia, ambdues banderes són gairebé igual de populars.

(*) Dades obtingudes del llibre Orígen de la bandera independentista, CREIXELL, Joan, Ed. El Llamp, 1984.

>> Un centenari independentista pel 2008

La data de 2008 triada per commemorar el centenari de “l’estelada” rau sobretot en la idoneïtat del moment favorable a fer-ho. Tot i que podríem sotmetre’ns al debat del rigor històric i esperar-nos deu anys més, no es comet cap falsedat científica en plantejar aquesta data i no una altra, ja que ni l’independentisme modern neix amb la creació de ”l’estelada”, ni aquesta té en la idea de Vicenç A. Ballester la seva veritable gènesi. Això és així perquè si bé la primera fotografia, o la més clarament visible i conservada, d’una “estelada” amb triangle i estel és de 1918, feta a Montserrat, existeix un precedent fotogràfic anterior, amb data de 1908. Es tracta d’una primigènia senyera independentista que enlloc de lluir el triangle a l’esquerra amb l’estel, du un romb al mig (es dedueix blau) amb una estrella blanca a l’interior. La fotografia, feta a París, és de la seu d’una Lliga Nacionalista Catalana, organització que fundà i presidí Salvador Díaz i Capdevila qui en 1922 se’l veié adoptant “l’estelada” tradicional, vincle inequívoc amb la bandera de l’independentisme català.

L’any 2008 és alhora un data d’aniversari doble ja que el centenari de “l’estelada original”, coincideix també amb el quarantè del canvi de l’estel gestat arrel del naixement del Partit Socialista d’Alliberament Nacional, l’any 1968. Aquest partit no fou solament l’impulsor que popularitzà aquesta bandera a partir de les organitzacions que se’n derivaren (PSAN-p, IPC, Nova falç, BEAN, JIR, CUPS, TL) o que impulsà (MDT, CSPS, Maulets, COS, CL), sinó que forjà els referents actuals de l’independentisme, avui ja unànims entre qualsevol organització que se’n reclami, com el propi terme “independentisme” (abans “separatisme”), la reivindicació de la nació completa amb la corresponent implantació de base, la terminologia de Països Catalans i la senzilla però inequívoca proclama d’”independència”, com a terme clar i català de voler ser un poble lliure.

La senyera amb el triangle blau i estel blanc és l’hegemònica de l’independentisme català de la major part del segle XX. La del triangle groc i l’estel roig recull el testimoni dels seixanta anys anteriors, contextualitzant la lluita de Catalunya per la seva llibertat, en les noves lluites d’alliberament mundials encetades els anys seixanta. Així doncs, aprofitar la doble data commemorativa de 1908 i 1968 per a les dues insígnies de combat, pot ser l’oportunitat històrica per clarificar definitivament entre l’independentisme, arreu de la societat catalana i al món sencer.

>> La memòria històrica de l’independentisme

La realitat política actual viu uns moments de recuperació i clarificació històrica prou importants com perquè l’independentisme ho tingui en consideració. La llei del Memorial Democràtic de Catalunya i la llei espanyola de la memòria històrica són manifestacions oficials que responen a la pressió de la societat civil de reivindicació de la seva memòria històrica col·lectives amagades almenys des del franquisme. Cal que les organitzacions que es reclamen independentistes hi juguin el seu paper actiu, amb el perill que si no ho fan siguin diluïdes per la historiografia “oficial”. La història de l’alliberament nacional de Catalunya no només ha de tenir el seu lloc als arxius de documentació o en la els assaigs editorials. És important que es mostrin a la societat de forma activa i fer-la partícip d’aquelles dates commemoratives dignes de celebrar. Aquestes han de servir per a convidar a sumar esforços i per a prendre consciència.

A més, la història de l’independentisme no és un fet del passat per a recordar sinó una lluita que enllaça amb la dels nostres dies. En l’actualitat, la situació cultural i econòmica d’atzucac que viu la nació catalana repartida per Espanya i França en diverses “comunitats”, no és per un motiu conjuntural sinó que és la pròpia causa de la dependència a uns estats que l’oprimeixen.

Mai en la història, el percentatge de partidaris de la independència no havia aflorat tant com avui organitzativament i sociològica, sobretot al principat, almenys des de l’eclosió de la Crida i el MDT als inicis dels anys vuitanta, després del desencís de les renúncies de la transició franquista. Cada dia més, l’independentisme creix per allà on els problemes quotidians actuals es fan més visibles per la ciutadania i on no s’hi veu solució. És per això que mostrant l’allà d’on venim podem dotar de més arguments per aglutinar un major nombre de partidaris de la desconnexió amb Espanya com a sol.lució definitiva de futur. La celebració del centenari i de l’estelada i de l’independentisme pot ser un bon motiu més per aglutinar a aquells que se’n senten representats i a tots aquells altres que se’n podrien sentir.

Proposta d’activitats:

>> Objectius del centenari: Fer una celebració amb cara i ulls

1-Reedició del llibre origen de la bandera independentista amb un disseny actual, pròleg d’Oriol Junqueres, noves dades, fotografies, i comentaris d’historiadors especialistes de diferents èpoques. Independència de Cuba, 1a Guerra Mundial i Comitè Pro-Catalunya, Estat Català, República Catalana del 31 i fets d’octubre del 34, guerra 1936-1939, FNC, PSAN, actualitat…

2-Edició de còmic editorial casals i amb dibuixant Oriol Garcia Quera, història de l’estelada: recorregut de l’estelada des de Cuba, passa a Catalunya i l’Europa del fi de la 1a Guerra Mundial, Estat Català, Judici a Macià i el seus voluntaris, Bèlgica, Centre Amèrica, Sud Amèrica, Crida a l’Onu el 1945, FNC, PSAN, actualitat…hi ha molta cosa.

3-Exposició sobre els 100 anys d’estelada, i l’independentisme contemporani al MHC.

4-Exposició més petita per portar a les seus d’OC, ACPV, OCB i ViaFora! Xerrada o presentació a aquestes seus quant arribés l’exposició.

5-Acte de desgreuge als repressaliats per defensar l’estelada, recorregut des del Fossar de les Moreres fins al MHC.

6-Reportatge per part de la productora batabat ?, arriska ?, Dolors Genovès ?… sobre la història de l’estelada.

7-Llibre de cartells independentistes (exemples per ensenyar…)

8-Llibre de fotografies emblemàtiques/històriques amb l’estelada, a Prats de Molló el 1926, a diferents poblacions catalanes el 14 d’abril o el 6 d’octubre.

9-Repetir la foto original de París de 1908 o les més maques de cada època…

10-Material, samarres, txapes…

11-Viatges, estada i materials murals internacionals

12-Portar l’estelada als llocs més alts, més lluny i més emblemàtics del món. Popular. Crida a les org.indepes.

13-Fer que historiadors i intel·lectuals s’adhereixen al centenari, fent-ne referències a tertúlies de ràdio, articles de premsa… reenviament de cartes de lectors… col·laboració de l’esdeveniment de portals d’Internet de notícies, ràdios públiques, premsa i revistes nacionals, mitjançant anuncis, etc…

14-web www.estelada.cat portal d’informació sobre el centenari, història, protagonistes…

>> Organitzem:

COMISSIÓ 100 ANYS D’ESTELADA

Àlex Fenoll 609 055 333 fjp@auna.com

Joan Marc Passada 609 849 105 petritxol64@mesvilaweb.cat

Oriol Falguera 669 792 793 oriol@freecatalonia.com

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!