‘Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, oh llengua dels Països Catalans!’

 

ASSEGUREM LA LLENGUA !

CAL URGENTMENT UN PACTE  NACIONAL  PER  ASSEGURAR  EL  PRESENT I  EL  FUTUR  DE  LA  LLENGUA  DE  CATALUNYA.

NO  AL  CONCEPTE  DE  MINORIA NACIONAL, SOM UNA NACIÓ, NO SOM CAP MINORIA:  NINGÚ I  MENYS EUROPA  ENS DONARÀ  NI  REGALARÀ  RES, ENS HO HAUREM DE GUANYAR NOSALTRES AMB CONVENCIMENT, I SI TAMBÉ CAL AMB CONFRONTACIÓ NETA I PURA.

Compromís personal:
No abandonar la llengua ni en públic ni en privat.

Compromís lingüístic:
No donar cartes de normalitat al que no està bé lingüísticament. Acceptar el mal català d’alguns que encara tenen la decència de parlar-lo, com si ho fessin per caritat o per deferència, és un suïcidi lingüístic. Hem d’aspirar al millor català com la BBC aspira al millor anglès, i la gent els parlants seguirem fent la nostra, però almenys tindrem un referent comparatiu i una aspiració col·lectiva.

Compromís polític:
Donar la cara pel català, aplicar llei d’etiquetatge i aplicar llei de cinema. Aplicar als mitjans el català normatiu, portar la immersió a tots els nivells.

És molt senzill:
A Catalunya en català, per salvar la llengua. Denunciar als ignorants i als inútils pel futur d’aquesta terra. Prou d’arbres, animals i llengües invasius!

Compromís psicològic i sociològic:
Som catalans, una de les millor nacions del món, ni millor ni pitjor que les altres, les nacions americanes pre colombines, la mateixa Alemanya, la llengua de la qual no és ni l’anglesa, ni la xinesa, ni la castellana, nosaltres, els parlants de la llengua catalana només som 10 milions a molt estirar, però … i què? tan és, tenim una llengua, la nostra, malmesa però encara viva, com totes les llengües hem de lluitar per sobreviure, … ens hem de fer respectar!

Resum final:
‘Foc nou, baixa del cel i torna a prendre. Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, <l’hora d’assegurar la llengua>, oh pàtria de les tombes flamejants’

Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC. Berguedans per a la Independència de Catalunya.


————

L’article que segueix l’he extret de  Núvol, el digital de la cultura, d’ara.cat,
escrit per Jordi Martí Monllau:

‘En castellà, per educació’
Per què hi ha gent que pot doblegar lingüísticament altra gent d’una manera tan fàcil i sense costos?

https://www.nuvol.com/llengua/en-castella-per-educacio-126335

Deixeu-me expressar-ho d’una manera encara més sintètica:

Relegar el català a Catalunya, obligar qui parla en català a casa seua a canviar de llengua, qüestionar l’ús ple, lliure i normal del català a Catalunya, aprofundir en la ferida històrica de la discriminació lingüística, mentir per a fer mal a aquell que ve d’una història de minorització forçada, callar quan es vol imposar el privilegi del fort (o fer-li costat!) és actuar… malament  (llegiu-ho tot picant de mans).

Al lema, que faríem bé de recuperar, que el català és cosa de tots, potser caldria afegir-hi aquell altre que diu que no és no. El català és el dret d’aquest poble, i al dret no es renuncia.

“…   allò que em preocupa més per què un orador quevolparlar en català generalment no troba manera d’oposar-se a la demanda que es passi al castellà, mentre que qui fa la demanda trobarà sempre, entre els altres assistents a la reunió, gent que li doni suport, o que no s’hi oposi, o que no gosi fer-ho. Parlo de per què, sovint, l’orador es trobarà sol si es resisteix a canviar de llengua, de per què tanta gent troba normal que hi hagi gent a Catalunya que pugui al·legar desconeixement del català i de per què el desconeixement del castellà, per contra, resulta inacceptable quan no inconcebible. Parlo, en definitiva, de per què hi ha gent (sovint una sola persona) que pot doblegar lingüísticament altra gent, ja sigui per inèrcia, ja sigui per militància, d’una manera tan fàcil, i que habitualment se’n surti sense costos (mentre que la resistència lingüística dels catalanoparlants, quan n’hi ha, es paga sempre).

 

La raó d’això és el marc ideològic de fons que s’ha normalitzat fins invisibilitzar-se i haver esdevingut el sentit comú lingüístic d’aquest país.

Aquesta ideologia es recolza en una història de prohibicions i persecucions, de coaccions i d’intimidació, i és clar, en l’aparat legal espanyol, en la conversió dels catalans en una minoria nacional en el si d’un estat castellà fortament nacionalista, i en darrer terme, i com a resultat de tot això, en l’assoliment de la fita de la bilingüització en castellà de tots els catalanoparlants inicials de la part del país situada al sud de l’Albera.

El castellà és la llengua del poder; és la llengua de coneixement obligat i que no admet exempcions permanents, la llengua per defecte de les institucions estatals i dels mitjans de comunicació d’àmbit espanyol. És, a més, la llengua socialment necessària des del moment que tothom la sap (i l’ha de saber), el català no. Aquesta darrera llengua, per contra, és un bé lingüístic vinculat a la idea de “riquesa lingüística”, però desvinculat de la de “dret” i, aleshores, de la de deure legal. El català és optatiu, i un cop aquest estatut s’ha assimilat, voler-lo fer necessari, no ja en la vida social en general, sinó en un àmbit comunicatiu en concret, es percep com una extralimitació, com un excés. No tothom sap català perquè no tothom l’ha de saber (per això fem tantes festes quan algú vingut de fora aprèn al nostra llengua, tot i que sentim un gran desassossec fins que no ha après també el castellà… de fet és habitual sentir, en referència a un nouvingut, comentaris del tipus: «Encara no parla ni castellà»… perquè el castellà és bàsic).

Efectivament, existeix, derivada del diferent estatut social i juridicopolític del català i del castellà, una diferent percepció del valor cada una d’aquestes llengües, i és aquesta doble valoració que ens duu a considerar inadequat el manteniment de la llengua catalana en determinades situacions, perquè, al cap i al fi, per a persistir en el manteniment d’una llengua cal certa autoritat, una autoritat que l’estatut de la llengua catalana no proporciona al seus parlants.

És més, el català, en tant que llengua optativa, per a poder existir li cal ser simpàtica (i, per tant, no presentar competència), a diferència del que passa amb el castellà, que és una llengua legitimada, socialment i juridico políticament, apta per a ser emprada en qualsevol situació. Per això, l’ús català davant d’un públic la competència lingüística del qual ens és desconeguda i, no cal dir-ho, el fet de mantenir-s’hi davant d’algú que afirma no entendre’l (en cara que sigui un de sol entre molts) és percebuda com un posicionament extemporani, improcedent, i connotatiu d’un ideologia obcecada (de “la ceba”). Fet i fet, això mateix és el que trobem al darrere de la norma social de convergència la castellà en les converses davant d’una (o d’unes poques persones) que tinguin competència passiva en català però que no el parlin.

En el cas dels parlants d’una llengua minoritzada i desprovista de poder simbòlic, com és el cas del català, el manteniment en la llengua pròpia quan l’interlocutor no l’entén o simplement afirma no entendre-la és percebut sempre com un acte de desafiament (un desafiament que, si és públic, resulta encara més violent): un veritable atac si l’interlocutor és parlant d’una llengua dominant, o un acte de prepotència si ho és d’una llengua no dominant en aquell context (ara bé, si la llengua emprada fos, per contra, llengua dominant en aquell entorn, el seu ús en aquest darrer cas es veuria perfectament normal).

L’acabat de dir genera la intuïció −mai no la reflexió conscient− que el sistemàtic abandonament del català per part dels catalanoparlants habituals davant d’una persona que afirmi tenir dificultats per entendre’l, però fins i tot davant d’algú que, malgrat que l’entengui perfectament no el parli (o no la parli amb fluïdesa), és un acte de cortesia, d’educació: no cedir seria, al contrari, un acte de subversió d’allò considerat normal o una insolència, i en definitiva, una impertinència.

Així, per tant, el parlant que es manté en català diu molt d’ell mateix i de les seues preferències. L’ús normal d’una llengua anormalitzada és, en si mateix, anormal, i crida l’atenció. L’ús sistemàtic de la llengua anormalitzada exigeix assertivitat per part del parlant, no simple inèrcia, i aquest ús assertiu marcael seu parlant.

Ara bé, cedir sistemàticament també diu de nosaltres, i (per poc reflexius que siguem) no ens retorna un retrat agradable. Això ens mou a racionalitzar la nostra cessió sistemàtica, i d’aquí naix el fet que l’abdicació de la llengua no sols sigui intuït com una mostra d’educació ―com ja hem dit― sinó que necessitéssim entendre’l així per no menysprear-nos a nosaltres mateixos, i ens refermem en aquella interpretació. És més: la persistència en la conducta abdicadora resta registrada en les connexions neuronals, que ens hi predisposen (la repetició genera l’hàbit). La consciència personal és socialment determinada. La conducta es troba preconfigurada en l’entorn i en el sentit de les relacions de poder que hi prevalen.

Fins ara parlàvem de per què costa tant mantenir-se en català quan, en una reunió pública, se’ns demana que canviem de llengua, i de per què, per contra, costa tan poc doblegar un orador que es disposa a usar el català. Ocupem-nos ara de les respostes que apareixen quan un orador al qual se li ha demanat que abandoni el català, o un assistent a un reunió on tal cosa ha passat, fan pública (per exemple a Twitter) la situació que han viscut, unes respostes que, més enllà dels planys i de la cendra autoabocada sobre els caps de la comunitat catalanoparlant en el seu conjunt, és habitual que continguin consells, pretesament astuts, de com actuar, consells que generalment recomanen que, un altre cop, cas de petició impertinent, s’addueixi, per exemple, que l’orador «se sent més còmode en català» (cosa que, a hores d’ara, després de tant de militar en el bilingüisme enriquidor ja ningú no es creu), o que, després de parlar en català «es farà la traducció d’allò dit al castellà» (o, en versió reduïda, «es faran en castellà els aclariments que calguin»), un consell que té l’inconvenient de contradir el sentit comú; o que ―cas de cursos, per exemple― les primeres setmanes es parlarà en castellà i, després, ja es continuarà en català (un consell potser millor que d’altres però que en darrer terme només implica agenollar-se d’un sol genoll… però agenollar-se) o la més imaginativa ―cas que sigui una excusa i no un cas real― que algun dels presents digui que ve de la Catalunya Nord, o que és un fill d’emigrants catalans retornat, i que parla català però no castellà (aquesta sortida, que no és recomanable si no és veritat, perquè obliga a un exercici molt estressant de dissimulació, té l’inconvenient que, com que gairebé tothom a Catalunya considera, no sols que no hi ha excusa per a no saber castellà ―una cosa és la llibertat, i una altra el llibertinatge!―, sinó que l’existència catalanoparlant no bilingües en castellà és una excentricitat de mal gust, pot ocasionar que qui l’addueixi acabi sent catalogat d’antisocial o d’estranger inadaptat).

Totes aquest respostes tenen un tret en comú: manifesten un rebuig implícit a les premisses d’aquella ideologia lingüística de fons que ara mateix impregna massivament la mentalitat dels catalans, però no arriben a formular-hi una alternativa, que seria l’única manera d’anul·lar-la, perquè a una idea només pot derrotar-la una idea contrària.

Es tracta de respostes que es recolzen generalment, o bé en raons pràctiques: comoditat, un origen de fora de l’estat Espanyol i, per tant, fora de l’abast de les seues lleis i de les seues dinàmiques sociolingüístiques, a les quals, qui addueix una justificació (o una excusa) d’aquesta mena encara no s’hauria pogut emmotllar (i en alguns casos, si s’està de pas ─com pot ser el cas d’un visitant perpinyanès, per exemple─, no tindria per què fer-ho); o bé en l’argument de la norma, que per impersonal, situa la discussió més enllà de les voluntats individuals i rebaixa la tensió: com que a la guia del curs s’indicava que la llengua seria el català, m’hi mantinc, o en farem la llengua vehicular passat Nadal (en aquest darrer cas, però, si bé no es renuncia la llengua, sí que es negocia, com passa amb els oferiments de traducció, en què no es renuncia gens a l’ús de la llengua però sí a la seua exclusivitat, consideració que se li pressuposaria quan es parla de “llengua d’ús normal”). Passa, però, que aquestes raons és difícil que passin (a Twitter potser sonen bé, però en la reunió de tutoria potser se’ls veu el llautó), perquè ni el domini efectiu del castellà per part de tots els catalanoparlants del sud de l’Albera és deficient (almenys no més que el del català), perquè la normativa sovint no acompanya (i, quan ho fa, es tracta d’una normativa amb un llarg historial de vulneracions impunes) o perquè fer-se passar per nordcatalà costa (no dic res, però, dels casos reals, com tampoc dels casos en què el catalanoparlants és fill d’emigrants, tanmateix escassos).

Si volem efectivitat, la resposta assertiva del catalanoparlant qüestionat a casa seua hauria de passar per un altre camí: hauria de passar pel camí de negar la major i de qüestionar, obertament la ideologia hegemònica, tots els camins inferencials fets partir de les premisses de la qual duran al teorema de la minorització i de la renúncia. Defugir aquest qüestionament i refugiar-se en raons menors no serà convincent (i, per tant, tendirà a no funcionar) i ens exposarà a la possibilitat que se’ns expliciten les premisses no rebutjades i que, amb elles, ens facin callar.

Per tant, en casos com els que ens ocupen, la resposta hauria de descansar sobre consideracions d’una altra mena de la de les respostes habituals, en consideracions que destaquin que el català és un dret i que recordin que tot dret, comporta deures, consideracions que, no sols ens serviran per a defensar-nos, sinó que tindran la virtut d’actuar com a falques en el sostre invisible de la ideologia lingüística dominant, que ens limita i ens fa regirar-nos els uns contra els altres. Consideracions com aquestes:

  • El català és la llengua de Catalunya.  Si actualment en aquest país hi viu gent que no parla català i que, fins i tot, té dificultats per a aprendre’l és perquè el català ha estat històricament una llengua prohibida i bandejada. No hi ha justícia allí on allò que ha estat injustament perseguit és simplement despenalitzat, sinó on és despenalitzat, restituït i rescabalat. Renunciar a l’ús normal del català és donar per bons els efectes de la persecució històrica, donar el vist-i-plau als efectes de la injustícia, i ningú pot voler tal cosa.
  • Allò que les comunitats de llengua i cultura castellanes consideren bo, just i convenient per a elles mateixes, també és bo, just i convenient per a les de llengua i cultura catalanes. Pensar el contrari seria partir del prejudici que no tots som iguals.
  • Catalunya té dret a tenir, sense limitacions, una escola catalana i en català, com les comunitats del domini lingüístic del castellà tenen dret a tenir una escola com la que ja tenen (íntegrament en castellà) i que ningú no els qüestiona.
  • La idea, i les lleis que aquesta idea inspira, inspira que la llengua castellana no sols és d’obligat coneixement per als parlants de les comunitats del seu domini lingüístic, sinó també per als parlants de les comunitats de dominis lingüístics diferents, de manera que, tothom ha d’entendre-la, i que, per contra, el català és una llengua secundària, fins i tot optativa en el seu mateix domini lingüístic i que, per tant, se n’hi pugui discutir l’ús, és inacceptable, consagra la desigualtat dels ciutadans per raons de llengua i obre la porta a situacions desagradables que hauríem d’evitar. I si encara s’intenta argumentar que, potser que això acabat de dir és veritat, però que el problema ara és pràctic: que aquí hi ha gent que no entén bé el català, caldrà respondre-hi que, renunciar ara aquest llengua, lluny de solucionar aquest problema i el de fons, els perllongaria i aprofundiria.

I dit això sempre es pot recordar que segur que la persona amb dificultats trobarà algú a la vora seua que l’ajudi i que, en tot cas, si li resten dubtes, al final de l’exposició se la podrà atendre personalment i solucionar-los-els.

A aquesta mena de consideracions (que, per descomptat, caldria adduir en un to adequat a la situació i cercant l’empatia de qui té al davant) se’ls poden afegir, quan sigui possible d’altres més impersonals de caràcter normatiu (per exemple, en el cas dels cursos universitaris es pot recórrer a la informació sobre la llengua que la guia editada com a part del procés de matriculació indicava que seria la vehicular de la matèria, i al principi de seguretat lingüística, i en el cas de la llengua de les visites turístiques i al patrimoni, el guia es pot remetre a la llengua en què s’indicava que es faria la visita (i de visites en català mai no n’haurien de mancar), mentre que en el cas de les reunions amb pares, no costaria gens suggerir que, si es pensa que hi haurà cap problema de comprensió, una bona idea seria portar-hi els fills perquè ajudessin els seus pares. Afegim, a més, que, en molts de casos, advertir a l’avançada que la llengua vehicular de la reunió serà la catalana, si és que es preveuen dificultats, pot ser un bona mesura preventiva i, en qualsevol cas, arribat el moment, tal avís podrà ser utilitzat com una recurs argumental més.

Sigui com sigui, la condicionalitat i, per tant, negociació lingüística i l’eventual renúncia el català haurien de quedar descartades si és que encara volem un futur per a la llengua, si la integritat moral d’una població històricament violentada té algun valor i si, en definitiva, fem de la justícia un valor central de la nostra comunitat.

Deixeu-me expressar-ho d’una manera encara més sintètica:

Relegar el català a Catalunya, obligar qui parla en català a casa seua a canviar de llengua, qüestionar l’ús ple, lliure i normal del català a Catalunya, aprofundir en la ferida històrica de la discriminació lingüística, mentir per a fer mal a aquell que ve d’una història de minorització forçada, callar quan es vol imposar el privilegi del fort (o fer-li costat!) és actuar… malament  (llegiu-ho tot picant de mans).

Al lema, que faríem bé de recuperar, que el català és cosa de tots, potser caldria afegir-hi aquell altre que diu que no és no. El català és el dret d’aquest poble, i al dret no es renuncia.

Jordi Martí Monllau,
En castellà, per educacióPer què hi ha gent que pot doblegar lingüísticament altra gent d’una manera tan fàcil i sense costos?’

PS1: ‘Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra, oh llengua dels Països Catalans!’
A PARTIR D’ARA ASSEGUREM LA LLENGUA.

  


PRESENTAR-NOS TOTS JUNTS A LES PROPERES ELECCIONS CATALANES PER A COMPLETAR LA DUI I FER EFECTIVA LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA COM HO FEREN ELS PAÏSOS BÀLTICS:
People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY)

 

Afegeix un comentari