Des del 27 d’octubre de 2017 som a un pam de la glòria, tot i així una distància sideral: Un acte de voluntat.

1-O: un referèndum d’autodeterminació 

(Carles Boix, 1 d’octubre del 2017)

Quan anem a votar, recordem, en primer lloc, què és el que no estem fent.

El referèndum no és una mobilització popular. No és l’equivalent a una cassolada feta amb paperetes, ni a una manifestació en forma de cues fora de col·legis electorals tancats, bellament ordenades per demostrar que a civisme no ens guanya ningú, ni a una exhibició de múscul moral en defensa d’un principi genèric de democràcia. Per aquest motiu, només fer-lo o fer veure que el fem no és equivalent a guanyar-lo. Això ja ho vam fer el 9-N i a totes les manifestacions, grandioses i boniques, dels darrers onzes de setembre. Ara, però, hem d’anar més enllà.

El referèndum no és tampoc una moció de censura al govern de Rajoy. Els vots de confiança es guanyen i es perden als parlaments. I, si l’esquerra espanyola ha estat incapaç de bastir una alternativa a la dreta hispànica, no correspon als catalans democratitzar i airejar Espanya. La lògica de 1868, 1873, 1931 i del “si tú no vas, vienen ellos”, que ha marcat els darrers dos-cents anys de la història d’Espanya, amb els catalans com a darrera defensa del liberalisme democràtic, ha deixat de tenir cap sentit. Si el ‘sí’ guanya, Rajoy caurà (amb moltes altres coses), però això serà el resultat indirecte, no volgut, dels catalans votant.

El referèndum és una cosa molt més directa i planera, lliure de tot el tacticisme que lliga i relliga la política de partits i que ha contribuït a allargar el procés fins a l’avorriment. És la celebració d’una consulta d’autodeterminació amb caràcter vinculant: demanant a la ciutadania si volem constituir Catalunya com a estat independent, o no; i obligant els representants parlamentaris, d’acord amb la Llei de Referèndum, a executar el mandat directament emès pels votants.

Si la consulta queda parcialment afectada per la violència i la censura de l’Estat espanyol, la seva legitimitat ha de ser entesa dins d’una història política més àmplia

Per això, el referèndum ens mena únicament a dos escenaris: que hi guanyi el ‘sí’ o que hi guanyi el ‘no’. (La idea, que he sentit per boca d’algunes persones, que no es podrà comptar el nombre de ‘sís’ i ‘nos’ és una absurditat: fins i tot es podien comptar quan no teníem a l’abast les tecnologies de comunicació 2.0 que fem servir tots ara.) Si guanya el ‘no’, la solució és fer eleccions autonòmiques. Si guanya el ‘sí’, el compliment de la Llei del Referèndum obliga el Govern de Catalunya a executar la Llei de Transitorietat.

Com que el referèndum es fa sota la persecució i el boicot directe del Govern espanyol, hi ha també veus que dubten que, amb una participació malmenada pel bloqueig de meses electorals, la declaració d’independència pugui tirar endavant. I fan servir dues justificacions: la primera, de legitimitat; la segona, d’efectivitat.

L’apel·lació a la manca de legitimitat no té cap base ferma. En el supòsit d’una consulta neta i completa, que és la que, de fet, tots els convocants volem, el referèndum es converteix (o es convertiria) en l’acte determinant per aprovar o rebutjar la independència de Catalunya, el punt final en el qual acaba tot el procés d’autodeterminació, el mecanisme de decisió col·lectiu que supera totes les decisions fetes fins aquell moment.

Ara bé, si la consulta queda parcialment afectada per la violència i la censura de l’Estat espanyol, la seva legitimitat ha de ser entesa dins d’una història política més àmplia, definida per l’intent constant (i sempre frustrat) del poble català per poder viure amb els altres pobles de la península ibèrica en condicions d’igualtat i llibertat. Els exemples més recents són ben coneguts per tothom: el pacte constitucional de 1978, mai completat d’acord amb les expectatives de la transició; l’Estatut del 2005, buidat de contingut per les Corts espanyoles i el Tribunal Constitucional; el bloqueig sistemàtic per part de l’Estat espanyol de totes les accions catalanes dirigides a redreçar aquesta situació d’injustícia.

En termes d’efectivitat i força, mai no serem tants i tan mobilitzats, i no tindrem mai l’atenció mediàtica i política que tenim ara. I és això, precisament, el que obre la finestra que ens ha de permetre de ser lliures i que cal aprofitar

El referèndum parcialment atacat (amb l’autonomia intervinguda financerament, servidors públics detinguts arbitràriament i drets fonamentals conculcats, tot fet sense utilitzar els procediments constitucionals existents) és, senzillament, la prova més visible d’aquesta història d’impossibilitats polítiques. És l’evidència més palesa d’una situació de subordinació política i, en definitiva, el fonament, davant del món, d’una legítima declaració d’independència per part d’un Parlament que, de fet, ja compta amb una majoria sobiranista. I que pot justificar-la d’acord amb els tres principis que la doctrina actual demana per reconèixer el dret d’autodeterminació: el principi de la democràcia, violentat per l’Estat espanyol i exercit escrupolosament pels catalans; el principi d’últim recurs, que indica que un poble pot independitzar-se si ha esgotat totes les vies de diàleg; i l’autodeterminació com a mecanisme de defensa davant de la violació de drets fonamentals, com jo entenc que ha passat les darreres setmanes.

L’apel·lació a l’efectivitat és de caire estratègic. Sota el supòsit que, amb un referèndum amb forats, el Govern no podrà executar el resultat, alguns juguen amb la possibilitat d’endarrerir la declaració o, fins i tot, de convocar eleccions autonòmiques. Deixem de banda que això equivaldria a incomplir les lleis aprovades al Parlament. Deixem de banda que, en cas de fer unes eleccions d’aquesta mena, tornaríem a entrar en la circularitat inacabable (i depriment) del procés. Deixem de banda que els polítics que les proposessin (o que les permetessin) serien destruïts electoralment. I deixem de banda que, fins i tot descartades noves eleccions, endarrerir la declaració sembla impossible: la Generalitat no té autonomia financera més enllà de setmanes i l’Estat escapçaria el seu lideratge en qüestió d’hores o dies. El fet és que, en termes d’efectivitat i força, mai no serem tants i tan mobilitzats, i no tindrem mai l’atenció mediàtica i política que tenim ara. I és això, precisament, el que obre la finestra que ens ha de permetre de ser lliures i que cal aprofitar.

Carles Boix,
1 d’octubre de 2017

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/carles-boix-1-o-referendum-autodeterminacio_197076_102.html

 

1-O: un referèndum d’autodeterminació

Carles Boix
Princeton. Diumenge, 1 d’octubre de 2017. 05:00
Temps de lectura: 4 minuts

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *