Llengua i descolonització

Llengua i descolonització

La independència

La
independència és un pas imprescindible però no suficient per a garantir la
nostra descolonització.

 

Una independència
que no avali el retorn de la plenitud de la nostra ànima nacional, la llengua,
representaria un autèntic fracàs, perquè negaria la nostra plenitud.

 

El tema de
la llengua està immers en una  confusió i
una manipulació volgudament provocada. Les veus afaiçonades per segles de
submissió, massa comuns tristament en els ambients catalanistes i fins i
tot   independentistes,  es fan ressò d’un discurs imposat subtilment
pels nostres colonitzadors  que podreix
la possibilitat de restituir la justícia històrica, imprescindible per
treure’ns de sobre el llast de corrupció de tants segles, i fa impossible la
consecució de la plenitud lingüística que ens correspon.

 

Aquest
discurs posat en circulació per tot l’espectre polític dels nostres colonitzadors
consisteix a maquillar el dret de conquesta, brutalment emprat contra la nostra
llengua, amb l’eufemisme dels “drets individuals” dels qui estan aquí, però
sense la més mínima voluntat d’esdevenir  d’aquí
continuen entestats a  fer el que
han estat fent durant segles: destruir la llengua catalana, tot reduint-la a
una mera anècdota. Els nostres colonitzadors saben que la independència és
imparable. El seu objectiu ara és que la nació catalana malgrat tenir estatus
polític propi continuï sent un apèndix
cultural, lingüístic, mental i de caràcter de l’antiga metròpolis.
Aquesta haurà estat, si ho permetem, la seva autèntica victòria, perquè en
desaparèixer l’ànima de la nació catalana,
el nou estat ja no serà un estat català, sinó un estat satèl·lit
d’Espanya.

Per assolir
això, saben que han d’atacar amb encert el punt neuràlgic de la nostra manera
de ser: la llengua. I  ho fan amb el que
el pensador Ken Wilber ha encunyat  amb
el nom de “fal·làcia pre-post”, o sigui fan passar per un model “evolucionat”
allò que és realment una “involució”, ja que tot embolcallant el seu discurs
amb un llenguatge de tolerància, estan aconseguint,  de facto, la destrucció de la llengua de la
nació sotmesa.

Ells saben
que una llengua per ser viva ha d’acomplir dues condicions:


ser necessària al seu territori.

–    ser
genuïna, rica i amb caràcter.

L’incompliment
de qualsevol d’aquests dos punts condemna una llengua a la seva lenta, però
irremissible desaparació. I  precisament
aquests dos principis  són atacats amb el
bilingüisme, que fa innecessari el català dins del seu territori natural, i amb
la hibridització del català, l’anomenat catanyol, que preconitza la progressiva
substitució de lèxic, expressions i
estructures sintàctiques pròpies per calcs del castellà.

Aquesta
“fal·làcia pre-post”, d’acord amb el designis dels seus creadors,  està actuant com un autèntic virus que s’ha
infiltrat amb virulència dins del cos de la nostra nació, i

no només ha
dictat les praxis polítiques en l’àmbit lingüístic dels últims decennis, sinó
que està contaminant i infectant les ments d’aquells catalans més febles,
ingenus i porucs, que tot i anomenar-se independentistes, estan fent costat a
aquestes pràctiques lingüístiques, proposant-les com a models  per al futur estat català.

 

Aquestes
actituds posen en evidència que la qualitat mental que aquest virus ha produït
en alguns dels nostres compatriotes està fent la feina a què estava destinat:
que siguin els mateixos catalans els que enterrin la seva ànima.

 

Aquests
ingenus, diuen desitjar una Catalunya lliure, però  emboirats pel virus de la demagògia  i per una falsa percepció de la convivència i
la pau entesa com una contínua claudicació i acceptació de la situació que han
generat centúries d’opressió i colonització, estan disposats a renegar de
l’heretat que els ha estat encomanada, i llençant-la inconscientment per la
finestra, com aquell que llença un pellingot, preconitzen per al futur estat
català:


que el català tingui cooficialitat amb el castellà i el
francès.


Que en lloc del català, institucionalitzem el catanyol,
un híbrid desvitalitzat  que serà
facilment engolit per les altres dues llengües, genuïnes i per tant amb forta
vitalitat.

Els
defensors d’aquestes tesis, demostrant l’obnubilació del seu pensament, ignoren
una implacable llei universal  que
postula que tot allò que no és necessari acaba desapareixent, i encara gosen
dir que de la implantació d’aquests dos punts en sorgirà una realitat
lingüística que superarà l’absoluta fragilitat actual del català. Pretenen
fer-nos creure que aplicant encara més intensament la mateixa praxis amarada
d’esperit colonitzador, el país es descolonitzarà!!!

Qui mira la
pròpia realitat nacional  a través dels
ulls dels seus colonitzadors  fa evident
la seva incapacitat per desprendre’s de l’ànima d’esclau que han forjat tants
segles de submissió.

Qui accepta,
sense qüestionar-los, els resultats de la colonització que han generat  la  situació
lingüística actual, i està disposat a malbaratar la seva ànima nacional per un
híbrid sense suc ni bruc, demostra una incapacitat malaltissa per estimar  la pròpia manera de ser i  per ressonar amb la seva ànima col·lectiva,
perquè   estimar
genuïnament i sincera la pròpia idiosincràsia com a poble, és atribut de
l’ànima, i condició indispensable per  a discernir
l’esperit que batega dins de cada nació.

Aquesta
incapacitat d’estimar i portar a la plenitud
la nostra manera de ser col·lectiva són el camí segur per quedar
desposseïts del tot, perquè només “a aquell que té (reconeix el sagrat valor
del què és), li serà donat, i al qui no té, fins el poc que té li serà pres”.

 

La qüestió
que es dilucida a l’entorn de la llengua
és  la de decidir si volem un país
amb  la personalitat lingüística que li
correspon, o si acceptem la nostra hibridació, filla borda de la colonització.
Hem de decidir si ens resignem  a fer de
la nostra ànima nacional una ventafocs grisa i descolorida, que restarà sempre
als fogons de la nostra nació, ni reconeguda ni estimada, o reivindiquem la
rica, genuïna i  creativa llengua que ens
han llegat els nostres avantpassats, i tot situant-la al centre de la nostra
vida col·lectiva, li retornem la seva plenitud i li garantim el seu lloc en el
món.

 

La garantia
de futur per als  pobles, com per a  les persones,
passa per assolir nivells cada vegada més profunds d’individuació, o sigui,
de personalitat, conformada directament pel caràcter que s’expressa en la
llengua de cada poble.

Els pobles
que ho entenguin i treballin en aquest sentit seran referents per a la
humanitat sencera. Els que  renunciïn a  la seva personalitat esdevindran meres ombres
en el concert de les nacions, per molt estatus polític independent de què
gaudeixin.

Es això el
què volem per a la nostra estimada pàtria? Perquè aquest és el camí que ens
preparen totes aquestes veus que defensen una llengua híbrida feta de pedaços de
les  llengües  amb que hem  conviscut- forçats- durant segles.

Cap país
lliure i amb personalitat lingüística acceptaria un bunyol com aquest, perquè
els homes  i els pobles lliures, no només
políticament sinó també mentalment, saben que el futur no és dels que toleren
l’afebliment que suposa la despersonalització, sinó dels que aprofundeixen en  la pròpia manera de ser, i  ocupant el lloc que els correspon, es fan
respectar, tot  respectant els altres.

No és convertint-nos
en una sopa aigualida que guanyarem el nostre futur i el respecte de les altres
nacions, sinó esdevenint el vi saborós que estem cridats a ser.

 

Si el model
lingüístic que proposa la cooficialitat del castellà, francès i del catanyol
com a llengües de la futura Catalunya lliure s’acabés imposant representaria un
error històric més greu que el del Compromís de Casp perquè  hibriditzaria el català i en situar-lo al
mateix nivell legal que el castellà i el francès en provocaria inexorablement
la seva desaparició. I l’executor en seria, irònicament, la Catalunya lliure per la
qual treballem.

Aquest és el
futur, o més precisament, la manca de futur a què condemnen el català totes
aquestes propostes que pretenen passar per
“innovadores “ i “tolerants”. La prova del cotofluix consisteix a
preguntar-se si hi ha cap poble no colonitzat que accepti la desintegració de
la seva llengua com a signe d’evolució. Els anglesos  titllarien aquestes propostes de “disgusting,
demagogical shit” si algú les goses plantejar per a la seva estimada  llengua anglesa, perquè ells, uns mestres en
aquest àmbit, saben  que per garantir la
vitalitat i la universalitat d’una llengua se li ha de salvaguardar el caràcter
i la personalitat, fer-la ser, en definitiva, genuïnament original i, sobretot,
garantir-n’hi la primacia a la seva nació.

 

Tenim davant
nostre el repte de la descolonització. La independència política n’és només el
primer pas imprescindible, però la tasca que cal fer va molt més enllà del mer
alliberament polític.

Cal
retornar-nos la llibertat i la plenitud, i això implica com a tasca prioritària
desenterrar la nostra ànima nacional del racó on l’ha condemnada tants segles
de menyspreu i negligència. La llengua serà el paràmetre més evident del
reeiximent del procés de descolonització o del seu fracàs.

Els qui no
tenen clar que l’objectiu final és la descolonització, i empesos per la
desídia, la comoditat o la ingenuïtat patològica, estan disposats a qualsevol
renúncia, per fonamental que sigui, a fi  d’eludir el conflicte,  estan treballant, en siguin conscients o no,
al servei dels que ens tenen amorrats al piló i que  volen impedir la plenitud de la nostra
llengua fins i tot en la  Catalunya políticament
lliure que saben inevitable.

Permetrem
que els que menyspreen amb tanta inconsciència l’ànima del nostre poble  dirigeixin el timó de la independència, i
arruïnin la possibilitat de la
Catalunya políticament lliure, socialment justa,
econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa que tants anhelem?

 

Maria
Torrents

Consellera
de Catalunya Acció

19-3-2009

Regeneració lingüística de la Nació Catalana:

https://blocs.mesvilaweb.cat/smolins9/?p=274829

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *