Hem de preparar-nos, hem d’afermar-nos, potser els països Catalans ens siguin una esperança.
Avui no sé on agafar-me, això s’enfonsa, però de cap manera puc perdre l’esperança.
Faré una triangulació, m’agraden les triangulacions.
Primera pota: la resposta de Cuixart que cada volta pica més amunt. Quan va dir “ho tornarem a repetir” els seus més propers que no són ell -senzillament perquè no ho són- van córrer a diluir el que havia dit, ai pobres catalans, sí! és el mal de la colonització que patim des de fa segles, que si “tornarem a votar, tornarem a manifestar-nos, tornarem a tot menys a independitzar-nos …” però aquesta darrera vegada, Cuixart, abans d’entrar de nou a la presó ho va dir clar i sense embuts “defensaré i defensarem tots els Països Catalans” ho va dir amb altres paraules però ho va dir, i ai senyor, aquesta sí que és una amenaça en tota regla, aquí l’Òmnium va callar, potser perquè no se’n van adonar o potser perquè no hi podien fer res, sols esperar que passés la tempesta. Quan parles clar ningú et pot prendre les paraules, perquè independència sols vol dir independència.
Segona pota de la triangulació: l’Editorial de Vilaweb d’avui i els respectius comentaris on es dibuixa clarament Espanya enfonsada i els catalans aixafats i arrossegats. Sense coordinació, sense plana major.
https://www.vilaweb.cat/noticies/diners-com-siga-i-don-siga-a-la-moncloa-estan-secs-i-desesperats/
Sota els nostres peus el tauler d’escacs esdevé d’una inconsistència líquida com la d’aquells quadres del Dalí, tot és tou i es desfà i penja, els peus se’ns enfonsen i el cap ens dona voltes com un oscil·loscopi desfermat i embogit,no és possible albirar un equilibri. Del munt de diners d’ajuda d’Europa no en veurem ni un euro. Els superàvits dels ajuntaments catalans tampoc. Sols Deià ha mostrat seny i valentia. De les illes se’n pot esperar molt, no pas de terra ferma. És com si veiéssim passar per davant nostre en una realitat paral·lela el “Pla Marshall” i no puguéssim fer-hi res, una esperança cega. Cert, hem de preparar-nos per dir “Prou” i fotre el camp de l’estat que ens domina. Si tan sols algú de nosaltres, els catalans que volem ser independents, s’ho mirés d’una mica enlaire i tingués perspectiva …
I la Tercera pota de la triangulació: Un bri d’esperança: el nou article de Julià de Jòdar, sobretot en el paràgraf que transcric: ”
—Aquesta crisi pot ser una oportunitat per a un acostament polític entre el País Valencià, les Illes i el Principat? El País Valencià i les Illes haurien de reaccionar també institucionalment?
—Sempre he cregut en els Països Catalans com un element essencial, la nació sencera. Això va a missa. En el teixit històric de la nació hi ha continuïtat. Des d’aquest punt de vista, qualsevol oportunitat hauria de ser clarament aprofitada. Una altra cosa són les institucions. Al País Valencià ja sabem què tenim, i a les Illes també. Però, de la mateixa manera que al Principat hauríem de tenir com a objectiu tàctic immediat un revulsiu per a la independència i per a crear el nostre espai polític, això crec que es pot contagiar a les Illes i al País Valencià. Sempre he cregut que el que passés aquí tindria una repercussió enorme a escala popular en tots dos llocs. I que el seu teixit polític variaria substancialment d’equilibris i perspectives.
—…
—És menys important la part nominal –’Països Catalans’– que la realitat immediata que tothom vegi que podem aproximar-nos a un alliberament nacional. El Principat hi té una responsabilitat enorme i sovint no ha estat precisament a l’altura de la situació perquè s’ha mirat massa el melic i no ha treballat prou la qüestió de les aliances per baix. Però considero que aquest teixit existeix, és sòlid, és potent, i qualsevol iniciativa tàctica d’aquesta mena podria generar aquestes aliances per baix. Depèn de nosaltres. I l’espectacle que donem d’ençà de l’octubre del 2017 no és exemplar, deixant de banda el caràcter brutal de la repressió i tot el que implica. La unitat dels partits, les disputes pel poder regional o provincial no són el millor estímul. Una altra cosa preocupant és que tenim dificultat per a establir moviments populars unitaris a la nació sencera. Però mirar el passat és més estimulant que pessimista.”
————————–
i per acabar el post, un clam d’auto organització, una plana major, sense trampes ni malura partidista, que no traeixi el Poble català, que sigui del poble i a favor del poble, que miri les coses des d’una mica més amunt:
Reafirmem-nos en el 1r d’octubre, reafirmem-lo. Completem o intentem completar, la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017. Sumem-hi els ajuntaments amb la valentia, agilitat i decisió que ha mostrat Deià. I encarem el que preocupa la nostra gent començant ineludiblement per la llengua, no ens oblidem altra volta de la llengua, assegurem-ne el futur.
Com? ara que venen eleccions, amb la unitat per a Catalunya i els catalans, anem a guanyar les eleccions, no sols a participar, i per guanyar, d’alguna manera ens hem de presentar tots junts o tots junts votar una sola opció. Via Bàltica? Sub-República? , …
Salvador Molins Escudé, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC
La Nació sencera, un bri d’esperança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!