BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

 .

A qui fem Costat?
Plats de llenties a canvi de sobirania, un greu error.

Des del primer 155  Espanya ha trencat 7 vegades el meló constitucional sempre aixafant l’autonomia de Catalunya, i quatre d’aquestes vegades amb el consentiment d’Esquerra que s’ha abstingut perquè prosperessin.

Primera victòria espanyola:  Sánchez PSOE burxa la divisió de l’independentisme i així venç. Esquerra li segueix el joc.

Objectius col·laterals assolits:  blanquejar la intransigència d’Espanya, dissimular la manca de democràcia, silenciar l’incompliment dels Tractats Internacionals signats. Des d’Europa i des de la resta de la comunitat internacional no es veuen els enganys, la usurpació de transferències, ni per exemple les reunions informatives encapsulades, sinó sols qui controla la situació, qui governa i mana amb aparença democràtica.

El pacte entre ER i PSOE per perllongar el suposat darrer “Estat d’Alarma” espanyol (6a pròrroga)  diu que s’impulsaran mecanismes perquè les comunitats autònomes participin en la gestió dels fons econòmics de la UE per pal·liar els efectes de la pandèmia, em pregunto si seran mecanismes com l’aparent reunió de Presidents que no és altre cosa que una simple reunió informativa del “ordeno y mando que se haga pronto y como yo quiero”.

Del govern d’Espanya els catalans no en podem esperar res de bo i del Sánchez aquest un engany rera d’un altra.

ER en la seva voluntat autonomista cau en els paranys del president espanyol una i una altra vegada i cada cop a més nivell, aquesta darrera vegada amb el Vicepresident Català sense el consentiment del President Torra.

El govern espanyol juga a promocionar la divisió de l’independentisme i sap, perquè ho està comprovant cada dia, com s’hi posa de bé l’Esquerra Republicana àvida del minso poder autonòmic.

L’estratègia Bush-Blair-Aznar a la guerra de l’Iraq, cercar aquelles potes que legitimin una actuació més enllà de les veritables intencions, li surt molt bé al tal Sánchez, ara ER, ara Bildu, ara Ciutadans. ER, més que les altres dues potes, per raons òbvies, doncs és Catalunya qui s’ha proposat abandonar Espanya i no pas ni Ciutadans ni tan sols Euskadi, hi fa el paper de “tonto útil” molt ben expressat en castellà, el que no sé si ho saben la gent d’Esquerra és que fer aquest paper no és gratuït, gens gratuït, per a Catalunya d’entrada no ho serà, per a ells potser sí que en trauran algun rèdit immediat, algun plat de llenties, mai tan ben expressat, un plat de llenties a canvi de la sobirania i naturalment la indignitat del fet.

En aquella guerra Aznar es va sentir protagonista universal, va augmentar la seva amistat, entre cometes, amb el gegant americà, aleshores àrbitre mundial, actualment els EEUU han perdut posicions en aquest sentit i sembla que cada vegada en perden més, i dic això perquè en tota actuació espanyola sempre hi ha un rerefons en el que es té present que lligarà i collarà el gran enemic català, tot i que els catalans no se n’adonem ni del “gran” ni de la intenció, tothom ho sap menys nosaltres.

Aznar es va sortir del seu propòsit, i Bush, llest com el Sánchez també, però hi ha un però, és una teoria meva que ningú més no se la creu però jo diria que és plausible, és la següent:

Una guerra no és gratuïta, Aznar i amb ell Espanya, que d’això es tracta, sempre Espanya  -tan de bo ho tinguéssim tan clar els catalans per la banda que ens toca-   sembla que d’aquell pacte per atacar l’Iraq en van sortir beneficiats, a banda d’un serrell que penjava per allà, una guerra costa molts diners, molts, i no els va pagar sols Bush, que no som rucs ni ens mamem el dit, d’aquell pacte en va sortir una factura gegantina i un pilot de rebuts mensuals que jo diria encara s’estant pagant. Va ser per aquelles dates quan la inversió pública espanyola va baixar de cop amb els seus efectes immediats. El que hauria estat una jugada mestra per collar més i més Catalunya “sin que se note el cuidado”  va tenir l’efecte contrari, una crisi espectacular com una cua de cavall que va debilitar l’estat espanyol i que encara dura. I què? tan hi fa, no? -Doncs no!  Si et vols escapar de les urpes espanyoles el que et cal és una enorme crisi que debiliti l’enemic  -el qui t’ataca per subjugar-te i destruir-te com a nació de ple dret-  i això és el que va aconseguir la ruqueria d’Aznar que ara jo comparo a la ruqueria d’ER.

Fer el paper del “tonto útil” no és gratuït i menys tractant amb Espanya. Els catalans tenim un sol objectiu, recuperar la nostra llibertat i sobirania i Espanya només té un sol objectiu: impedir-ho.

Sánchez burxa la divisió dels catalans i des d’Europa no es veuen els enganys sinó qui controla la situació amb aparença democràtica. Els “Estats d’Alarma” són “155” encoberts. Quatre d’ells amb el consentiment d’ER.

Gent d’Esquerra, a qui feu costat?

Salvador Molins, Consell Local de la República Catalana Independent, del CDR*BIC
“Els “Estats d’Alarma”, el “155”, la guerra de l’Iraq, Aznar i Esquerra Republicana.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!