Els presos polítics i l’odi espanyol contra Catalunya: “Els catalans, fins quan pagarem perquè ens piquin?”

La Pandèmia, l’odi espanyol i els presos polítics catalans
(Extret de L’Última de Pere Martí de Vilaweb)

Els presoners polítics catalans pateixen una triple condemna. Primer van ser dos anys de presó provisional tot esperant judici. Després d’un judici esperpèntic, van ser condemnats a penes de presó altíssimes per uns delictes que no havien comès. Unes penes que no volien fer justícia, sinó castigar unes idees. Una vegada condemnats, van accedir a treballar unes quantes hores el dia fora de la presó, en aplicació de l’article 100.2 del règim penitenciari, però la pandèmia del coronavirus va interrompre aquestes sortides i els va obligar a tornar-se a confinar a la presó, amb el risc sanitari consegüent i sense poder rebre visites de familiars ni amics. Els presos independentistes han de suportar un règim de presó més dur per culpa de la Covid-19, però fins ara el govern no havia actuat per evitar-ho, malgrat la pressió d’alguns familiars.

L’ONU i més organitzacions humanitàries han fet una crida internacional a suavitzar les mesures penitenciàries i a alleugerir la càrrega de les presons arran de la pandèmia del coronavirus. El govern espanyol, al decret d’alarma, ja preveia de deixar en llibertat vigilada els presos en tercer grau, per esponjar les presons. El director general d’Execució Penal i Reinserció Social d’Institucions Penitenciàries, Javier Nistal, va enviar el 18 de març una circular als responsables de les presons en què deia que als presos classificats en tercer grau i aquells a qui ha estat aplicat l’article del 100.2 poguessin complir condemna a casa seva, sotmesos a mesures de control telemàtic i en les mateixes condicions que han de complir la resta dels ciutadans en la lluita contra la Covid-19.

A Catalunya, el 69% dels presos en tercer grau ja són confinats a casa. Quan va començar l’emergència sanitària, n’hi havia 157 en segon grau i els havien aplicat l’article 100.2 del reglament penitenciari per poder sortir a treballar o fer voluntariat. D’aquests, el Departament de Justícia va canviar-ne 56 a tercer grau perquè poguessin passar el confinament en arrest domiciliari. Ara el departament vol agafar els altres 101 afectats per l’article 100.2 i enviar-los directament a casa sense canviar-los de grau. Arran de la intenció de les juntes de centre de les presons dels Lledoners, el Mas d’Enric i el Puig de les Basses d’estudiar que els dirigents independentistes empresonats passessin el confinament a casa seva, el Suprem espanyol ha amenaçat els funcionaris que autoritzin la sortida dels presos d’encausar-los per prevaricació.

El Suprem s’avança a una decisió d’uns funcionaris que hauria de ser supervisada en tot cas pel jutge de vigilància penitenciària, que ja va validar els permisos de treball de Dolors Bassa i Jordi Cuixart. Precisament, el Departament de Justícia ha descartat fins ara d’atorgar-los el tercer grau per evitar que hi intervingui el Suprem espanyol, que hi té l’última paraula si la decisió és impugnada. Però en aquest cas, el del confinament a casa d’acord amb el 100.2, només hi hauria d’intervenir el jutge de vigilància penitenciària, que fins ara no havia denegat cap permís per a anar a treballar. El confinament a casa no és cap privilegi. En canvi, provar d’impedir-ho és acarnissar-se amb els presoners independentistes.

Però com s’ha demostrat, el Suprem continua actuant –malgrat la pandèmia– amb tota la crueltat, continua en el pic més alt, i la corba de la repressió no mostra símptomes de doblegar-se. La repressió deu ser en la llista de serveis essencials del BOE i el Suprem s’ha erigit en un Tribunal d’Inquisició per decidir qui surt de la presó i qui no, abans no es prengui cap decisió. Si aconsegueix el seu propòsit, es demostrarà una vegada més que contra els dirigents independentistes s’aplica una discriminació que confirma el caràcter polític del cas, cosa que sabem des de bon començament. Però si els presos no passen el confinament a casa, el Departament de Justícia i el govern en ple hauran de pensar actuacions més efectives i contundents. Els presos ja han patit prou: no tan sols han perdut la llibertat, sinó que ara es vol posar en risc intencionadament la seva vida privant-los d’un permís que no és cap privilegi, sinó l’aplicació estricta de la legislació penitenciària.

————–

Editorial de Vilaweb. Director: Vicent Partal
“Tornem-ho a dir: Llibertat presos polítics”
https://www.vilaweb.cat/noticies/tornem-ho-a-dir-llibertat-presos-politics/

El gest del Tribunal Suprem amenaçant directament funcionaris de presons si es dóna un permís als presos polítics seria inaudit si no fos perquè, enmig de la crisi del coronavirus, cada dia veiem gests inaudits. Per exemple, i aquest és especialment greu: ahir, per primera vegada des de la fi de la dictadura franquista, es van poder veure soldats detenint civils al carrer.

Però les amenaces del Suprem tenen un to i són d’una gravetat única. En primer lloc, perquè l’alt tribunal es permet de diferenciar entre allò que en diuen ‘presos del procés’ i la resta, inclosos la resta de presos polítics catalans. Els ‘del procés’ tindran una penalització afegida pel fet de ser-ho. Penalització contradictòria i tot, perquè no lliga gens pretendre que no hi ha presos polítics i després aplicar normes especials per als presos… polítics.

Però no és tan sols això. Un tribunal, per a justificar els seus actes, ha d’invocar alguna llei. I en aquest cas no és tan sols que no puguen agafar-se a cap, sinó que obertament van contra lleis i convencions internacionals ells mateixos. Els jutges.

I això, a més, ho fan ficant la por al cos d’uns funcionaris que, en tot cas, es limiten a fer la seua faena i no poden tenir mai cap responsabilitat política sobre les decisions que els ordenen d’executar. I ho fan passant per damunt de totes les normes establertes. Si el Suprem creu que una cosa no és ben feta té mecanismes que pot usar per oposar-s’hi. Però amenaçar preventivament un funcionari abans de saber si pretén fer la cosa que no volen que faça? On s’és vist això?

Tanmateix, la gravetat de tot plegat és la parcialitat irritant, l’afany de venjança indissimulat, la fanfarroneria prepotent, l’odi que s’escampa des d’aquesta mena d’avís que, per acabar-ho de rematar, no hi ha manera de saber si és oficial o no. Però que fa l’efecte, al capdavall. Recordeu aquella escena d’El Padrí en què la màfia deixa un cap de cavall al llit de qui vol intimidar, mentre dorm? Doncs és això mateix. Fer por al funcionari, baixar a l’esglaó més feble de tots per a deixar-li clar que ells poden matar, civilment, qui vulguen, quan vulguen i com vulguen i que si no t’han mort encara és perquè no han volgut. El poder de la intimidació, fora de qualsevol mesura raonable, fora de qualsevol contrapès democràtic.

Amb tot plegat, els presos polítics viuen la crisi del coronavirus d’una manera especialment dura i injusta. Tinc la sensació que són els grans oblidats, allà tancats a les cel·les, o hospitalitzats en uns centres que semblava que havien començat a abandonar de mica en mica, després de dos llarguíssims anys, i que, de sobte, se’ls han tancat més que abans i tot.

Ni les demandes internacionals reclamant que els permeten de passar la pandèmia a casa ni la lògica que demana d’evitar al màxim la possibilitat d’un contagi dins la presó, no únicament per ells sinó per a tots els presos, no serveixen de res. El Tribunal Suprem d’Espanya té una obsessió en l’anul·lació personal dels presos polítics catalans i viu decidit a fer-los la vida tan difícil com siga possible durant tant de temps com siga possible. Fins i tot quan el seu gest és més inhumà i repugnant.

No els oblidem mai, els presos, però encara els hauríem d’oblidar menys avui, en aquest moment tan particularment complicat per a ells. Si fossen a casa, per passar el confinament amb la família, nosaltres continuaríem reivindicant-ne la innocència i la llibertat. Però que hagen de passar aquest confinament tancats en les cel·les dels Lledoners, del Puig de les Basses i del Mas d’Enric és d’una crueltat indescriptible que només espere i desitge que els magistrats del Suprem espanyol algun dia hagen de pagar al seu torn.

Vicent Partal






People hold hands and Latvian flags as they participate in a human chain at Baltic Way near Riga August 23, 1989. Runners left Lithuania and Estonia on August 22, 2009, for neighbouring Latvia to start events marking the 20th anniversary of a 600 km (375 mile) human chain that showed the Balts’ wish to regain their independence from the Soviet Union. More than two million people in the Baltic countries of Estonia, Latvia and Lithuania joined hands in one of the biggest mass protests seen against the former Soviet Union and demanded the restoration of independence. Picture taken August 23, 1989. REUTERS/Ints Kalnins/Files (LATVIA POLITICS ANNIVERSARY IMAGES OF THE DAY) – RTR270BQ

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *