BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

15 de gener de 2020
0 comentaris

La pervivència del Primer d’Octubre: LLeials al Mandat completem la DUI catalana del 27 oct 2017.

   

Un poc de Wolin per a entendre on som,
què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre

«El retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable,
l’única via que podem seguir i que hem de seguir»
Vicent Partal.


Reafirmem el Referèndum vinculant
d’Autodeterminació de Catalunya
del 1r d’octubre del 2017.

Vam decidir. Vam votar. Vam guanyar.

Així vam emetre un mandat, de tots i per a tots:
Estat Català Independent en forma de República.

Ara, complim aquest mandat, acabem el que vam començar amb dignitat i convenciment, completem tot el que manca per a implementar la nostra independència plena.

Edifiquem i recuperem la nostra secular independència.
Sumem i coordinem totes les múltiples iniciatives.

Pasem d’Espanya i de tots els repressors.
No esperarem cap ordre, no demanarem permís a ningú!

Salvador Molins, Joan Sabata, Josep Vilalta, …
Membres del Consell Local de la República Catalana Independent, del BIC, Berguedà.

——————-

 

Un poc de Wolin per a entendre on som,
què és una democràcia i la pervivència del Primer d’Octubre:


“La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, …/… el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers.”  ( Vicent Partal)

Quanta misèria humana, tant a dretes com a esquerres. Estem perduts si nosaltres abandonem!   Gemma R. Comentari

Animo a VilaWeb a endinsar-se dins l’entramat colonial espanyol a Catalunya. Com els representants dels partits controlen les entitats de poder que no votem com l’AMB, CZF, Turisme, Fira, Ports, Aeroports, Ferrocarrils, etc. I tota la xarxa clientelar controlada mitjançant les candidatures polítiques dels col.legis professionals.

Després del Primer d’Octubre cal descolonitzar-nos i despartiditzar la nostra democràcia. Per etapes o tot a la vegada? Però és urgent fer-ho. Per tenir habitatge digne, per trobar feina raonable, per poder parlar la teva llengua, per poder queixar-te, per no anar a la presó, etc. I haver d’exiliar-te i denunciar-ho des d’Europa!    Joan Rovira Comentari

——————–


El Totalitarisme invers, la Democràcia fugissera i el 1r d’octubre
Extret d’un Editorial de Vilaweb, escrit per Vicent Partal
https://www.vilaweb.cat/noticies/wolin-democracia-primer-octubre-editorial-vicent-partal/

… A diferència d’uns altres pensadors, Wolin no té cap recepta sobre com eliminar la situació del “Totalitarisme invers” que ara mateix viu l’Estat Espanyol i la mateixa Europa i que descriu amb tanta amargor. Ara, sap i valora que hi ha la ‘democràcia fugissera’, un concepte que nosaltres els catalans hauríem d’apreciar especialment.

El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’. Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.

Més enllà de qui l’ha votat, això va ser el Brexit, tal com apunten molts autors, entre els qual James Hodgson, que m’ha fet obrir els ulls particularment. I això va ser, clarament, el Primer d’Octubre i el 3 d’octubre –i l’anàlisi quadra tant que Wolin fins i tot adverteix que la disrupció generalment arriba tan lluny que les elits de la ‘democràcia fugissera’ també s’espanten, com va passar amb el govern del president Puigdemont.

Vaig acabant. Wolin no té cap recepta per a guanyar. I apunta que les democràcies fugisseres són molt difícils de mantenir perquè la gent té interessos vitals ordinaris que no li permeten d’estar permanentment mobilitzada, però també perquè una revolució democràtica per definició encoratja la diversitat i per això inevitablement cau en la fragmentació.

Ara, hem vist esclats impressionants de ‘democràcia fugissera’ aquests darrers anys que semblen haver-se apagat del tot: les primaveres àrabs, per exemple. O que han semblat acabats durant molts anys i de sobte s’han revifat, com la revolta democràtica d’Hong Kong. Hem vist ‘democràcies fugisseres’ que han empentat l’estat contra les cordes, però que semblen haver-se quedat només en les formes, sense anar al fons, com el cas dels jupetins grocs. Algunes democràcies fugisseres han acabat essent adoptades per una fracció de l’elit, que les ha domesticades, com és el cas del 15-M.

La diferència amb l’independentisme és la seua capacitat enorme de resistència en el temps. El nostre moviment popular i democràtic també intenta dominar-lo l’elit del procés, siga d’Esquerra o de Junts, però ara per ara no ho ha aconseguit, gràcies a l’extraordinària capacitat de sacrifici de la població, però també en part perquè Espanya s’afebleix a ella mateixa cometent l’error de pressionar i perseguir una part de l’elit, independentista, amb la qual s’hauria pogut entendre, i forçant-la, per tant, a lluitar sense rendició ni treva.

I aquest colossal error espanyol origina una de les dues condicions que Wolin presenta com a condició per a allargar i fer fructificar el fugisser esclat de la democràcia al carrer: que la disrupció del sistema siga d’un abast tan gran que l’estat, per frenar-la, es trobe forçat a recuperar el totalitarisme clàssic amb mesures despòtiques i tiràniques, que acaben deslegitimant-lo i equiparant-lo cada dia més a una dictadura.

La segona condició per a allargar l’esclat democràtic, Wolin la formula en termes poc científics però profundament intuïtius i que estime especialment. Diu, simplement, que els primers d’octubre, per entendre’s, exerceixen un efecte tan poderós sobre la gent, són un canvi sentimental d’un abast tan immens, que ‘poden tornar a passar mentre hi haja gent que els recorde’. Perquè els qui ho hem viscut ja hem experimentat que la democràcia de veritat és realment possible, i molt bonica, i volem tornar-hi.

Per això, …/… el retorn a allò que vàrem fer l’octubre del 2017 és l’únic camí transitable, l’única via que podem seguir i que hem de seguir. I per això la crisi entre Espanya i Catalunya, l’exemple català, és tan transcendental per a la Unió Europea, que és ara mateix la plasmació més evident, a escala mundial, del totalitarisme invers. O no és a les peculiars institucions de la UE on més clarament avança el projecte d’apartar l’economia del control de la política i d’apartar la política de l’escrutini de la població?

Vicent Partal

 PS. En l’editorial d’ahir vaig agrair el fet que l’Esquerra Unitària Europea hagués defensat els drets dels tres eurodiputats independentistes catalans en la sessió d’investidura del parlament. Afegia que m’havia semblat un gran contrast amb l’actitud de l’ALE i els Verds. No en vaig ser conscient de que Diana Riba havia intentat prendre també la paraula per fer-ho i Tajani ho havia impedit, cosa que m’han explicat ara. He rectificat l’editorial d’ahir en aquest punt.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!