Com a Poble i Nació tenim el deure polític i moral de salvar la Llengua de Catalunya.

 

La supervivència d’una cultura

L’ésser humà ha desenvolupat moltes maneres d’interpretar el seu entorn, el seu paisatge, la seva vida, ja que cada entorn, paisatge o vida és diferent. Per això s’han configurat les diferents cultures distribuïdes pel planeta. Cada cultura, cada llengua s’ha originat en un lloc concret a resultes del paisatge, de la gent que l’ha habitat, dels pobles que els han conquerit o que s’hi han desplaçat. La desaparició de la llengua en un territori és la desaparició d’una manera de viure i d’interpretar-lo. Per això cada llengua que es deixa de parlar, d’escriure, de transmetre és la pèrdua d’una visió, d’una interpretació del món.

Per aquest motiu no ens podem permetre abaixar la guàrdia davant totes les envestides que rep la nostra llengua per fer-la desaparèixer. Envestides que, moltes vegades, paguem amb els nostres impostos, ja que venen de l’Estat que financem.

Per això és tan important que no perdem de vista l’objectiu de la nostra lluita per viure en un país millor, que es basi en el respecte a totes les cultures i visions del món. Un país que protegeixi de manera especial la llengua que es va generar en aquest territori fa més de mil anys  i que està en perill de desaparició. Aconseguir que no ens facin callar, ni ens apaguin la nostra veu, ni les nostres ganes de participar al món. Cada vegada que prescindim de la nostra llengua per por, per comoditat o per interessos tan polítics, econòmics o del què siguin, estem col·laborant en la seva desaparició.

Fa uns dies durant el tall de circulació que va fer el Tsunami Democràtic a la frontera entre l’Estat Espanyol i el Francès a l’AP7, vaig veure un vídeo en que se sentia l’Estaca. Al veure-ho em vaig emocionar pensant que aquell cant era compartit per catalans del nord i catalans del sud, trencant una frontera forçosa que ens va partir el país pel mig fa 360 anys.

Aleshores vaig recordar una altra Estaca cantada en grup en un poble de la Catalunya Nord. Era als jardins de la Maternitat d’Elna en el transcurs d’una trobada d’Elnes. Compartíem aquell cant familiars de nenes que porten el nom d’Elna, familiars i persones nascudes a la Maternitat en els anys de l’exili republicà, junt amb gent d’Elna i d’altres pobles del voltant.

Mentre tots estàvem cantant l’Estaca recordo que a darrera meu hi sentia una veu amb  accent francès que la cantava amb molta força i emoció. Quan va acabar em vaig girar i vaig parlar amb la persona que la cantava, pensant que m’entendria parlant en català, però la meva sorpresa va ser que no entenia el català. Era una catalana del nord, que cantant l’Estaca connectava amb la llengua que ella ja no havia après de petita com potser els seus pares o avis si que l’havien après. Però cantar l’Estaca la feia connectar amb aquella cultura que havia perdut.

Vaig pensar en totes les llengües que han desaparegut, en totes les cultures que desapareixen contínuament i l’important que és de preservar-les i no col·laborar gens amb qui treballa per la desaparició de les diferents llengües i cultures que formen el món.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m’ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *