VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.
” La independència no és cap entelèquia.
O és un objectiu amb tots els ets i uts o no és res. I no pot dependre mai d’una decisió de l’estat.
L’independentisme fou imparable mentre era inventiu i portava la iniciativa.
D’ençà que és reactiu perd pistonada..
Quina credibilitat mereixeria ara repetir una proclamació que ja caigué sota la primera envestida de l’estat? De què serviria tornar a recórrer el camí fressat? Especialment ara que molts dels actors han fet gestos que equivalen a una retractació. Espanya pagarà el preu que calgui per subjectar Catalunya i l’esquer del referèndum pactat sols enganya els lluços. Presentat en aquests termes, el conflicte és un forat negre que xucla fins i tot la llum. Per veure-hi, és urgent de sortir-ne. La solució requereix la multilateralitat i això fa imprescindible d’involucrar-hi més actors. Catalunya és una molèstia per a Europa i a una molèstia es reacciona d’antuvi menystenint-la, confiant que passi. Però amb el pacte de no-intervenció, la Unió Europea sols ha aconseguit d’encoratjar l’estat en l’arbitrarietat repressiva, amb risc que la Unió mateixa acabi devorada per l’autoritarisme.
Per sortir de l’atzucac, Catalunya hauria d’esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial. I això, més que una política de distensió, aconsella aprofundir la contradicció entre legalitat i legitimitat democràtica. Sobretot, demana de tenir mans lliures a Europa, instal·lant-hi el motor de la ruptura amb Espanya. Fer-ho efectiu exigiria que els partits independentistes sense excepció traslladessin l’estratègia nacional al Consell de la República, desvinculant-la del combat de proximitat entre ells i alliberant-la de l’encalç de la judicatura espanyola. Seria ingenu d’esperar que els partits ho fessin de grat, abocats com estan a la lluita pel repartiment de cadires i enfrontats en un rancuniós ‘nosaltres i ells’. Però els electors saben la manera de reconduir-ho. Només cal que també sàpiguen cap a on volen anar.”