Per a la Independència de Catalunya sumem tots, fins i tot Puigdemont i Torra. “Protegim, doncs, el Rei Blanc de Catalunya”

  

Reafirmem el 1r d’octubre, completem la DUI catalana del 27 d’octubre del 2017.
Portem la Declaració al Tribunal de La Haia.

Salvador Molins, vocal Consell Local de la República, de Berga.

Extret de laRepública.cat:

Apartar Puigdemont. Oblidar Puigdemont

En aquesta immensa partida d’escacs, el “preparao” és el rei negre i Puigdemont representa, irònicament (ell que és republicà i independentista) el rei blanc. I quan tot això acabi només una de les dues peces quedarà dempeus.”

A Catalunya, Espanya i Europa hi ha una persona que incomoda: Carles Puigdemont. Escollit president per sorpresa a principis de 2016, ningú s’esperava que el llavors alcalde de Girona lideraria el moviment independentista fins on ho ha fet avui. Quan va assumir la presidència, un periodista que el coneix de fa anys va pronosticar: “No sabeu el que heu fet”. I és cert, no ho sabien. Quan es va anar aproximant el referèndum de l’1 d’octubre, abans d’anunciar data i pregunta, el president Puigdemont es va reunir a Moncloa amb el llavors president espanyol, Mariano Rajoy. Acabada la reunió, l’expressió dels assessors de Rajoy va ser “este tío está loco”. Un bon col·lega que fa anys i panys que forma part del PP els va advertir: “Puigdemont no es Mas. No tiene mochilas y es independentista de nacimiento. No lo podreis comprar. O dialogamos con él o esto se nos va ir de las manos”. Va ser un pronòstic encertat.

“Referèndum o referèndum”. Aquí és on es va marcar un punt d’inflexió. Coneixedor de les pressions internes (pròpies i d’ERC) i de les filtracions diàries a qualsevol decisió que prengués, no va consultar amb ningú que diria aquesta frase en seu parlamentària. I és aquesta frase la que va marcar el punt de no retorn. Va ser allà que alguns consellers i conselleres van començar a titubejar. No és cap novetat afirmar que alguns dels que van marxar i alguns que es van quedar, creien fermament que o bé l’1 d’octubre no s’acabaria celebrant o bé que s’acabaria pactant com la consulta del 9 de novembre de 2014. Però l’1 d’octubre va arribar. I contra vent i marea es va votar. I va arribar el 3 d’octubre, i allò sí, sumat a l’1-O, va espantar propis i forans. Els partits perdien el control. La gent s’apoderava al marge d’ells. Puigdemont era més que mai un esperit lliure i, una cosa i una altra, eren un perill a tallar de soca-rel.

Avui la majoria dels catalans i les catalanes consideren a Puigdemont el president legítim de Catalunya destituït il·legalment pel 155. Però alhora se li ha practicat un desgast públic sense precedents. És una peça incòmoda per a tothom. Ha aconseguit renovar un espai en descomposició (de CDC a Junts per Catalunya), mutant-lo i ampliant-lo ideològicament, i això li ha garantit nombrosos i poderosos enemics. Molesta als grans mitjans de comunicació, perquè el seu poder d’oratòria i convocatòria segueix intacte. Molesta a Europa, perquè la seva llibertat de moviments i de paraula els recorda que estan permetent una vulneració flagrant dels drets civils i polítics a Espanya, i estan fent ulls grossos a tenir presos polítics en ple segle XXI. Molesta a tots els partits, perquè ha demostrat que per ell els partits són instruments i, per tant, avui hi són i demà no. Molesta a Madrid, perquè simbolitza la seva llarga llista de fracassos: no van impedir que arribessin les urnes, no van impedir l’1 d’octubre, no el van poder detenir, no el van poder extradir i no l’han pogut callar; i per reblar el clau, segueix plantant batalla malgrat tenir-ho tot en contra. Molesta a la banca i tot l’establishment espanyol, perquè representa l’amenaça que tot pugui canviar i, en conseqüència, que ells perdin la seva posició de privilegi heretada de naixement. I per acabar, però no menys important, molesta al Rei Felip VI. En aquesta immensa partida d’escacs, el “preparao” és el rei negre i Puigdemont representa, irònicament (ell que és republicà i independentista) el rei blanc. I quan tot això acabi només una de les dues peces quedarà dempeus.

El president Puigdemont podria viure, des de fa ja bastant de temps, tranquil i apartat de la vida política. En llibertat, en família i refent la seva vida personal. Hi té tot el dret del món. I ho hauria fet si no fos pel seu concepte de responsabilitat que l’ha fet aguantar fins ara i més. Recordo un dia a principis de 2017, al Saló Montserrat del Palau de la Generalitat, que parlava amb ell abans d’entrar en una entrevista. Parlàvem de futur. Jo li deia que a les següents eleccions (si tot anava amb normalitat, cosa que no va ser així) s’havia de presentar a les eleccions a la Generalitat de Catalunya. La seva resposta va ser contundent: “No. Han de venir nous lideratges. Jo sóc aquí per complir un sol objectiu”. No és anecdòtic. Qualsevol en la seva situació, en aquell moment amb tot tranquil i a favor seu, hauria dit que sí, que allargaria legislatura fins al moment més oportú per convocar eleccions i arrasar (allò que des d’ahir coneixem com “fer un Pedro Sánchez). Però no va ser aquesta la resposta. Un dels seus grans mals (corregit en part a base de decepcions i repressió) és que té una elevada percepció de la democràcia, fins a un punt excessivament idíl·lic. Però vivim a Espanya.

Puigdemont és moltes coses, però no he conegut mai ningú que miri tant poc per ell. Ni tan sols en termes de salut. Tot és pel país. Jo sincerament no ho compateixo, però és admirable que hi hagi gent així. Ara, 29 d’abril de 2019, no només és l’enemic número u d’Espanya, sinó també de Catalunya i d’Europa. S’ha construït un relat al seu voltant que és altament tòxic: tots els mals, propis i forans, són culpa seva. Ell és radicalitat, és unilateralitat, és l’antidiàleg, el boig; el traïdor per no ser a presó. I doncs que ni uns ni altres se l’han pogut carregar amb jutges, policies, CNI, campanyes d’intoxicació ni mitjans de comunicació (que progressivament li han anat fent una apagada informativa), s’ha optat per l’estratègia més senzilla del món: si no podem amb ell, procurarem que quedi en l’oblit. També hi ha jugat gent que fins ara eren al seu voltant (que no al seu costat).

Hi ha una operació en marxa a gran escala per mirar de recompondre la Catalunya del peix al cove. De moment se’l deixa fer, esperant que s’estavelli electoralment. Els carronyaires estan famèlics i preparats. I si això acaba succeint, no tingueu dubte que al president Puigdemont se’l deixarà apartat a Waterloo, procurant que el temps s’encarregui de l’oblit. L’objectiu és intentar que l’etapa Puigdemont quedi esborrada de la història del país. I en aquest objectiu, tampoc faltaran aliats, com la Junta Electoral Central, que procura, tot destruint encara mes els fonaments de l’Estat de dret espanyols i la seva democràcia, impedir-li presentar-se a les eleccions europees. Saben que sortiria elegit. I han vist que la campanya de desinformació on s’ha afirmat que no podria recollir l’acta d’eurodiputat (amb la inestimable ajuda dels aliats del PP Tajani, Timmermans i Junker) no aguanta més enllà del relat. Si no el deixen presentar-se al Parlament Europeu, un problema menys per Espanya i per Europa. I també per molts a Catalunya.

Això no obstant, la batalla continua.

Aleix Clarió

https://www.larepublica.cat/apartar-puigdemont-oblidar-puigdemont/

“Per a la Independència de Catalunya sumem tots, fins i tot Puigdemont i Torra.
Protegim “el Rei Blanc” de Catalunya”

   

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *