27 0ct 2017 “DUI Catalana” Incompleta. Qui la completarà?

27 0ct 2017 “DUI Catalana”.
No hi ha cap suspensió hi ha un imcompliment. 
Cal que Puigdemont parli clar i sense subterfugis.


Una “DI” inacabada, Puigdemont parla confús, ell se situa al dia 10 d’octubre amb la suspensió,
no estem parlant de la DI, votació al Parlament del dia 27 d’octubre?
El mandat del Parlament a l’executiu, que ni el President ni l’executiu català no van complir.
Si no ho van fer ells fem-ho nosaltres, preparem-nos per completar la DUI i comencem edificar la República Catalana Independent.

Salvador Molins, CDR*bic, CLR*bic, Vocal del CLR*Berga.

——————

OPINIÓ

Els tres temps de la Declaració d’Independència

Per què la Declaració encara no s’ha fet efectiva i per què, a la vegada, és plenament vigent?

 

 per Toni Comín, 12 de març de 2019 a les 20:45 |

¿Quin és el valor i el significat de la Declaració d’Independència de l’octubre del 2017? Aquesta és una de les preguntes que més controvèrsia ha generat entre les pròpies files sobiranistes des del 27-O. Aquestes setmanes, amb la declaració dels dotze innocents davant del Tribunal Suprem, aquest debat ha tornat a revifar. Entenc que una part del debat es deu no tant a les diferències derivades de perspectives polítiques diverses, totes elles perfectament legítimes, sinó a les dificultats o malentesos conceptuals sobre què és una declaració d’independència, qui n’és l’autor, qui la proclama, qui la fa efectiva o quina és la seva naturalesa. Potser si aclarim bé els conceptes i aconseguim desfer aquests malentesos facilitarem que el debat estratègic entre els partidaris de la República avanci de manera més eficaç.

En el cas de l’actual procés d’independència de Catalunya, i tenint en compte allò que disposava la Llei del referèndum, cal entendre la Declaració no com un acte únic sinó com un acte que es desplega en tres moments diferents, cadascun dels quals té el seu propi protagonista. La Declaració, si se’m permet la metàfora musical, vindria a ser una obra en tres temps, cadascun dels quals té la seva pròpia lògica, però que, conjuntament, conformen una peça única. Com en les obres musicals, cadascun dels temps, sense la resta, perd part del seu sentit.

(Primer parèntesi). La Llei del referèndum, recordem-ho, és la culminació d’un procés de mobilitzacions socials massives, de quasi deu anys, durant el qual una part majoritària de la ciutadania de Catalunya va reivindicar, de manera inequívocament cívica i pacífica, poder exercir el dret a l’autodeterminació. Un procés que s’accelera, precisament, quan el Tribunal Constitucional (TC), a partir de l’any 2010, perd de manera rotunda seva “legitimitat d’exercici” davant d’una gran part del poble català. Si alguna institució de l’Estat de Dret, més enllà de la seva legitimitat d’origen, necessita renovar de manera constant la seva legitimitat d’exercici és la Cort Constitucional.

La comparació amb el Canadà és il·luminadora: si davant del cas del Quebec la Cort Suprema canadenca va fer honor a les seves obligacions d’imparcialitat i neutralitat amb la seva històrica sentència del 1998, la sentència del TC espanyol sobre l’Estatut va provocar una crisi irreversible del pacte constitucional. Si la Llei del referèndum se sostreia a la jurisdicció d’un TC fortament deslegitimat va ser, justament, perquè el Parlament no va tenir altra manera de complir amb el seu deure polític de donar forma legislativa a la voluntat popular, reiteradament expressada al carrer i a les urnes. (Fi del parèntesi).

El primer temps de la Declaració va ser el dia 1 d’octubre. Allà, una majoria dels ciutadans que van acudir a les urnes van decidir que Catalunya fos “un Estat independent en forma de República”. Aquesta és, per així dir-ho, la genuïna Declaració d’Independència: el què tècnicament podem anomenar la declaració “material”. Per això, si en un exercici de reduccionisme, volguéssim resumir el que en realitat va ser un procés amb varies fases a una sola data, hauríem de dir que el dia de la Declaració d’independència va ser el dia 1-O.

(Segon parèntesi). Hi ha dues maneres democràtiques de fer una declaració d’independència: que la decisió la prenguin directament els ciutadans, per mitjà d’un referèndum, o que la prenguin els membres del Parlament democràticament escollits pels ciutadans en representació seva, si el mandat en base al qual han estat elegits ho indica. En el cas de Catalunya, un cop es va decidir celebrar el referèndum de l’1-O, és obvi que s’estava optant per la primera opció. Tanmateix, hi ha d’altres casos en la història contemporània d’Europa en què s’ha optat per la via parlamentària, no per la via referendària.

Entendre bé la diferència entre aquestes dues opcions és important, perquè el paper dels Parlaments en un i altre cas canvia notablement. En el primer cas, allò que fan els parlaments, de fet, és “ratificar formalment” una “declaració material” ja feta prèviament per la ciutadania. En el segon, els parlaments poden decidir si volen o no la independència. No és irrellevant: en un cas estem davant d’una potestat del parlament, mentre que en l’altre estem davant d’un “acte degut”, per dir-ho d’alguna manera. (Fi del parèntesi).

En l’actual procés d’independència de Catalunya, el segon temps de la Declaració havia de ser, doncs, un acte parlamentari, en què el protagonisme requeia sobre la cambra legislativa en tant que dipositària de la sobirania del poble de Catalunya. Això és el que preveia la Llei del referèndum d’autodeterminació, quan en el seu article 6 diu: “(…) el Parlament de Catalunya (…) celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal de la independència de Catalunya”. La fórmula com el Parlament faci aquesta “declaració formal” -concepte aquest que, com diem, cal entendre en el sentit de “ratificació”- la Llei no la defineix. Es tracta, en qualsevol cas, d’un acte parlamentari. Però a partir d’aquí tot queda obert.

Això permet aclarir, per tant, la naturalesa del que es va produir els dies 10 i 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. El dia 10 va ser el president de la Generalitat -que a més de president era també diputat- qui va intervenir davant la cambra per presentar els resultats del referèndum del dia 1, qui va assumir el mandat sorgit d’aquell dia i immediatament va demanar que el Parlament en suspengués els seus efectes provisionalment. El motiu: donar una oportunitat a una mediació i a una solució negociada amb l’Estat, que en aquell moment, d’acord amb els indicis disponibles, no semblava del tot impossible. Era un exercici de responsabilitat per part del govern intentar, fins a l’últim moment, una sortida dialogada i no unilateral per fer efectiu el mandat popular. La declaració formal que preveu la Llei es va fer, doncs, per mitjà de l’assumpció del mandat de l’1-O per part del president, però aquesta Declaració va quedar transitòriament sense efectes.

El dia 27 es va votar i aprovar una proposta de resolució que, en el seu preàmbul, recollia el text de la Declaració solemne que els diputats havien signat el dia 10 fora de l’hemicicle, després de la suspensió sol·licitada pel President i pel Govern. En qualsevol proposta de resolució el que es vota és la part dispositiva, no la part expositiva. La proposta de resolució, en la seva part dispositiva, demanava al Govern que fes efectiva aquella Declaració formal per mitjà d’una sèrie d’accions concretes, totes elles competència del poder executiu. Podem dir, per tant, que de nou es feia la Declaració formal o, si es vol dir d’una altra manera, s’aixecava la suspensió del dia 10. I aquesta vegada la seva efectivitat depenia del fet que el Govern executés o no allò que deia la proposta de resolució en la seva part dispositiva. No oblidem que la potestat de complir o no amb una proposta de resolució aprovada pel Parlament de Catalunya és una potestat exclusiva del Govern.

La diferència entre els actes parlamentaris d’aquests dos dies, per tant, es pot formular així: si el dia 10 va ser el mateix Parlament qui, a proposta del Govern i del seu President, assumia deixar en suspens els efectes de la Declaració formal, el dia 27 el Parlament, aprovant aquella Proposta de resolució, va fer la Declaració formal i va deixar en mans del Govern que aquesta es fes o no efectiva.

(Tercer parèntesi). En aquest punt, algú es podria fer legítimament aquesta pregunta: ¿si la Declaració formal és un “acte degut” per part del Parlament, per què en els dies previs al 27-O va haver-hi un intens debat entre els partits independentistes per decidir si es feia o no aquesta Declaració? ¿No és una incongruència? No ho és si plantegem la qüestió en els seus justos termes. Que el Parlament havia de fer la Declaració, d’acord amb el que preveia la Llei de referèndum, això estava fora de dubte.

La qüestió era si, abans que arribés aquest moment, el MHP President de la Generalitat dissolia o no el Parlament per convocar eleccions. La dissolució anticipada del Parlament és, en efecte, una prerrogativa exclusiva del president. Si l’hagués utilitzat, el Parlament no hagués pot fer la Declaració, senzillament perquè hauria quedat dissolt. Si el President convocava eleccions, no hi havia segon temps: el procés de la Declaració quedava automàticament aturat. (Tot i que, al meu entendre, la Declaració material del dia 1-O no hagués quedat anul·lada, perquè per la seva pròpia naturalesa és irreversible per part de cap institució. Només un nou mandat ciutadà la podria revertir.)

Per un moment, doncs, el protagonisme del procés de la Declaració, entre el primer temps, on el protagonisme és dels ciutadans, i el segon, en que és del Parlament, va passar a estar en mans del president i del seu govern. Tanmateix, quan es va acreditar que les condicions mínimes per assegurar que les eventuals eleccions es desenvoluparien en un context netament democràtic no estaven garantides, l’avançament electoral es va desestimar. Així com el dia 10, per responsabilitat, la Declaració es va suspendre per donar una oportunitat al diàleg, de la mateixa manera el dia 25, per responsabilitat, la possibilitat d’unes eleccions que permetessin evitar la repressió havia estat, sí, sobre la taula.

Tanmateix, un cop aclarit que una convocatòria electoral per res garantia frenar la repressió penal (querella contra el Govern i el Parlament) i institucional (activació del 155), també per responsabilitat el Govern va optar per permetre que allò que els ciutadans havien decidit el dia 1-O, al preu d’un sacrifici ciutadà per tothom conegut, avancés pel camí institucional previst. I amb això el procés de la Declaració va reprendre el seu curs “normal” i el protagonisme, per tant, va retornar a la seu parlamentària, amb la votació del dia 27-O. (Fi del parèntesi).

Així arribem, doncs, al tercer temps o el tercer moment de la Declaració. Si en el primer temps, el protagonisme és dels ciutadans i en el segon del Parlament, en el tercer temps el protagonisme és del Govern. Per entendre correctament aquesta divisió de funcions, cal que primer tinguem clar el paper de cadascú en un Estat de Dret.

 

Els parlaments, per la naturalesa del propi poder legislatiu, no tenen la capacitat per garantir l’aplicació de les lleis que aproven. Per això és necessari el poder executiu: com el seu nom indica, és el poder que s’encarrega que les lleis s’apliquin, es facin efectives i siguin respectades. Ja sigui l’administració pública, que depèn del govern, ja siguin d’altres òrgans creats a tal efecte, sempre cal algun poder diferent del propi Parlament per tal que les seves lleis s’executin. (L’única excepció rellevant d’aquest principi seria la norma que determina l’organització del propi Parlament, el Reglament, l’execució de la qual sí que depèn de la pròpia administració parlamentària).

 

Que l’efectivitat d’una norma o d’un mandat parlamentari depengui del Govern explica que el poder executiu i el poder legislatiu neixin simultàniament. És a dir, que apareguin com a poders específics i separats en el mateix moment, amb el sorgiment de l’Estat liberal modern. En l’estat absolut, la facultat de dictar les normes i de fer-les complir estaven barrejades i en unes soles mans, les del monarca, i per això en aquell moment, de fet, els conceptes de poder legislatiu i de poder executiu no tenen gaire sentit. Amb les revolucions liberals i la divisió de poders neix el poder legislatiu com a tal, encarregat de fer les lleis, i el poder executiu com a tal, encarregat d’executar-les. Si el Parlament dota les normes de legitimitat, és el Govern qui les dota d’efectivitat. I una cosa ve després de l’altra.

 

Quan una norma és legítima però no és encara efectiva, podem dir que estem davant d’una norma “política”. Perquè la llei només és llei en el sentit jurídic del terme quan hi ha una institució capaç de garantir-ne la seva aplicació. Podem resumir-ho així: una norma que disposa només de legitimitat -és a dir, quan ha estat aprovada pel Parlament però encara no ha estat executada pel Govern- és política; una norma que disposa de legitimitat i també d’efectivitat –quan a més d’haver estat aprovada pel Parlament és aplicada pel Govern- és jurídica. Sense poder executiu, totes les decisions legislatives serien normes o mandats només “polítics”. Es la seva efectivitat -que depèn de l’acció del poder executiu- el que les converteix en normes en el sentit jurídic del terme.

Malgrat pugui semblar una pura abstracció conceptual o, fins i tot, una mera digressió històrica, aquesta diferència entre una “norma jurídica” i una “norma política” -que la primera s’ha fet efectiva i la segona no (o encara no)- és important per entendre bé què va passar l’octubre del 2017 i quina és l’herència política que ens han deixat aquells mesos. I, així, desfer alguns dels malentesos que han fet encallar el debat estratègic dels partidaris de la República durant masses mesos.

Allò que val per a una llei val també per a un mandat parlamentari com és una declaració d’independència. Per definició, allò que va fer el Parlament el 27-O era una “declaració política”. No pot ser d’altra manera. Una declaració política, reiterem-ho, que era una “ratificació formal” d’una “declaració material” feta pels ciutadans el dia 1-O. A això es refereixen les companyes i companys que han hagut de declarar davant del Suprem quan han parlat d’aquesta qüestió. La Declaració del 27-O va ser una declaració política, sense efectes jurídics per ella mateixa, perquè és impossible que no sigui així.

Era al poder executiu a qui corresponia fer efectiva la Declaració, és a dir, convertir aquesta “norma política” en una “norma jurídica”. I el Govern de la Generalitat va renunciar a fer-la efectiva per motius que han estat explicats públicament i de manera reiterada. Si el 10-O el Govern va proposar al Parlament suspendre els efectes de la Declaració amb la voluntat  d’obrir una negociació amb el govern espanyol, el 27-O el Govern no va aplicar el mandat del Parlament per evitar que un procés d’execució de la Declaració desencadenés una deriva encara més violenta del Govern espanyol, vist el precedent de l’1-O o l’empresonament arbitrari i injustificat dels dos Jordis molts pocs dies abans. El caràcter pacífic i no violent era -i segueix sent- un dels principis innegociables del procés d’independència, recordem-ho. I la correlació de forces social i institucional feia difícil d’imaginar que, en aquell moment, es pogués desplegar la Declaració d’independència sense generar  una reacció desmesuradament agressiva per part de l’Estat espanyol.

Aquesta és la raó per la qual el Govern va renunciar, en aquell moment, a fer-la efectiva. Perquè va entendre que per fer-la efectiva d’acord amb l’ADN català -que no és altre que l’aposta pel caràcter pacífic i no violent del procés d’independència- i neutralitzant al mateix temps la possible deriva violenta de l’Estat calia una millor correlació de forces. Per aquesta raó el tercer temps és, per ara, un temps pendent. La Declaració -tant material com formal- està feta, però resta a l’espera que un poder amb capacitat executiva procedeixi a la seva aplicació. Quan el MHP Torra parla de la República proclamada es refereix exactament a això: que una República (només) proclamada és una República pendent de materialitzar.

En conclusió, si avui la Declaració encara no s’ha fet efectiva és per una qüestió de correlació de forces, no de legitimitat. Si el problema fos de legitimitat, caldria haver-se aturat abans del segon temps i no arribar al moment de la Declaració formal el 27-O al Parlament. Si hi hagués hagut dèficits de legitimitat, caldria haver-ne tingut consciència abans de qualsevol ratificació parlamentària. Si es va arribar fins al dia 27-O és perquè ens manteníem en la convicció que la legitimitat que emana del Parlament de Catalunya era suficient com per fer la llei en què s’empara la Declaració.

 

Així doncs, quan el problema és de legitimitat, t’has d’aturar abans del segon temps. Quan el problema és de correlació de forces, t’has d’aturar abans del tercer. Quan per exemple la secretària general d’ERC, Marta Rovira, assenyala que el referèndum de l’1-O té el doble inconvenient de la manca de reconeixement per part d’una part rellevant dels ciutadans de Catalunya i la manca de reconeixement per part de la comunitat internacional,  es refereix a un problema de correlació de forces, no de legitimitat. Perquè si la legitimitat del referèndum depèn del Parlament i de la seva sobirania, aleshores no pot dependre d’aquests dos reconeixements. Però, en canvi, aquests dos reconeixements sí que són molt rellevants a l’hora de millorar la correlació de forces de la Generalitat davant de l’Estat espanyol.

 

(Penúltim parèntesi). S’ha comentat repetidament la dificultat del referèndum de l’1-O per complir amb els criteris de la Comissió de Venècia. Però és sobradament conegut que aquestes dificultats no tenen la seva causa en l’acció institucional de la Generalitat o en el comportament ciutadà aquell dia, sinó en l’acció repressiva de l’Estat, abans i durant la celebració de la votació. La principal afectació d’aquesta acció repressiva pel que fa a la qualitat democràtica de la jornada  -tot i que no l’única- va tenir a veure amb la retirada d’algunes urnes per part de les forces de seguretat. Però l’activació del cens universal va neutralitzar, de manera pràcticament total, aquestes interferències. Assumir que la repressió de l’Estat suposa un dèficit insuperable pel que fa a la legitimitat del mandat de l’1-O seria tan com atorgar a les seves forces de seguretat la clau de la sobirania del Parlament de Catalunya. Per això, la majoria parlamentària va entendre que, per un sentit democràtic elemental, no s’havia de concedir a la policia espanyola el dret a determinar la legitimitat de les decisions del Parlament. (Fi del parèntesi).

 

El resum de tot el que hem explicat, doncs, és aquest: estem davant d’una obra en tres temps. En el primer actuen els ciutadans: és el referèndum en què es produeix, de manera directa i sense mediació institucional, la declaració material en cas de victòria del ‘sí’. En el segon actua el Parlament: es la declaració (ratificació) formal, que només és possible si s’assumeix la legitimitat de la Declaració material. En el tercer temps actua el Govern, i consisteix a fer efectiva la declaració. I aquest és el temps que tenim pendent. Ja tenim la legitimitat per ser independents, però encara no la força suficient per dur-ho a la pràctica.

 

Per això, en l’etapa actual del procés, tot allò que fem té com a objectiu millorar la nostra correlació de forces per tal que finalment puguem fer efectiva, sempre de manera pacífica i no violenta, la Declaració. I això és el que permet entendre a què es refereix el MHP Puigdemont quan diu que “la Declaració està allà” i que “es pot aixecar la suspensió en qualsevol moment”. En qualsevol moment, quan considerem que la correlació de forces es suficient, es pot decidir executar-la, perquè la legitimitat per fer-ho no falta.

 

(Últim parèntesi). La millora de la correlació de forces també pot tenir com a conseqüència acabar forçant l’Estat a acceptar la celebració d’un nou referèndum i reconèixer el caràcter vinculant dels seus resultats. En aquest cas, estaríem renunciant a fer efectiva la Declaració formalitzada pel Parlament el dia 27-O? El poble sempre té dret a rectificar el poble, aquest és un principi democràtic elemental. Així, un nou mandat, expressat en un nou referèndum, substituiria el mandat sorgit de l’1-O. Si aquest nou mandat fos novament en favor de la independència, estaríem davant d’una segona Declaració material. Però tan cert és això com que, mentrestant, el mandat de l’1-O segueix plenament vigent.

 

Les regles de la democràcia, en aquest sentit, són inequívoques. La possibilitat de celebrar un nou referèndum en cap cas  disminueix la legitimitat del referèndum anterior ni, per tant, de la Declaració material i formal que se n’han derivat, ni en debilita la seva vigència. De la mateixa manera que aquesta legitimitat i aquesta vigència en cap cas poden impedir que el poble es torni a expressar de manera igualment vinculant sobre la mateixa qüestió, si una majoria democràtica, en un moment donat, així ho disposa. Per tant, hi ha dues maneres de materialitzar la República: fent efectiva la Declaració actual, sense passar per un nou referèndum, o bé guanyant un nou referèndum reconegut per l’Estat. Si davant d’una millora de la correlació de forces és més aconsellable l’una o l’altra, és una qüestió d’oportunitat política. Però, en qualsevol cas, són tan legítimes una opció com l’altra.

https://www.naciodigital.cat/opinio/19280/tres/temps/
declaracio/independencia/&pushweb=1552422837

————————-

Piulada a Twiter:

27 0ct 2017 “DUI Catalana”. Sr. Puigdemont, no parli d’activar o desactivar, digui clarament completar !

La DI fou un fracàs anunciat i comprovat. Un petit detall, es van descuidar la “U” de DUI.
DUI com Kossovo, jurisprudència del Tribunal de La Haia.

27 0ct 2017 “DUI Catalana” Incompleta. Qui la completarà?


Comentari:

27 0ct 2017 “DUI Catalana”.Qui la completarà?

Sr. Puigdemont, no parli d’activar o desactivar, digui clarament completar !
La DI fou un fracàs anunciat i comprovat. Un petit detall, es van descuidar la “U” de DUI.
DUI com a Kossovo, jurisprudència del Tribunal de Dret Internacional de La Haia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *