Anàlisi amb comentaris del pensament de Pilar Raola (la ex d’aquell PI)

 
   

Entrevista de Vilaweb a la Pilar Rahola
feta per Txell Partal

 ‘Amb la conferència del president Torra ha començat una segona etapa del procés català’ afirma Pilar Rahola  <ex capdavantera del PI>. I és que assegura que la conferència de Quim Torra d’aquesta setmana al Teatre Nacional ha deixat clar el començament del mapa que cal seguir, però afirma que ara caldrà construir-ne la lletra menuda, un procés que creu que serà molt més complex. ‘La cartografia gran ja la tenim, ara hi falten els camins’, sentencia.

Rahola creu que els mesos vinents poden haver-hi molts canvis i per això no s’atreveix a mirar gaire més enllà, encara que afirma que

1 – caldrà fer efectiva la República.

2 – Com? Encara és una incògnita, però

3 – si no hi ha cap referèndum pactat, diu que ja en tenim un de fet

4 – i també un mandat parlamentari inequívoc assumit per les forces del govern  (27oct).

 

 

Aquest setembre ha començat amb el discurs del president Torra al Teatre Nacional, un discurs que definíeu com el primer gran acte polític després d’un llarg hivern del 155. Som davant una fase nova?

—És evident que després de l’estiu i amb la conferència del president Torra ha començat una segona etapa del procés català. Això em sembla clar però no sabem gaire gran cosa més. La conferència hi obre la porta.

 

 

Què en penseu, de la conferència?

— A mi em sembla que deixa clares algunes coses fonamentals: 

1 – la no acceptació de les sentències,

2 – la voluntat de no rebaixar el compromís del primer d’octubre a excepció que hi hagi un referèndum pactat i acceptat per totes dues parts,

3 – l’apoderament de la ciutadania a través de

3-0 – <ara ens diuen que fem, però algú ens diu que no fem, que llavors ja ens diran que hem de fer, d’on no podem passar, si però no, mentre ningú prepara cap estratègia ni cap estructura de República.
Comencem i sobre el terreny ja corregirem quan sigui segur i de veritat calgui sols mirant els interessos de Catalunya i la seva Independència.>

3-1 – les accions i

3-2 – la marxa final multitudinària al llarg del procés del judici.

Tot això no és cap full de ruta però ja és un començament de mapa. Ara, tota la lletra menuda serà més complexa. Som davant la segona pantalla de l’etapa que vam començar amb les manifestacions del 2012 i que vam concloure amb el 27 d’octubre.

 

 

Han criticat al president Quim Torra la falta de concreció en aquest discurs…?

—En una conferència d’aquesta mena no és possible de concretar la lletra menuda perquè parlem d’estratègia, de grans consensos  entre les diverses sensibilitats de l’independentisme i això requereix un vol alt, però de mica en mica convé d’anar veient a on s’aterra i de quina manera es fa. Des del meu punt de vista demanar-li un excés de concreció era excessiu i malèvol. 

Primera, perquè no ensenyarà l’estratègia públicament a la primera.

Segona, perquè no són tancades ni definides.

I tercera, i més important, les estratègies seran motivades per la realitat .

De moment no sabem si la fiscalia mantindrà l’acusació de rebel·lió, no sabem si l’advocacia de l’estat es retira o no es retira, no sabem si la voluntat, que ens diuen que hi ha, de determinades sensibilitats pròximes al socialisme es concretaran amb accions o mantindrà la línia dura. Com que tot s’ha de veure encara és molt difícil de definir específicament, no ja l’estratègia més puntual sinó fins i tot la pràctica. El president Torra ha fet com havia de fer: un discurs marc de gran traç. La cartografia gran, ja la tenim. Ara hi falten els camins.

 

 

Enguany l’Onze de Setembre no és un més. Què ens hi juguem?

—Si el carrer és feble, el relat s’afebleix. El carrer no n’és la solució, però forma part del relat.

1 – Cal que el carrer s’ompli perquè la política pugui fer allò que ha de fer i

2 – perquè la ciutadania més o menys organitzada –de l’ANC fins als CDR, etc– també se senti forta . En això, és especialment important la Diada.

És la primera amb presos, amb exili, amb amenaces i repressió. Sobrevolen sentències de dècades de presó; per tant, és una Diada d’una importància enorme.

Necessitem tenir molta força al carrer perquè sabem que mentiran, manipularan i vendran una pel·lícula diferent d’allò que passarà.

Però sobretot també és important per a nosaltres mateixos.

 

 

Hem de fer una concentració més gran que els altres anys?

—L’hem de fer tan important com la de l’any passat o la dels altres anys. Les llibertats i la democràcia a Catalunya són un combat gairebé de minut a minut, i de tant en tant hem de fer demostracions de força.

 

 

 

Cal continuar anant a les presons a manifestar-se?

—Sí. No tinc cap mena de dubte que tots els actes que es fan, com ara a les presons, cantades, <ponts, llaços, cartes, sopars grocs arreu, tenen sentit. Donen molta moral als nostres a la presó i a l’exili, però d’alguna manera també ens cohesionen com a poble en la resistència i en la protesta.

Tanmateix, penso que del moment en què el president Torra –i entenc que és una iniciativa consensuada– proposa la gran marxa multitudinària pel dia final de les sentències, tots aquests aquests actes hauran de formar-ne part. Ara tenen un cert nivell d’espontaneïtat que és boníssim però hem de donar-los-hi un marc general en el qual prenguin un sentit global, com un calendari d’actes que es coordinin en una marxa multitudinària com les grans marxes de protesta de la humanitat, com la de Luther King o  la gran marxa de la sal.

Per tant, sí, les trobo necessàries per a l’ànim interior, les trobo necessàries per a la imatge exterior i ara les trobo necessàries de manera estratègica.

 

 

Què en resta, del primer d’octubre?

— Hi ha una herència que és el dolor. La gent encara recorda la porra al cos. Aquelles imatges les tindrem per sempre a la retina. Però per damunt del dolor roman la voluntat de ser, la persistència i la resistència. El primer d’octubre ens diu dues coses que són extraordinàries i, fins i tot per a molts, sorprenents.

 

 

Quines?

—Una és que hi va haver una persistència brutal. El poble va voler votar i ningú no li va poder robar el vot. Ni amb amenaces, ni amb milers de policies. Ho va fer contra un estat poderós que en tot moment va dir que allò no passaria. Aquest és un recorregut d’una persistència realment extraordinària, d’un poble que és per damunt de la por i l’amenaça. I després, l’altre és la resistència.

A partir del primer d’octubre l’estat intenta liquidar l’independentisme per terra, mar i aire i el país resisteix.
Resisteix al carrer, resisteix en el tarannà individual de les famílies i en la voluntat de ser
<i de fer la República.>

Per això ara tornem a estar alçatsperquè hem resistit durant uns mesos en què havíem d’haver caigut i havíem d’haver perdut tres generacions per la independència.

Per això ara tornem a estar alçatsperquè hem resistit durant uns mesos en què havíem d’haver caigut i havíem d’haver perdut tres generacions per la independència. Per tant,

podem dir que del primer d’octubre ens resta dolor, persistència i resistència.

I, òbviament,  la convicció que aquest és un mandat , que arribarà a port.

 

Personalment què us evoca aquella data?

—Encara m’emociono quan penso amb la força amb la qual vam aguantar una situació que mai hauria imaginat ningú i segurament per la qual la majoria de la gent no estava ni preparada. Tanmateix vam demostrar una gran valentia. Reconec que no m’hauria imaginat mai veure avis de vuitanta anys a les cinc de la matinada custodiant escoles. Quan penso en els ferits em ve una ràbia profunda. Una ràbia que creix quan penso en la gent que tenim a les presons per la tossuderia i la voluntat que poguéssim votar. Però globalment em ve un orgull enorme per a aquest país que ha tornat a demostrat que no és fàcil de matar, que no és fàcil de destruir.

 

 

 

Què s’ha de fer aquest primer d’octubre?

—Des del primer moment he tingut la convicció que calia fer una aturada de país. Hi ha un moment que Catalunya s’hauria d’aturar perquè ens van pegar. Van pegar a les nostres mares, als nostres fills, a les nostres parelles. Van pegar a qui custodiava urnes, qui custodiava vots. I això és d’una maldat! És tant greu que passi en ple segle XXI, en una democràcia liberal al cor d’Europa. És tant greu que a mi em sembla que pel cap baix hem de fer aturar el país per a alçar una protesta internacional de ràbia i de dolor per tot allò que va passar. No vull dir una vaga general <indefinida>. Aquesta ens l’hem de reservar per moments molt excepcionals. <no són moments molt excepcionals?>

Sí que podem fer una aturada de país. Pot ser un matí, una hora, és igual. Ara, en quins termes? Quant de temps? No sóc la persona. Sóc algú que parla en veu alta. No puc dir-vos-en res més. Jo sí que crec que seria un bon moment per a fer una aturada.

 

 

 

Caldrà sortir al carrer quan hi hagi el judici dels presos?

—Com diuen els anglosaxons, ja travessarem aquest pont quan hi arribem. Abans passaran moltes coses. Abans de començar el judici sabrem si hi arribem amb una fiscalia general que depèn directament de l’estat espanyol, per tant amb una Moncloa que avala aquesta repressió embogida contra la convicció expressada públicament a nivell internacional. Això ens modularà la protesta, sabrem si la advocacia de l’estat, que aquests sí que depenen directament de la Moncloa, retiren el delicte de rebel·lió, que és una hipòtesi que també és damunt la taula i sabrem de quina manera ho aclarim. Ara, és evident que el començament dels judicis serà d’un gran clímax polític i social.

Les entitats que coordinen el carrer han de tenir molt clar què fer. A mi em sembla que al carrer hi haurem de sortir moltes vegades al llarg d’aquest procés. No en tinc cap dubte.

 

 

 

Quines han de ser les prioritats del govern català a curt termini?

A curt termini ha de governar, és a dir, fer que la vida quotidiana funcioni. Més que governar la Generalitat governem una diputació gran, mesuradament menystinguda, però amb tan poc com tenim, que és un concepte molt Tarradellas, però és cert, hem de fer les coses ben fetes. Per tant,

1 – la primera prioritat és que aquells compromisos de justícia social, de servei públic, amb els grans eixos (sanitat, escoles, seguretat, etc.) funcionin bé, no ens facin ensurts i vagin a la una. Això demano a les forces que tenen la majoria parlamentària, al president de la Generalitat i als seus consellers: ‘feu una bona feina amb això que teniu.’

2 – La segona és recuperar les lleis suspeses que el Tribunal Constitucional espanyol i el PP van tombar. Totes eren bones per al benestar del nostre país i de la nostra gent. En això s’hi ha de treballar molt de pressa.

3 – També s’ha de fer balanç dels danys que ha perpetrat el 155 i posar-los a l’abast públic perquè sapiguem què hem perdut, quin mal ens han fet, exactament per on ens han atacat i de quina manera han envaït la salut de la institució, la salut democràtica de la Generalitat.

4 – Òbviament en demanaria un quart, que és que en la mesura que sigui possible hi hagi una mica d’oli en les relacions entre les dues forces que governen i no ens facin tants ensurts, que no calen, que ja en tenim suficients.

5 – I després, a mig termini, amb el discurs marc del president Torra cal tenir consensuat el Consell de la República. S’ha de

6 – treballar totes dues bandes, l’àmbit internacional i nacional, ben coordinades perquè ara el combat internacional de Catalunya és sota lupa. Ens miren i és molt important. Ara sí, cal anar definint i aterrant en l’estratègia fina, en la tàctica d’allò que el president va dir.

 

 

 

I a llarg termini?

—Al llarg termini, parlem de mesos, cal fer efectiu el mandat del primer d’octubre. Si no hi ha cap referèndum pactat, ja en tenim un de fet i un mandat parlamentari inequívoc assumit per les forces del govern. Com ho farem, hem de decidir.
És evident que trobarem aquest momentum que diu el president Torra.

Jo sóc de la convicció que tot es repeteix, però la història mai no es repeteix de la mateixa manera. El primer d’octubre amb milers de policies pegant a la gent ja no el podran repetir perquè el món es va esgarrifar. Un 155 ‘ara el munto ara el desmunto’ tampoc és tant fàcil. A més a més, ara tenim sentències internacionals que hem guanyat: a Alemanya, Bèlgica, Suïssa i Escòcia. Guanyarem a Estrasburg i a l’ONU.

Espanya té a sobre una onada judicial que no li va essent favorable. Vagi com vagi, d’ara endavant, és evident que l’estat espanyol es defensarà amb mitjans violents, perquè quan si no ho fa amb democràcia ho fa amb repressió. Però, s’ha de veure de quina manera, perquè no poden fer-ho tal com van fer. No els ha sortit bé.


L’ofensiva judicial els farà molt de mal.

Internacionalment han fracassat, els ha anat molt malament.

I l’ofensiva política tampoc els ha sortit bé.

Van intentar amb totes les seves forces, amb tots els mitjans polítics, mediàtics i institucionals que no hi hagués un president independentista i en tenim dos.

Jo sóc optimista.

Estem ferits, però més forts en els nostres drets
<en la consciència dels nostres drets i Declaracions?>

i en la nostra imatge, que abans del primer d’octubre.

 

 

 

Què va faltar per a fer efectiva la República?

—No em veig capaç de jutjar els moments tan complicats del final de tot el procés. Calia ser-hi per a veure com amb la responsabilitat que representava es van anar gestionant els segons i els minuts pesants en què hi havia amb les amenaces bastant clares i concretes que sobrevolaven llavors. Vull creure que en aquell primer moment encara no teníem la fortalesa o les circumstàncies per a tirar-la endavant.

Crec que va ser un error no mantenir-ho però tampoc no em veig amb cor de dir que va ser un error. Ser allà devia ser molt complicat i al capdavall parlem de gent que finalment s’ha arriscat tant com per ser a la presó a l’exili. Ara bé, hem après que no podem arribar en aquest moment i no fer-lo efectiu.

<hem après que no podem arribar en aquell moment i no tenir previst, lo del Diari Oficial, la baixada de banderes, l’ajut de Cadenes de Bancs Internacionals, d’entitats o cadenes de macro assegurances, de la Protecció Civil de la Catalunya Independent, de la Judicatura Catalana, dels CDR i del Poble per defensar les primeres hores de la República, del Reconeixement Oficial de certs països clau, de la Potecció militar de certes potències.>

Si ens hi posem, cal fer-ho pacíficament i democràticament amb les conseqüències pertinents.

En algun moment de la història d’aquests anys això passarà.

Haurem de dir: ‘o el fem efectiu, alçant les mans per defensar-nos, o assumim la derrota.’

 

 

 

Quin paper hi han de tenir els presos i els exiliats?

—D’entrada no podem oblidar que són els nostres dirigents i representants legítims. Són la gent que hem votat el poble de Catalunya, que és una cosa que a les democràcies és important i que per tant la seva veu continua formant part del lideratge del procés. Més que presos o exiliats, els dirigents polítics catalans que són a la presó o a l’exili continuen tenint la veu perquè s’han mantingut lleials al mandat i fidels al país. Allò que diguin és d’una enorme importància política perquè són els nostres dirigents polítics.

La segona cosa és que és veritat que la presó els deixa com a ostatges a les mans de l’estat que modula la repressió i l’esperança justament per jugar amb la política.

Intenten jugar amb els presos, però els presos no s’han deixat. Hi va haver un moment en què es va

El paper que ha de tenir tant la presó com l’exili és la mateixa: aguantar l’intent d’utilitzar la repressió per a cedir en les condicions.

<El processisme actual (Govern, Parlament, JxRepública, ERC, ANC, ÒMNIUM, AMI, AMC …) es troba immiscit amb els Presos i judicis i no actua amb la determinació i l’agilitat necessària per avançar, des de Waterloo, la Construcció de la República Catalana a l’exili, qüestió imprescindible per que l’estat i Europa i el Món vegin clarament que hauran d’empresonar tres milions de catalans, que no hi ha marxa enrere, que es tracta d’una guerra d’alliberament nacional de Catalunya no pas d’un cas de actuació il·legal sinó d’un cas de Divorci entre dos pobles històrics, Catalunya (1000 anys) i Espanya (300 anys).>

A partir d’aquí cal analitzar què passa al país,
no solament la presó i l’exili.

El país és molt més que la presó i l’exili, encara que tingui tant de pes. També hi ha les organitzacions ciutadanes, Òmnium, els CDR, l’Assemblea i els dirigents polítics.

Tot plegat és un engranatge que té moltes peces, i que malgrat les dificultats, les baralles i el soroll permanent, Déu n’hi do com ha anat funcionant. Som un caos organitzat. Tots els adversaris polítics i enemics sempre diuen que estem separats i que ens barallarem entre nosaltres, però cal deixar clar que, de la batalla permanent, n’hem fet una unió molt robusta.

Tot i així, aquesta baralla permanent inquieta—Una de les grandeses del moviment català és que és un trencadís gaudinià. És fet de bocins d’idees, de personalitats, de projectes diversos. És evident que tots nosaltres som gent que pensem diferent, i que potser en una situació de República seríem en bàndols diferents, però malgrat això, tanmateix hem prioritzat la idea que ara anem a construir la República amb companys de viatge amb qui després ja debatrem. La CUP i el món ex-convergent i de Puigdemont vénen de cultures diferents i a més a més s’han barallat electoralment moltes vegades. Per això és normal que continuï havent-hi soroll. A mi això m’amoïna relativament. Jo, que he estudiat el catalanisme polític de la Renaixença ençà, des de l’alba dels temps, això és un constant, però hem arribat fins aquí. La CUP té una identitat tan diferenciada i li és necessari de marcar camins propis. Però als altres dos grans eixos centrals del país, que és el món Puigdemont o Torra i Esquerra Republicana, els demano que no es barallin respecte de l’objectiu i els tempos per a arribar-hi. Més igual si es barallen quotidianament per les altres coses. Ja ho debatrem a les tertúlies, però és una cosa menor.

I del Consell de la República què en penseu? Com hauria de ser? Qui n’ha de formar part?

—No hi he pensat sobre però el qui no m’importa. En canvi sí que em sembla que el consell ha de tenir un paper de representació de la República que no hem pogut fer a l’interior.

La República ha de ser representada simbòlica i institucionalment a l’exili. Si hem anat a fora a cercar la justícia que aquí no ens han donat, també hem anat a fora per constituir la República.

El Consell de la República té aquesta força. És una força simbòlica política internacional però també d’alguna manera institucional. Ara caldrà veure com es coordina tot això.

Les eleccions municipals del 2019 poden ser una oportunitat per a l’independentisme?

Tot és sotmès a com anirà el judici. Això marcarà la pauta política. <aquest és el gran error anar a la defensiva, quan la República ha de ser la contra dels Judicis, aquest és l’atac ja des d’ara, que ens proposa sense especificar-ho així l’advocat de Posantí, si no pot Puigdemont que ho faci el Poble de forma autogestionada constituint els petits Consells de la República>

Hem d’estar pendents de què passarà amb la sentència i del paper del govern espanyol. Ara mateix és molt difícil de dir com serà aquest escenari electoral. És evident que les eleccions municipals són importants per a tenir el control del territori. Cal recordar que el territori també ha aguantat, amb els alcaldes, l’AMI… Encara que no hi ha dubte que la gran batalla municipal és Barcelona. Això no és resolt i si ho fos seria mal resolt.

Però què pot passar aquestes municipals?

—Dependrà si es converteixen en alguna cosa més o no. A hores d’ara no ho sembla, però vés a saber. Podria ser que s’acompanyessin d’unes eleccions que s’avancessin o que s’ajuntessin amb les europees i que es convertissin com un plebiscit. Amb tota aquesta casuística no sé dir el que pot passar. Però per descomptat serà important, perquè ens mesuren cada dia i ens posen la lupa.

Dèieu que Barcelona és d’enorme importància…?

—Sí, enorme. Hi hauria qui em diria que ja s’ha descartat completament la unitat d’acció electoral a Barcelona. Jo els respondria que avui si, però depèn. Falta a veure què passarà els mesos vinents i això pot implicar molts canvis. Una part d’aquest mapa que es construeix no és nostre i per tant no podem saber que passarà. Ara per ara tot és molt precipitat, del ball de noms dels candidats a les fórmules utilitzades.

En aquest ball de noms hi ha el vostre…?

—Si… però jo això ho tinc descartat completament. No tinc gens d’interès personal de tornar a la política. Em sento molt convençuda que el meu paper és en el món de l’opinió. Però de tota manera, més enllà del meu nom, el problema és el ball de noms. Que s’aturi una mica. Que siguin els altres els qui tenen els noms fixats, però per a nosaltres depenen tant d’una conjuntura i unes contingències tan brutals que no sabem què tindrem… Preveiem una Diada tranquil·la però ens envien sis-cents agents a no sé què fer. El PSOE va dient que vol diàleg, però la fiscalia demana dos anys i mig de presó per uns nanos que es van encadenar en una reixa, un senyal que forma part de la simbologia de resistència de tots els països del món. És clar, sento paraules del PSOE però després veig porres. Ja no sé si el diàleg el volen fer amb paraules o amb porres. I si tenim una situació molt complicada… també anirem com ara? S’ha de veure. Espero que no. Tot és molt prematur.

 

 

 

Què s’ha de fer amb la impunitat de l’extrema dreta a Catalunya?

—L’extrema dreta creixerà a Catalunya. De fet, no podem oblidar que durant el 155 van dir als Mossos que deixessin d’investigar l’extrema dreta perquè no era important. He parlat amb Mossos que formen part dels grups que la investiguen i em diuen que en perdien les dades, que no sabien qui venia i s’organitzava. Aquí hem perdut mesos de poder-los combatre i de tenir-los motoritzats, però parlem d’operatius molt bons que ara tornen a funcionar. Ara, l’extrema dreta creixerà perquè cada vegada que Catalunya planta la bandera creixen dues coses a Espanya: l’extrema dreta i el republicanisme espanyol. És a dir, pateix la monarquia i la democràcia, perquè Espanya és incapaç de resoldre el concepte de la via territorial de manera democràtica, cosa que erosiona les seves pròpies institucions i el seu propi sistema. Per tant, no em sorprèn que creixi i que el vulguin violentar. Però ja sabem què hem de fer: no caure en la provocació.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *