BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Per la República, per la llibertat de tots els catalans …
STOP VIOLÈNCIA FEIXISTA, URGENT!

En el que portem de Procés de Recuperació de la Independència de Catalunya, darrerament hem patit atacs i situacions d’alt risc, la primera que em ve al cap és l’atemptat de les Rambles i Cambrils de l’any passat, la segona fou l’atac de les forces policials espanyoles contra les cues de votants i contra les urnes del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya, situació dictatorial, esperpèntica i tràgica com si s’ataqués la democràcia en un país pobre, inestable, emergent, però en plena Europa del segle XXIè. Vàrem poder veure a casa nostra, a Catalunya, la imatge més salvatge i dictatorial del món actual: policies espanyols picant amb porres a cues de votants amb el vot a la mà o picant amb porres a votants defensant les urnes!

Aquests darrers dies ens cau a sobre una nova situació d’alt risc per al nostre futur com República Independent i per la situació de pau d’ara mateix a la que com a Poble hem de donar immediata resposta si no volem que com les bombones de Cambrils ens exploti a les mans.. No ve d’abans d’ahir, els atacs feixistes contra el País Valencià estant a l’ordre del dia de de fa anys, també passa a les Illes balears i ara s’estan desbocant al Principat de Catalunya. L’odi contra tot acte de reivindicació de la Independència i contra tota protesta i exigència de l’alliberament dels hostatges catalans que ha segrestat i empresonat l’estat espanyol per mà dels seus jutges, va pujant de to i pren males formes, ja fa dies que ho estem veient, avui passa aquí, demà passa allà i demà passat passa més enllà!

Salten les alarmes! Tot català s’adona del risc que comporten els cada vegada més sovintejats actes de violència que de mica en mica van pujant de to.

El independentistes que estimem Catalunya i la volem plenament lliure prenguem consciència de la creixent violència de grupuscles contraris a la llibertat de Catalunya i de la necessitat absoluta de denunciar, desactivar i aturar tota acció violenta des d’ara mateix.

És del tot precís que l’Independentisme en bloc, enfoqui, analitzi i prengui la iniciativa comuna per aturar immediatament la deriva violenta dels atacs feixistes a la població civil.

Tot el MxI (ANC, CDR, AMI, … societat civil i partits polítics, govern, Consell de la República, …) s’ha de plantejar seriosament aquesta deriva dels contraris a la independència, des d’una posició d’en peu i voluntat de Pau, com a estratègia i tàctica per assolir l’objectiu de la Independència.

Cal aturar aquesta deriva urgentment, per raons evidents del risc que comporta. Si no s’hi posa mà ens pot portar a una situació de violència que pot esdevenir incontrolable, imparable, creixent.

Si es descontrola aquesta deriva violenta serà un dels principals handicaps contra el Procés de Recuperació de la Independència dels Catalans.

Cal fer una aturada tàctica per refredar la situació?  Hem d’incidir en altres o nous aspectes del reforçament de Catalunya i de la pedagogia i voluntat dels catalans en la comprensió dels Drets Nacionals i aspectes altament positius de la nova República que estem desenvolupant i que hem d’implementar a marxes forçades, tot i les greus dificultats per a fer-ho sense la Ruptura dràstica i efectiva amb l’Estat Espanyol?

Com hem d’orientar el treball per desenvolupar i implementar la República Catalana Independent. Com hem d’enfocar els fronts pels quals ens estant atacant? Llaços grocs, Creus, Estelades, altres?

STOP VIOLÈNCIA FEIXISTA, URGENT!
Si no volem que ens exploti a les mans com les bombones de Cambrils.

Salvador Molins, CDR*bic, Conseller de Catalunya Acció, membre de l’UPDIC, soci de l’ANC, soci de l’ÒMNIUM.

—————————

Els arrenca-llaços violents  (Xavier Díez)

Actuen en manada, preferentment amb nocturnitat, ataquen d’esquena, busquen víctimes especialment vulnerables, aïllades, que difícilment se’n puguin defensar, especialment on se saben protegits i emparats pel poder del jutges, l’aval polític o la connivència de la policia. Mostren, en resum, tot aquell compendi de característiques que els situa en el terreny de la traïdoria covarda en aquells espais fronterers entre el feixisme cavernícola i la delinqüència comuna, aquella que tria objectius fàcils, entre la gent d’edat avançada, persones desemparades, en una exhibició de brutalitat que els atorga sensació de poder, malgrat que simplement són uns “mamporreros per encàrrec”, els pinxos llogats de tota la vida per part dels poderosos a fi que facin la seva feina bruta.

No és difícil pensar en els precedents. Els falangistes que se sentien invulnerables amb el seu uniforme a l’hora d’humiliar els qui consideraven enemics. O la violència subcontractada durant ep període de la Transició per impedir que la “democràcia” anés massa més lluny del que estaven disposats a concedir els veritables poders fàctics. Una violència que va quedar impune durant la Transició, emparada per personatges que, oh!, curiositat, no poden sortir d’Espanya perquè tenen ordres internacionals de recerca i captura per violació de drets humans.

A mesura que estan més nerviosos, perquè senten que la societat catalana i el republicanisme no afluixa, que han estat derrotats a les urnes, que veuen qüestionat el control del carrer, tracten de desestabilitzar-lo a còpia d’agressions continuades, que creixen en intensitat a partir de la paràlisi còmplice de les respectives guàrdies urbanes o l’excessiva timidesa dels Mossos. 

Aquesta passivitat policial, acompanyada de cert temor entre els jutges de primera instància a què exercir les seves funcions de persecució del crim contra els protegits del règim els posi problemes en la seva carrera (i aquí el jutge Santiago Vidal ha estat posat com a exemple de magistrat honest reprimit de manera arbitrària), ens ha exposat a una situació clarament perillosa. No només perquè la major part d’agressors, coneguts habituals de grupuscles nazis, no siguin capaços de controlar la seva violència, sinó perquè potser la seva impunitat assolirà un dels seus objectius: que la ciutadania es reboti i es prengui la justícia per la seva mà.

No oblidem que Hobbes entenia certa renúncia a l’ús de la violència a favor de l’estat, sempre i quan aquest, i les seves institucions, actués amb justícia i imparcialitat. La impunitat demostrada fins al moment (i clarament exemplificada en l’agressió llargament anunciada al fotoperiodista Jordi Borràs) fa que la situació al carrer es descontroli perquè les institucions clarament quedin deslegitimades. En aquestes circumstàncies, al final pot acabar passant que la majoria s’afarti de rebre, i s’hi acabi tornant. En les meves recerques sobre la violència revolucionària del 36, el fenomen podria explicar-se perquè els qui havien rebut sempre, desemparats per les lleis, quan es van sentir forts van exercir una venjança descontrolada. Ningú no vol que aquest fenomen torni a passar, i és per això que les institucions han d’acabar clarament amb la impunitat feixista.

Entenc que deu haver una forta preocupació respecte a la nostra policia respecte a la possibilitat de complir amb les seves obligacions d’ordre públic molestant a grupuscles feixistes protegits secularment per les clavegueres de l’estat. També és molt probable que hi hagi una minoria agents que sentin simpaties ideològiques respecte als agressors habituals, fruit de no haver mirat sovint massa prim a l’hora de reclutar aquells responsables de l’ordre públic. Tanmateix, és més que necessari, no només ser capaços de controlar i castigar els atacs feixistes a la població civil, sinó que a més, és necessari que ho sembli. És per això que la fotografia d’agressors feixistes emmanillats es fa més que necessària com a missatge que pugui calmar la societat civil, i també com a pedagogia respecte als grups polítics que emparen la violència contra els republicans.

Agredir a algú per qüestions ideològiques és un delicte d’extrema gravetat. I és urgent que això s’aturi, abans que s’arribi a una escalada (desitjada per les clavegueres de l’estat) de violència.

Arrencar llaços grocs em pot semblar personalment antipàtic, tanmateix, ho considero com a llibertat d’expressió. Tanmateix, el que resulta intolerable és la facilitat de moviment per part de persones que no només han exercit violència física contra persones, sinó que com a delinqüents habituals, que a més se’n foten de les mesures preventives imposades per jutges, segueixen nit rere nit amenaçant i agredint, perquè precisament el fet que no els passi res els estimula a anar cada vegada més lluny.

El govern de la Generalitat necessàriament ha d’aturar aquestes agressions com sigui.

I el govern de la República hauria d’anar organitzant un poder judicial independent

que precisament acabi amb la connivència de la injustícia espanyola massa avesada a emparar Manadas.

https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=270374

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!