La figura redescoberta de l’autor de La matemàtica de la Història, Alexandre Deulofeu, pronosticava als anys 50 una Catalunya independent, que situava al 2029. De moment, els seus pronòstics sobre el ressorgiment d’Alemanya, l’enfonsament del bloc soviètic o l’actual emergència xinesa foren encertats. Lluny de interpretar aquestes prediccions com una llei inexorable de fórmula matemàtica, probablement convingui interpretar-les a la llum de l’anàlisi de la resta d’estudis sobre el canvi polític que ens mostren com les tendències es van forjant al llarg d’anys i després impulsen les societats en una determinada direcció sense que una voluntat particular pugui redreçar-les, al menys en un curt termini. La realitat del dia a dia va impulsant un transatlàntic en un rumb que cap moviment de timó podrà canviar en un instant. El que vivim ja ha estat sembrat.

Faig aquesta reflexió de fons per encarar l’anàlisi dels següents passos del procés sobiranista. És difícil imaginar la desaparició de l’independentisme majoritari en la nostra societat. Igualment, sembla clar que el suport a la independència encara no arriba a una majoria absoluta evident, del 60% per exemple. Sense assolir aquests nivells de suport la república és impossible.<fals> Algú es pot imaginar que passaria si després de proclamar-la, a les primeres eleccions locals, les forces que hi han estat en contra fossin majoritàries? Certament, en altres contextos més democràtics aquest fet no tindria cap repercussió perquè la legitimitat del referèndum previ hauria tancat definitivament la qüestió sobre la independència. Però aquest no és, malauradament, el cas espanyol. Els teòrics i els polítics ens hem centrat a discutir si n’hi hauria prou amb un 50%+1 per guanyar un referèndum (esclar que sí!), però en el context present cal plantejar-se si seria prou per fonamentar un nou país.

Tot i que, ara per ara, hi ha una sèrie d’objectius definits (guanyar unes eleccions, aturar el 155, portar els presos a casa) aquests són a curt termini. La pregunta clau és que fem l’endemà del 21-D. La insatisfactòria situació actual ens ha portat clarividència sobre la naturalesa del procés: no és un esprint, sinó una marató. La primera cosa sobre la que hauríem de parlar i acordar és l’horitzó temporal del mateix. No pot ser que per una part del sobiranisme estigui pensant en com culminar la proclamació de la República en els propers mesos i altres tinguem al cap un horitzó temporal d’uns quants anys. Sense posar-nos dates límit, cal intentar sincronitzar els rellotges per treballar tots alhora.

I quina hauria de ser la prioritat en aquest temps? Sens dubte, ampliar el suport a la República i, en segon terme, perquè depèn d’aquesta primera en gran mesura, aconseguir el favor internacional tant com sigui possible. Aquests darrers mesos també hem après i constatat la relativitat del temps. De cara endins han passat tantes coses en una dècada!, de portes en fora pràcticament només una: el referèndum de l’1 d’octubre. Les accions que ens apropin a aquestes dos objectius són les bones, la resta cal deixar-les de costat especialment si generen un perjudici per la societat catalana.

Fa anys que es parla del procés constituent. És el nostre Guadiana particular. Es va parlar abans d’introduir el referèndum al full de ruta, es va tornar a parlar amb la llei de transitorietat. El 2018 és el millor moment per fer-lo. Ara bé, aquí cal també posar-se en línia: uns diran que és el procés per elaborar la constitució de la República i d’altres la millor manera de enfortir els consensos de país. Quina és la millor? La resposta ja l’he donada.

El procés constituent és la defensa de l’autogovern en versió 2.0. No és reactiva, és propositiva. Es pot fer des de la societat civil i amb el  suport (no econòmic) dels ajuntaments. No cal implicar, d’entrada, a la Generalitat, però sí que requereix dels consens de totes les forces polítiques sobiranistes sobre els seus objectius i metodologia.

Si es prefereix es pot plantejar com a pre-constituent. L’important és que la ciutadania es mobilitzi i que tinguem tot el país parlant de futur durant mesos. Parlem de tot. Reubiquem-nos, fem-ho bé, sense presses. Una de les coses més tristes dels debats entorn del referèndum és que a les rotundes certeses de la repressió només es podien contraposar les boiroses esperances de la República. Perquè no ens l’hem imaginat entre tots i no hem construït més consensos bàsics com a país. Que ningú s’equivoqui: això no implica obrir cap caixa dels trons sinó -manllevant l’expressió d’en Miquel Puig- dibuixar les línies mestres d’un país més decent. Construïm el mapa de la República. No avancem més sense tenir-lo. Amb un mapa s’acaba avançant, finalment, amb més seguretat.

https://www.naciodigital.cat/opinio/16622/proc/pre/constituent

PROCÉS CONSTITUENT JA !!!    Els CDRs, i en mans del Poble.