Sovint es senten veus ben intencionades (la majoria) que reclamen un full de ruta cap a la independència, que diria què hem de fer a cada cruïlla, i diuen que, no tenir-lo, és una mostra de la falta de credibilitat del projecte. Ben al contrari, aquesta dèria no és més que una distracció.

D’una banda, quan un país s’independitza, les conseqüències cauen pel seu propi pes: repartiment d’infraestructures, de deutes amb les institucions internacionals, etcètera… Un cop la independència es materialitza, tot i tothom pressiona i treballa per tal de que la separació de béns es faci de la forma més ràpida i endreçada possible (els bancs volen saber a qui han de cobrar què; les multinacionals volen saber qui garantirà la continuïtat dels contractes; etcètera) i que tot pugui tornar a rutllar sense entrebancs. La prova definitiva és la situació actual dels múltiples estats nascuts darrerament a Europa, amb processos traumàtics o sense: tots estan integrats a la comunitat internacional i han resolt les separacions de béns sense que en cap cas hagi quedat cap cartipàs obert que impedeixi el funcionament del país en qüestió. Això no vol dir que no hi hagi serrells que puguin resultar ben enutjosos. Vol dir que no hi ha res de substància que impedeixi el funcionament i la viabilitat dels nous estats. Res. I que quan arribem a aquesta cruïlla, tindrem molts exemples de com fer les coses.

De l’altra, si avui els diputats independentistes al Parlament truquessin a la Hillary Clinton per parlar d’independència, ni els agafarien el telèfon i, si ho fessin, el primer que farien en penjar seria trucar als serveis secrets espanyols per informar-los, perquè els estats el que volen és que no hi hagi soroll i el negoci pugui continuar. Només cal reflexionar sobre com s’ha suportat feliçment els sàtrapes del món àrab durant tants d’anys. Qui és més probable que vulgui donar suport el govern dels EUA: a un embrió d’un hipotètic futur govern català amb suport social encara per determinar, o a un govern com l’espanyol, que pot concedir o influir en contractes de compra d’avions civils i militars; que té veu i vot als fòrums internacionals…?

Com bé ens ha mostrat el recent exemple, a voltes ple de dificultats, dels països àrabs, l’únic ingredient imprescindible d’un procés cap a la independència és la materialització d’un acte de voluntat sobirana sòlid i definitiu, que faci evident a tot el món que la decisió està presa, que el camí s’ha iniciat i que és irreversible. Un tal acte trenca el mirall de la realitat de manera que ja mai no es podrà tornar a reconfigurar com abans; que tots els actors entenen que el món ha canviat allí i en aquell instant, i que, a partir de llavors, tot serà diferent. Una singularitat que canvia i transmuta tot el paisatge per a tothom i per sempre. Llavors tothom entén que t’has convertit en un problema que no desapareixerà sol i que, per tal de poder a tornar al fluir dels negocis, caldrà que se’t faci cas i que es resolgui el problema.

Ningú no t’ajudarà, i hauràs d’acabar d’inclinar la balança amb el teu esforç, coratge i determinació, però, com a mínim, estaran disposats a intervenir per evitar que el problema s’enquisti.

Qualsevol full de ruta construït en absència d’aquest acte de voluntat, no val ni el paper sobre el qual està escrit i és absolutament inútil com a guia per a l’acció.

Caldria, doncs, que no ens distraguem més amb el full de ruta i que no permetem que es converteixi en una excusa (més) per a la inacció. El que ens és indispensable és fer ben evident a tot el món que Catalunya vol ser independent, i que està disposada a ser-ho malgrat tots els obstacles que li puguin sorgir en aquest camí. Avui el món està veient, dia sí i dia també, molts d’aquests actes per part de tants pobles que ja han dit prou, però no ha vist, ni per aproximació, un acte d’afirmació semblant per part de Catalunya. La feina, doncs, és clara, i és tota per a nosaltres.