Estic content que el país visqui aquest gran moment, ideal per escriure de política i demostrar al lector que no és per caprici que parlo tant de sentiments, paisatges o de noies estranyes. Felicito les bases d’ERC per la nota d’autenticitat que han donat al percal català, i per deixar en evidència els seus dirigents. Ja semblaven del PSC. Negociant l’Estatut havien perdut l’oremus. Només ha faltat això del vot nul i que, davant del no, Carod digués que ERC s’ha de plantejar si vol ser al govern o a les barricades. No són els principis que fan un partit "de govern" sinó la manera de defensar-los. Per progressar en política, com en la vida, tot és assumir un paper i representar-lo amb ganes, paciència i honestedat. ERC representava l’independentisme i dir certes coses pel seu nom. Per fer la puta i la ramoneta ja teníem CiU i per al populisme, els sociates. Des de Perpinyà, ERC ha fet tots els papers menys el seu. Entre els raspalls de Madrid i la por de perdre el càrrec, més d’un s’ha tornat tonto. Alguns n’han tingut prou entrant d’interí a la Generalitat, com un amic de Bargalló que parla (potser ja en passat) com si treballés a la Casa Blanca. Tant llegir, i ara penso en Carod, jo creia que s’havia adonat que el problema català es redueix a una frase d’Unamuno: "A ustedes les ahoga la estética", o sigui: "Sou uns fantasmes". Per això sempre fem la fi del cagaelàstics (Solidaritat, 6 d’Octubre o ara), i per això només tres polítics han donat algun resultat: Prat de la Riba, Macià i Pujol. Senyors: més fe en la feina i menys en el farol i la literatura, que és el tic de les vanitats castrades o impotents.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!