BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

30 d'abril de 2006
Sense categoria
4 comentaris

No! Nul! … què pretenem?

No! Nul! … què pretenem?

Voldríem endegar un camí d’independència, de maduresa pel nostre poble. De respecte total pel nostre poble per part dels pobles veïns. De tracte igualitari de tu a tu, entre Espanya i Catalunya, entre França i Catalunya. Però això no pot ser perquè l’existència de França o d’Espanya en bona part, ells -Espanya i França- la basen en la negació de Catalunya, la necessiten i obliguen basar-la en la negació de Catalunya.

La nostra classe política està venuda en favor d’Espanya i no fan el que caldria per sortir-ne. Encara és més, estant imbuïts de la idea de que n’és impossible sortir-ne. Ells no han estat capaços d’anar més enllà i d’això en fan una hipòtesi universal i perenne.

Només una cosa ens pot treure d’aquest pou de difícil sortida, i és quelcom de naturalesa divina, quelcom misteriós que pràcticament no podem escollir -avui en que, cada cop més, podem triar-ho tot-. El què? Una perla! com la de la paràbola de l’Evangeli: «Un home va trobar una perla, i s’ho va vendre tot per comprar-la»! La paràbola segurament es refereix a les coses divines … però què són les coses humanes?

En l’àmbit de la política del nostre país -sense trampes universalistes: «la meva pàtria és el món»? La perla de que abans parlava és el misteri de l’amor a la pròpia pàtria, a la pròpia gent. Un misteri … sentir el país, saber-ne els drets, sentir-se trastocat per al necessitat de defensar-ne totes les coses bones en igualtat amb els altres països … -quanta hipocresia en la Pau Universal d’uns pocs!- sentir-se trasbalsat per la força de l’esperit «benaurats els que tenen fam i set de justícia!»

La guspira de la «determinació» a alliberar Catalunya i als catalans, dones o homes, nenes o nens, del mesellisme, la ignorància i l’esclavitud nacional.

No! Nul! … què pretenem?

Estem dividits en el sentit del vot i en el Lema del que ens motiva. Això entre els tocats per l’esperit nacional -no us cregueu que nacional és una paraula perversa! ho és amor o família o sexe? no! no els escolteu! són com escurçons que volen mossegar la jugular de Catalunya!-

Els que sembla que no saben o no contesten estan confusos per la trampa encaixista de CIU, de PSC i indirectament d’ERC. I a nosaltres els de la independència ni ens escolten. Independència els sembla exageració i descontrol.

Què podem fer? Voldríem … volem … però no sabem que fer!? El procés estatutari està enfangat i és difícil sortir d’aquest ofec! Fins ara sempre quedem descol·locats per un o altre mesellisme -mesell, qui no sap que hi perd, qui no sap que s’hi juga en una situació falsejada i enganyosa; mesell, qui renuncia a ser valent en la defensa d’uns drets als que hi té tot el dret del món sense adonar-se del que hi perd amb la seva actitud i del que s’hi juga amb la seva ignorància, mandra i feblesa-.

Potser al final de tot només ens quedarà la possibilitat de fer fort un projecte valent i decidit per res més, cap altre objectiu, que per a Catalunya. Ja sabeu que amb la meva fixació us parlo de Catalunya Acció! Res més que el nostre país en la cosa que és pública!

Haurem deixar-nos d’apostes personals i construir una aposta comuna entre els patriotes de tota la nostra pàtria! Tots … quans més millor!»

No! Nul! … què pretenem?

Suposem que l’aposta del «Vot Nul» reeixís. Suposem que el lema fos més fort encara, més concret, més foll, més audaç! Suposem que fos «Trencar amb Espanya»!

Suposem que la idea fes forat i els vots fossin molts … potser suposem massa!? si això passés … us imagineu!? … intenteu-ho per un moment.

Intentant fer un plebiscit a la catalana … tan se val fer-ho bé! Si em de trencar posicions fem-ho bé, és absurd que fora del correctament polític de l’estatus quo ens quedem a mig camí i amb falsos miraments.

Què ha de prevaldre … el lema o el nombre dels votants? Per segons què no cal que ens amoïnem gaire, ja que la classe política actual no farà cabal de cap d’aquestes coses. Però la veu del Poble té molta legitimitat i, després d’un llarg hivern és capaç de germinar i créixer com l’arbre de la mostassa.

Què hem d’aconseguir … fer saber el projecte o induir el vot? Quants habitants de la colònia votaran nul o potser no? El resultat possiblement serà migrat en tots els cassos. El pitjor de tot seria que adoptéssim un lema tou i indefinit com «Som una nació i tenim dret de decidir» o qualsevol cosa indeterminada semblant i que per a més INRI tinguéssim sort i el «Nul» fos un exitàs i que després ni fóssim capaços de fer valdre que som nació, ni fóssim capaços de decidir res, ni tant sols de fotre fora els mesells polítics retardataris i encaixistes que per malastrugança encara avui tenim.

Si el lema és valent i clarament independentista estarà blindat de rebaixes i apropiacions, i quan tinguem sort ens obligarà a donar la cara. I aquest lema, com més valent i trencant sigui, vistes les circumstàncies, millor!

Salvador Molins i Escudé, President del BIC


  1. En aquest Referendum és vota si estàs d’acord amb aquest Estatut.

     I si no estem d’acord i deixem anar el si, dons no podem reclamar recent aprovat, un altre Estatut que respecte les decissions dels ciutadans de Catalunya.

    Ara és hora de dir No,  com a resposta franca i contundent.

    Després ja podrem manifestar-no pel que cal i vindran les exigències democratiques i  de respecte que cregam oportunes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!