BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

VISQUEM LA INDEPENDÈNCIA: Per assolir-la sols ens calen tres coses: L'Anhel, una estelada i el "PROU" definitiu. CLR*CDR/BIC: Reafirmar el 1r d'octubre, completar la DUI, assegurar el català.

18 de febrer de 2006
Sense categoria
1 comentari

Després de la Independència.

Què passarà l’endemà de la independència

Anàlisi

Deu intel·lectuals repassen des de diferents punts de vista les conseqüències que tindria la ruptura amb Espanya Llibre.

Avui surt al carrer el volum col·lectiu, editat per L’Esfera dels Llibres

Lluís Bou

Francesc-Marc Álvaro:

«En el marc dels actes d’aquest vint-i-cinc aniversari de la independència de Catalunya, demà s’inaugurarà a Madrid la Universitat Jordi Pujol i Soley, creada per la comunitat autònoma madrilenya. Un dels néts d’aquest polític català, que va ser president de l’autonomia catalana durant vint-i-tres anys, serà l’encarregat d’adreçar unes paraules als presents. S’hi espera també la presència dels néts dels antics caps de la desapareguda monarquia parlamentària espanyola, Felipe González i José María Aznar».

Oriol Bohigas:

«És tan lluny això de la independència que els pronòstics només es justifiquen pels desigs. I un desig sí que el puc formular: la reforma -és a dir, la millora substancial- de l’ensenyament és una prioritat comprovada, un dels grans temes pendents que ni la democràcia ni l’autonomia s’han pres seriosament. Al contrari, l’han anat empitjorant. Per tots cantons ens arriben dades estadístiques esgarrifoses sobre el nivell d’educació dels catalans i dels pèssims resultats escolars si les comparem amb les mitjanes europees i àdhuc amb les espanyoles».

Xavier Bru de Sala:

«Aquí arribats, a què treu cap haver de prosseguir, i menys encara amb fic-fric-frikicions? Si ens basta amb la màscara, si l’endemà de mai és mai, si mai es proposa a si mateix amb el mateix joc d’encavalcats miralls en què es contemplà el gràcil o terrible, a decisió de l’atzar, endemà, si hi convenim, oi que és millor deixar-ho inacabat? Si no t’és llegut de fer plans, profetitza caramboles. Potser algun dia, just a frec de l’endemà de la independència, podràs dir, revestit de milhomes triomfal però amb els dos camals regalimosos de cangueli, «déu nos en guard d’un ja està fet!» sense haver fet res de res».

Francesc de Carreras:

«Mentrestant, amb la carretera embussada com cada dia, penso que la llibertat de Catalunya potser ha fet un gran pas endavant però la llibertat d’arribar a casa està cada dia més amenaçada. Com cada dia. Aquesta autovia es va fer en temps de Franco, ja a la darreria de la dictadura. Han crescut molt Terrassa, Sabadell, Barberà, Cerdanyola, Ripollet, Montcada. Però la carretera és la mateixa, potser hi han afegit un carril més. Franco va fer l’autovia; la democràcia i l’autonomia només han fet un carril. Banderes, himnes, Catalunyes lliures, drets històrics, papers de Salamanca, hoquei sobre patins, som una nació, interdependència! Però només un carril. Continuem embussats. La culpa és del PP. I la COPE».

Josep Cuní:

«Estaven segurs del pas a fer? N’havien calculat tots els riscos? Compte que podia convertir-se en una bullanga de proporcions colossals. A més que podia acabar portant-los a fer el ridícul més espantós un altre cop. Com l’any 1931. Qui volia ser, doncs, el Companys del segle XXI proclamant la república fugissera? Perquè era evident que la independència passava per la república, oi? O es volia recuperar l’esperit d’en Macià proposant un Estat català que va durar de Nadal a Sant Esteve fins a sacrificar-lo a favor del pacte? Era això el que es volia?»

Hèctor López Bofill:

«Resulta temptador pensar com el gest independentista deixaria immediatament cancel·lada la qüestió del dèficit fiscal. Els Estats, en definició dels seus territoris i de les seves fronteres, justament es configuren per marcar els límits de la solidaritat. Canviar d’Estat significa desplaçar les obligacions de solidaritat. En la Catalunya independent no hi hauria transferència de rendiments tributaris cap a Espanya ni en un 50%, ni en un 35% ni en un 15%. Zero seria la rutilant quantitat que compondria, en el moment de l’esqueixament definitiu, les nostres obligacions financeres cap a l’administració veïna».

Miquel Porta Perales:

«Catalunya, en declarar-se independent, i ser exclosa de la UE, és expulsada de l’economia de l’euro. La frontera reapareix, les infraestructures pagades per la UE s’aturen, les subvencions que reben els pagesos i altres col·lectius desapareixen, l’empresari català té seriosos problemes per a exportar els seus productes fora de Catalunya, l’atur augmenta, el preu de les mercaderies que vénen de l’exterior s’apuja, el poder adquisitiu dels catalans s’abaixa».

Valentí Puig:

«Des de primera hora del matí, pels corredors del Parlament de Catalunya la remor més persistent era l’èxode de personalitats polítiques com José Montilla a qui l’alcalde de Barcelona havia acusat el dia abans de «posar bastons a les rodes» d’una Catalunya independent. També feien cua a les oficines de passaports alguns dirigents del PP i alguns dels intel·lectuals definits com a «espanyolistes» o «proconstitucionalistes»».

Xavier Rubert de Ventós:

«No és cap bestiesa, per a una nació o un poble políticament pobre com el nostre, reclamar avui un Estat propi amb sobirania de trinca; ni tampoc no ho és imaginar l’endemà d’aquesta independència. No és cap ximpleria, veient com són les coses, tot i que ni l’Estat nació ni la seva sobirania són ja el que eren. De què serveix aleshores -em direu- mirar de pujar a aquest tren més aviat anacrònic i rovellat? Serveix, penso jo, si més no per a dues coses: 1) serveix per a fer-se entendre cara endins, als qui no conceben més autoritat política que la sobirania i 2) serveix per a fer-se sentir cara enfora, en un context internacional on només són reconeguts i frueixen d’una certa protecció aquells països que són Estats: Kuwait, per entendre’ns, i no el Kurdistan. Dit això, però, cal córrer de seguida a explicar el caràcter irònic i dialèctic del meu argument».

Albert Sáez:

«L’endemà de la independència haurem de deixar enrere moltes de les nostres ingenuïtats col·lectives. Haurem de preocupar-nos de la defensa, de la delinqüència a gran escala i del terrorisme internacional. Ja no podrem prendre part sistemàticament pels perdedors d’arreu perquè nosaltres ja no ho serem. Haurem de ponderar cada passa que faci la nostra diplomàcia a partir dels nostres interessos i no únicament en referència als adversaris ideològics. Haurem d’estar encara més atents al que passa al món perquè no en tindrem prou de saber què passa a Madrid. Brussel·les, Ginebra, Nova York, Moscou, Buenos Aires, Londres, Tòquio, Pequín… hauran de ser els nostres centres d’atenció. Per això no en tindrem prou de saber espanyol sinó que haurem d’aprendre anglès i xinès».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!