BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

Fins en Montilla és tractat de Català. No vull pas dir que no ho sigui. Ells li diuen "xarnego". Ara que … potser és millor ser tractat de xarnego que no pas mirat com un llepaire i genúflex català!

Per això, perquè en Puigcercós no se’n refiï gaire, li dedico el següent article d’en Santiago Espot.

—————————————-

Cambó i el tripartit  (Santiago Espot 13/octubre/2005)

Per molt que ho vulgui disfressar amb màscara esquerranosa l’actual govern colonial de Catalunya, el cert és que la seva actitud respecte a Espanya és exactament la mateixa de fa cent anys. Sempre, amb l’excepció de la figura del president Macià, ens encallem en el mateix lloc. Què dimonis passa amb els nostres dirigents? Per què fan figa sempre quan es tracta d’enfrontar-se amb l’amo madrileny per tal de defensar els nostres drets? De la por en diuen possibilisme, i l’afany de mantenir la mamella es anomenat eufemísticament com “ser pràctics”.

Tot plegat, però, res més que excuses de mal pagador. Val la pena, per conèixer exactament què passa quan els nostres reperesentants han de negociar amb l’ imperio español, llegir el llibre “Els polítics catalans” d’Antoni Rovira i Virgili. És un retrat d’alguns dels nostres dirigents més destacats de primers del s.XX, i entre ells hi destaca la figura d’en Francesc Cambó (aquell, recordem-ho una vegada més, que va impulsar la política regionalista que ara encara segueixen comunistes o conservadors. O no volen Saura i Mas construir una nova “Espanya gran” ?. Doncs bé, Rovira i Virgili apunta: “Cambó ha volgut “seduir” els polítics madrilenys i l’opinió espanyola; i en l’aspecte polític almenys, el seduït ha estat ell. Va menysprear massa, en certs aspectes, la valúa dels polítics de Madrid; no tingué en compte llurs fèrtils recursos en el terreny de la habilitat i de la intriga. Entrà incautament en un joc en el qual els altres en saben més, millor dit, en saben millor els trucs i les trampes, i forçosament havia de perdre.”

No ens ha de costar gaire veure en aquestes paraules una rèplica del que els ha passat a tots i cadascun dels representants catalans a les “Cortes” espanyoles, tinguin el color que tinguin, en els darrers vint-i-cinc o trenta anys. No volen aprendre dels errors del passat. La seva vanitat estratosfèrica els fa pensar que diagnòstics com els d’en Rovira i Virgili són fets simplement perquè sí. “Coses del passat”…, deuen pensar. No s’adonen que per fer una política efectiva per Catalunya abans de res cal acceptar que, en terres espanyoles, els catalans som considerats uns apestats. Exactament com els han recordat també als catalans de Gas Natural amants de la concòrdia.

El cert és que intenten jugar a un joc on no els volen per res. Les regles, a més a més, estan fetes precisament perquè sempre guanyi el mateix. L’àrbitre comprat, el públic en contra i els jugadors que diuen defensar els colors de Catalunya s’espanten a la primera escomesa. És o no l’hora de trencar amb Espanya?

Santiago Espot, 42 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció